L’eterna novel·la

DSCN4043

 

Es llevava força aviat. Vivia a Cornellà i es traslladava fins a la Zona Franca. Hi solia anar amb la bici. Seguia el Llobregat pel caminet del costat del riu. Saludava el nou dia escoltant i veient el vol dels ocellets. Inclús veia alguns conills creuant el camí o per la bora d’aquest.
Aquella mitja hora llarga de salut i natura abans i després de treballar es van anar convertint en una terapèutica necessitat on amortir tots els canvis que s’anaven produint.
De totes maneres, aquell major consum de calories també el devia esmorteir amb una major ingesta d’aquestes perquè, malgrat la repetida nova rutina, no havia aconseguit perdre ni un sol gram.

Ni que fos eventualment, havia tornat a la roda del món laboral. On tot es fa amb més preses. On costa encabir-hi tot el que un vol fer quan més de vuit hores s’esfumen entre anar, ser-hi i tornar de la feina. En els àpats i en fer les mil i una coses que comporta la logística i supervivència diària.

Quan en Miquel estava a l’atur, estat darrerament considerat com l’habitual, mai en tenia prou amb les vint-i-quatre hores de la jornada. Ara, simplement ja era un costant prioritzar i anar deixant per un altra moment infinitat de coses.
No tenia temps ni de llegir el diari. Menys per a reflexionar i menys encara per escriure en el seu blog.
Havia d’estimar els seus dies en la limitació d’un temps i un espai que el tenien força acotat. Però, amb el que li costava trobar feina, ara era molt feliç amb la seva sort. Era optimista i positiu encara que acabés esgotat per aquell ritme al qual ja no estava acostumat.

L’empresa on treballava havia estat un petit regal. Malgrat que ell hi arribava per una E.T.T. i per a fer una mera substitució, se sentia molt ben acollit i integrat. No era una empresa a l’ús en molts aspectes. La seva formació i aterratge n’eren un clar exponent. Lluny de l'”aquí tens el teu lloc de treball i espavila” es preocupaven per integrar-lo amb una delicadesa que el tenien gratament sorprès.

En la seva vida laboral, i molt més darrerament, havia conegut diverses cultures i ambients empresarials. El més habitual eren les empreses regides per un alt esperit competitiu i agressiu. Organitzacions plenes de persones tauró disposades a mossegar-te un braç a la teva primera badada.
DSCN4053

Odiava aquell tipus de cultura empresarial on la lluita pura i la duresa eren tòtems ideològics. Però com molts d’altres havia hagut de conviure-hi reiteradament. I com tothom, s’havia hagut d’adaptar, crear les seves defenses i la seva cuirassa protectora.
En aquells ambients competitius havia acabat reconeixent diferents tipus de personatges que eren prototípics i exportables a organitzacions semblants.
L’habilitat adaptativa d’aquests individus es forja, en gran mesura, en la seva mala llet individual i grupal.

En els escalafons més baixos també existeixen aquest tipus de  personatges extremadament tòxics. Persones que potser no tenen massa llums però que les enfoquen totes en una mateixa direcció. Mimetitzats en la cultura competitiva i agressiva de l’empresa es converteixen en petits monstres del sistema.

Per exemple, sovint es troba el típic malalt obsessiu per la feina que creu que ell ho fa tot millor que ningú. Gent que força a rendir més a tots plegats.
Tipus que fan més feina que un encarregat sense ser-ho. Solen ser gent que deuen tenir una vida personal força maltractada per aquesta manera de ser. Però a l’empresa són els reis, els petits caps morals del seu perímetre més proper i molt orgullosos de la seva tasca encara que aquesta pugui ser una puta merda.
Solen ser desconfiats, malpensats i tan sols tenen algú amb qui tenen més confiança i amb qui parlen sempre en un to baixet, no fos que algú els pugues sentir conspirar.
Perquè poc o molt sempre ho fan. Conspiren, critiquen, menyspreen als que no són com ells.
Si mai participen en alguna conversa més assembleària davant de vés a saber quina qüestió, són dels que rapidament recorden que on som no és una oenegé. A vegades es poden mostrar més cruels i despòtics que el mateix cap de l’empresa o dels seus representants.
No cal dir que si l’empresa els promociona, són dels pitjors comandaments intermedis que un pot tenir. Si com a iguals poden ser odiosos, donant ordres es poden fer infumables.

