On coi t’has ficat?

 

 

 

 

Et cerco i no et trobo.

Cerco una clau d’accés que em permeti deixar-me emportar pel meu endins.

 Per apropar-me al teu. Enfonsar-me en les nostres profunditats.

Em deleixo imaginant-nos.

 

El prudent seria dissimular. En bona lògica, et podria espantar. Òbviament , si gosés continuar, seria des d’ una emoció que no entén de lògica, de temprança, de raons…

Una dualitat cognitiva en forma de papallona esvalota el meu encèfal i el meu cor.

D’una banda el seny. El para’t, no és prudent mostrar-te com un foll enamorat. De l’altre, la rauxa. Expressa’t tal com et raja, és efímerament màgic i irrepetible.

Sempre recordaré mon pare, al cel sia, quan  en realitat no sé si  en va ser gaire de romàntic. Però. En una ocasió érem a Bellver a casa d’uns amics. Jo era un adolescent encara. Ell em volia motivar a viure la vida amb goig. Potser havia begut una mica.

Era un dia plujós. Ell m’explicava que els dies de pluja són especialment romàntics. Després d’ explicar alguna cosa que ni recordo, va acabar la seva deliberació dient-me que no hi ha res més bonic que ser sota la pluja compartint el paraigua amb una noia que t’agrada.

Ben arraulidets, aixoplugant trossets d’un en raconets de l’ànima de l’altre.

Avui plou intensament. L’aigua esquitxa per tot arreu. Brolla i brolla pels baixants. Llagrimeja en el vidre de la finestra. Neteja el meu món ordinari.

Em convida a la introspecció. A gaudir en les voltes i plecs que trobo per dins meu.

Fins fa una estona he trastejat diverses coses mentre pensava en tu.

Abans de la fotuda síndrome Ventafocs.

Habitualment arriba sobre quarts de dotze, que si on sóc?, que si el dinar….

A la una em fa desaparèixer d’on sigui, meta precipitadament.

Perdent i abandonant, en la meva fugida, una sabateta de cristalls fets de les llàgrimes on sublimo els meus anhels i desitjos estrellats en el mur de la meva puta realitat i en les campanades de l’ inexorable pas del  temps.

Entro a les dues a treballar.

A la meva mina.

La meva presó.

L’ala de la papallona que és rauxa, em commina a no desaprofitar el que ara em brolla, en la intimitat mandrosa rere la finestra on veig ploure.

L’ala del seny empeny a temperar, almenys fins a saber més de tu.

Et retrobo en l’arbust que semblava que anava a morir i reviscola fent fulles noves. Fent tot un poema de vida.

A vegades, em sembla reconèixer la teva silueta en la llunyania  acostant-te a la plaça del rellotge. Després, quan ja ets més a prop, el meu batec es tranquil·litza  mentre jo, un cop més, quedo decebut en constatar que no ets tu.

Necessito quelcom més d’on poder-me agafar. On enfilar-me. Imaginar-te encara més follament.

Tan sols quatre ratlles de tu per poder apaivagar tot aquest meu seny i poder-te bombardejar a batecs del meu cor.