Institucionalitzar l’odi

fuego

 

En un futur no gaire llunyà, una de les moltes coses que causaran estupor en revisar el moment que vivim ara serà l’operació que han dut a terme l’estat espanyol i els seus mitjans de comunicació afins amb el concepte o la idea d’odi, un operació tan impressionant (pel que fa a la seva envergadura) com nociva i perillosa (pels seus efectes en la societat).

Amb l’odi com a reclam i bandera, el que ha fet el nacionalisme espanyol no és cap novetat en la seva història: consisteix a adaptar la realitat a un relat prefixat, i el relat d’aquest nacionalisme sobre el moviment republicà i independentista català es basa precisament en l’odi. Els catalans pretenen construir una República independent d’Espanya no perquè se sentin incòmodes dins l’estat al qual pertanyen i en conseqüència vulguin exercir el seu dret a l’autodeterminació, sinó perquè odien Espanya. I aquest odi a Espanya és fabricat per uns líders polítics que controlen dues eines de manipulació de la comunitat, els mitjans de comunicació i l’escola. Públics, tant els uns com l’altra.

El relat del nacionalisme espanyol sobre el moviment republicà i independentista català es basa en l’odi

L’operació va començar el 2015 amb la reforma del Codi Penal i la ‘llei mordassa’, que suposen una nova tipificació, molt més laxa, del delicte d’odi, de tal manera que pot entrar dins aquesta figura penal gairebé qualsevol cosa que resulti ofensiva o molesta al poder de l’Estat. És a dir, al nacionalisme espanyol. Exemples grotescos com la requisa de camisetes grogues, o escandalosos, com les condemnes dels rapers Valtonyc i Pablo Hasél, o impresentables, com el de la tuitera Cassandra (finalment absolta després d’haver estat condemnada per unes bromes sobre Carrero Blanco) o el del regidor Joan Coma, detingut i interrogat per allò de la truita i els ous. Però l’operació va més enllà dels casos concrets.

Perquè es tracta no ja de la tipificació penal del delicte d’odi sinó d’una veritable institucionalització de l’odi com a instrument polític. I això, repetim-ho, és extremadament perillós. L’odi no és un delicte que es pugui cometre fredament, com posem per cas la prevaricació, la malversació o el suborn (per esmentar les especialitats del sistema polític del 78), perquè l’odi és un sentiment. Un sentiment poderós i que requereix una disposició activa per part de qui n’és captiu. El contrari de l’odi seria l’amor, o tal vegada, per ser més exactes, l’enamorament, en el sentit que l’odi mou qui el sent a fer literalment el que sigui per danyar, o tal vegada destruir, allò o aquells que odia. De la mateixa manera que la persona enamorada farà el que sigui, també, per complaure o agradar la persona de qui s’ha enamorat. L’odi té aquesta mateixa força, requereix aquest mateix ardor, aquesta flamarada violenta i incontenible.

53529.infierno.jpg

Exactament la mena de flamarada que els partits del nacionalisme espanyol (molt particularment Cs; el PP actua a rebuf seu, i els socialistes es limiten a consentir covardament) volen fer prendre dins la societat catalana i l’espanyola. El preu, com va dir Rubalcaba, no els importa: paga l’Estat. Que som nosaltres.

 

 

395231

Article complet de

SEBASTIÀ ALZAMORA

Diari Ara  07/05/2018

 

logo-con-cuerpo

fuego

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s