Sóc en mig de brams, sorolls, música i rialles etíliques. Una emocionant circumstància em té segrestats els cinc sentits. Porto una estona interaccionant amb una aura enlluernadora. Un somriure generós, amable. Un contorn encara més generós, més amable.
La cervesa em corre suau per la gola, subtilment dolça.
Per l’encèfal em brollen lisèrgics pensaments. Un vent fresc i esperançador es cola en el meu paisatge normalment rutinari i avorrit. Em sento com nedant en un llac serè, lluent, enmig d’un garbuix d’animes atribolades. Mirant a uns ulls que silencien fins al més lànguid lament o queixa.
Corre, corre suau la cervesa pel meu endins.
El batec se’m trasbalsa quan hi mantinc una fugaç conversa. Rialles, gesticulacions diverses m’arrosseguen en un remolí imparable. És difícil sentir entre tant soroll. Gairebé no sento el que diu, perquè el que és el que sent el meu cos, el que anhela a prop d’aquest altre cos és prou obvi i patent. Intento camuflar la irrefrenable pulsió que em domina per no quedar amb el cor al descobert.
Entre tant, la música governa els moviments i enalteix la seva silueta, el seu somriure generós, amable.
Corre suau, subtilment dolça i euforitzant, la cervesa i la nit al seu costat.
Els llums i els sons queden amortits en una escena que ens dibuixa sols en mig d’una multitud que, a poc a poc, s’evapora. El temps, calmadament, s’atura. Ella es mou com en càmera lenta. Una simple baixada d’ulls es fa infinita, bestialment encisadora.
Les cassoletes dels genolls em tremolen. No estic acostumat a percebre aquest riu de passió que m’inunda.
Però de cop i volta el volum es torna estrident. Com si m’haguessin caigut dos taps de les orelles. Un soroll escandalós i lluminosos llampecs em forcen a xinar els ulls.
El somriure generós parla amb un tercer. Se saluden, es coneixien. Ell la convida vés a saber a què i on. Ella sembla accedir-hi. Jo em desespero. M’irrito.
En la meva imaginació atrapo entre les cames el dipòsit d’una moto de curses passionals. Prement les dents amago el cos dins del carenat mentre accelero amb decidida ràbia esprement tota la potència d’aquesta moto de desig i passió. En la següent corba entraré per l’interior i derrapant.
Val més que t’apartis… Mal parit!
Però la pista del bar no és una cursa de MotoGP. Ella marxa amb l’altre i jo no puc més que sortir per la tangent; fent un recte (dit en argot motard).
Recte cap a la barra buscant auxili líquid.
Els fins feia un moment vius colors de les parets regalimen fins a terra i es transformen en fosca negror. La música va perdent inèrcia fins a frenar del tot. Tots els vidres i miralls esclaten i s’esmicolen en bocins al meu pas.
M’arrepenjo a la barra, m’assec en un tamboret, davant d’una nova cervesa.
Ara és amarga, aspre.
Corre pel meu interior apagant el foc, la passió. L’incendi ardent i delerós que hi havia en la meva ànima i el nou incendi rabiós i sulfúric que ara hi tinc.
Corre aspre i amarga la cervesa pel meu endins.
Un enorme clau em travessa pel mig del cap.
Martiri assolit de forma inequívoca en el meu excés nocturn. El rellotge assenyala una hora estranya. Un final no registrat en la memòria.
Incòmodes sensacions. Intents de cordura. Tos, profunda tos, amb regust de tabac. Dutxa d’emergència, de retorn.
Mentrestant, la veïna ja ha fregat el replà, ha posat dues rentadores i les ha estès. El sol ja ha escalfat llargament el nou dia.
Una cascada d’interrogants m’esquitxa entre els giravolts encefàlics. La panxa m’empeny a sortir al carrer. Cercant una ingesta que mitigui aquest descomunal clau que em trepana el cap.
Em demanaré una canyeta i un entrepà per a anar-me recuperant. Reinicialitzant el meu castigat metabolisme.
De passada començaré a esbrinar on collons vaig deixar aparcada la moto.
Imatges de DarkAngelØne
Catalunya depenent 