Em desintegro digitalment

En el meu David i Goliat particular torno a estar esclafat pel monstre. La màquina acaba imposant la seva llei. No tinc cap escletxa per on poder difondre’m pel Facebook.
En una lluita desigual, l’ens em censura en quant repeteixo una acció uns quants cops. Sigui des de la identitat que sigui. Em tanca aquella porta per un temps.
La màquina no és ximple del tot. Ja fa temps que em reconeix per més que utilitzi diferents noms.
I si vol, no perdona.

El més cínic és les explicacions que em dóna. Vetlla per la meva seguretat i la de tots nosaltres.
El gran tòtem em brinda un petit espai per si em vull queixar. Per expressar si crec que ell ha comès un error.
Així i tot, m’adverteix que cap paraula canviarà la seva decisió. I que tampoc pot atendre individualment totes les denuncies. Però que els comentaris que li enviï l’ajudaràn a millorar la seva seguretat.
Si finalment ho faig, em donarà les gràcies per proporcionar-li comentaris sobre aquesta experiència.
Un poema cibernètic que puc anar repetint en un bucle infinit.

Ara tinc temps, en la meva presó facebookiana, per reflexionar sobre les meves necessitats expressives.
També sobre la meva addicció a l’interespai de la xarxa.
Més encara sobre el galopant mono que sento contra aquest mur tan sòlid i intangible en el que em desintegro esclafat.