Cel·la de la Cinquena galeria
Quarta galeria
Quanta literatura deu haver sobre les dutxes de la presó…
Mola veure La Model per dins.
Mentre trepitges l’escenari real pots imaginar com podia ser estar-hi empresonat.
Costa comprendre, quan veus els edificis del carrer darrere del mur, que aquest pogués separar un món de l’altre.
Costa imaginar aquell micro món encapsulat en una illa de la ciutat.
Pensar en aquell espai hiperpoblat de gent que hi passava dies, mesos o anys.
Intuir els milers de mogudes i de vivències que han passat entre aquelles parets.
Mola poder fer una incursió en la profunditat de la cultura “talegera” i, en sortir, creuar el portal amb una indiferència que ofendria a qualsevol pres.
La idea de què alguns representants nostres o líders socials siguin dins el talego ho pots percebre d’una forma molt més vivencial.
Estar privat de llibertat ha de ser molt dur. No poder moure’t pel món, interaccionar amb ell i amb els teus més propers ha de ser una tortura psicològica immensa.
I com a bon presidiari podent dir allò de què jo no hauria d’estar aquí. Que jo no he fet res, que és un error o que és injust.
La pròxima vegada que torni a sentir dir allò de què tots els polítics són iguals. O lo de què els que hi són ho tenen merescut. No podré deixar de pensar, a més intensitat encara, que qui pronuncia aquelles paraules és un pobre ignorant o una molt mala persona.
.
Catalunya depenent 