Ara sí, tindrem la primera presidenta de la Generalitat de Catalunya

Aquest post és la reedició d’un altre publicat el 14 de febrer del 2018. Fa dos mesos i mig.

El títol era “Molt honorable primera presidenta de la Generalitat de Catalunya en funcions executives”

En aquell moment ja es tractava parlar d’un president efectiu mentre no ho pogués ser el nostre president legítim. A més jo vaig voler subratllar el fet que aquest el candidat fos la primera dona presidenta de la Generalitat. Vaig posar un article de l’Albert Om tallant-lo just en el moment que feia referencia a aquest fet.

Sant tornem-hi. Un bucle més del procés.

Un president de la Generalitat neix o es fa? Doncs ara diríem que s’improvisa. Estem en la fase de presidents per sorpresa. És un altre dels canvis d’aquest país. Ho vam veure el gener del 2016, quan Artur Mas es va treure de la butxaca el nom de l’alcalde de Girona, i ho estem tornant a viure aquests dies quan el nom que més sona és el teu.

Els de la meva generació vam créixer amb un president legítim a l’exili que va haver d’esperar vint-i-tres anys per poder tornar a Catalunya i exercir el seu càrrec. Després, en va venir un altre que s’havia preparat tota la vida per ser-ho, que abans de casar-se ja va advertir la dona de les seves prioritats, i que quan va entrar a Palau ja no el van treure fins al cap de vint-i-tres anys, també. Semblaven presidents ungits pels déus, assenyalats des del seu naixement per liderar la tribu.

A l’última dècada del segle passat es va començar a veure que el mandat d’aquella persona no duraria per sempre i que caldria buscar-li un relleu. Es va entrar en el que en podríem dir la fase 2. Els presidents ja no naixien, sinó que es feien. Serien els exemples de Mas o Maragall, que s’ho van haver de treballar molt per arribar a la Casa dels Canonges. En un cas, se’l va anar a buscar a Roma, i en l’altre, es va desencadenar una batalla per veure quin hereu es nomenava. Un cop decidit pel seu predecessor, se’l va cuinar a foc lent, se’l va deixar envellir al celler perquè anés agafant cos.

Montilla, tot i la seva llarga trajectòria en política, va ser potser el primer cas de president inesperat. Tot s’ha accelerat, ara. Les legislatures són més curtes, i els presidents, més efímers. Sovintegen els passos al costat per exigències dels socis de govern o per imperatiu legal d’un Estat que vol corregir als tribunals el que s’ha votat a les urnes. Hem entrat en la fase 3: presidents que s’improvisen. Venen pactes i presses per trobar una persona idònia per exercir un càrrec tan ingrat, en aquests moments. Un càrrec en què no només t’hi jugaràs el teu prestigi professional sinó també el teu patrimoni, la teva salut i la teva llibertat.

Sona el teu nom, Elsa, s’escampa el rumor que podries ser el 131è president de la Generalitat, la primera dona.