Cifuentes, el darrer cromo torero

acabat cifuentes

 

Acabi com acabi, el cas Cifuentes ja ens ha inoculat una dosi letal de retòrica eufemística. Emparats amb la condició de portaveus autoritzats, dirigents del PP com Rafael Hernando i Javier Maroto s’han desautoritzat, que és un verb que no feien servir els nostres pares. Si tot evoluciona, el llenguatge també. Els drogaaddictes d’abans ara són ­toxicòmans. Els puticlubs són whiskeries. Les crisis són desacceleracions i la desregularització és el capitalisme de tota la vida.

 

L’omnipresència de la comunicació alimenta la tecnologia i, per voracitat d’immediatesa, contamina la nostra manera de parlar i entendre les coses. La indústria de la política declarativa empara la paràlisi governamental i maquilla la incompetència. Exemple: que vuit anys més tard d’haver-se diagnosticat les ­primeres causes evidents de les pèssimes relacions ­entre els governs de Catalunya i d’Espanya encara no s’hagi pres cap –ni una– mesura que no sigui repressiva i autoritària o il·legal i sectària confirma que les trinxeres han servit per innovar en totes les formes d’immobilisme propagandístic.

 

Les conseqüències d’aquest fals patriotisme són dramàtiques i, pel que fa al llenguatge, han afavorit una degeneració semàntica amb una ona expansiva incalcu­lable. El cas Cifuentes ens permet tastar la variant més espanyola d’un insòlit fenomen de perversió de l’opinió pública a través de l’opinió publicada. Concebut com a espectacle faller, però sense l’honestedat d’una cremà, les evidències incontestables de l’escàndol són sotmeses a pirotècnies dissuasòries que, en comptes d’aclarir-ne l’essència, la compliquen. En un context de cultura política democràtica sòlid, les dimissions i les excuses prevaldrien sobre el tripijoc recreatiu i les mentides que intenten que no vegem ni el bosc ni els arbres, ni el dit ni la lluna.

 

El verb mentir ja no es pot fer servir perquè corres el risc d’una demanda. Per això ens empesquem artificis com postveritat i recuperem eufemismes anacrònics com alteració de la veritat. Són recursos que ens situen en un nivell indigne de comprensió i que, a més a més, ens allunyen de l’evidència. En altres àmbits, la relació entre la realitat i la verbalització de la realitat es manté. Si una sopa crema, diem que crema. Si fa fred, diem que fa fred. En política, en canvi, cada vegada és més difícil conciliar el que pensem amb les regles del joc dialèc­tiques d’un territori monopolitzat per aprenents de bruixots de querella fàcil o diabòlics portaveus de la ­intoxicació. Resultat: per cada minut de temps que ells guanyen abans que no els enxampin, ens condemnen a mesos de mentides agreujades per un ús malèfic de la ­retòrica. Una retòrica declarativa que, com una epi­dèmia moral, perpetua la picaresca més barroera. Una retòrica que, en comptes de condemnar i combatre, devorem com si l’única manera de participar en política fos consumir política porqueria.

 

 

Article complet d’un dels meus ídols periodístics.

            Clicant sobre el nom pots trobar

l’original  “Cifuentes i la porqueria”

Author Img

 

logo-con-cuerpo

 

39523

 

acabat cifuentes

 

.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s