En Miquel  començava a estar encuriosit perquè encara no tenia identificat cap personatge que encaixés en aquest perfil o en una altre branca semblant.
I no era que en aquella organització no treballessin a un ritme força elevat ni que no hi hagués tensions inter i intradepertamentals. Devia tenir molt a veure amb la cultura i com enfocava l’empresa el seu camí empresarial. Una rara joia en el món actual.

Aquest fet donava ales al Miquel que cada cop estava més involucrat en la seva nova tasca i el pitjor que hi trobava era precisament el fet de la seva eventualitat. Era un lloc ideal per a poder resoldre antigues rancúnies que arrossegava d’aquell món laboral que feia massa temps que no vivia.

En aquest sentit, les seves reflexions i pensaments giraven sovint al voltant del seu retorn al món de l’atur. Ja no per la precarietat obvia que això comporta, sinó per altres detalls que són més transparents i subtils de percebre.
Treballar implica moltes coses. Un ritme vital, unes relacions socials especifiques i unes quantes coses més. De fet en Miquel, malgrat ser dins del carro, no en deixava de ser una mica com un estranger en la seva etiqueta d’eventual.

La gent parla dels caps de setmana i dels períodes de vacances d’una forma molt diferent dels que un dilluns tampoc és gaire diferent d’un diumenge. I la gent planifica, pressuposta i somnia amb viatges que en Miquel ja feia temps que havia deixat de processar inclús oníricament.

Rumiava sobre algunes grans diferències entre els descavalcats del món laboral i els “actius”. Per començar, hi ha l’òbvia diferència de recursos econòmics i tot el que això acaba comportant. Seguidament ve la gran diferència en la gestió del temps. Treballar també implica menys hores d’oci o llibertat. Llavors sembla que hi hagui una necessitat extra d’intensitat, de pressa . tot plegat, per poder gaudir del temps quan un no està sotmès i “empresonat” en la rutina laboral.

DSCN4258

En tot aquest rumiar, en Miquel acabava descobrint que un dels seus defectes ara també podia ser una gran virtut. Ell era de naturalesa bastant gossa. Podia ser feliç jagut força hores al sofà o davant la pantalla de l’ordinador. No li calien gaire aquelles presses de fugir el cap de setmana i de devorar el temps gaudint de com més activitats millor. Sense recursos econòmics és un bon pla poder ser feliç entre les quatre parets de casa i quatre metres al voltant.

Lo de fer viatges més seriosos que d’un simple cap de setmana potser sí que li feia més mal al fetge no poder fer. Però l’hàbit i la perllongada pobresa també havien enfortit els seus secretors d’analgèsia hepàtica. És una de les renúncies evidents que comporta la condició d’aturat. Tindràs temps com per donar la volta al món. Però no tindràs recursos ni per arribar a la primera frontera ni per pernoctar enlloc una sola nit.

Havia après a conformar-se a viatjar amb la seva imaginació a la sala d’estar de casa. En el fons tots som com camaleons que ens adaptem al color del nostre entorn. I val més que sigui així. Si no,  un es pot convertir en un sortidor immens d’anhels frustrats i males vivències.
DSCN4054

També reflexionava sobre una altra repetida paradoxa. Quan tenia el temps per fer-ho, sempre estava a punt de continuar aquell llibre que sempre havia volgut escriure però que mai acabava fent. Quan, com llavors, tenia el temps més ocupat, enyorava aquella possibilitat i es prometia que l’escriuria quan la realitat el tornés a aparcar a la pila dels desocupats. En Miquel havia anat aprenent a estimar-se malgrat que visqués sempre entre bucles i contradiccions que anava repetint cíclicament.

cropped-cropped-logo-con-cuerpo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s