Corre, corre, que encara hi som a temps. Avui a les 16:30 projecten de nou al CCCB, dins del Festival Docs Barcelona, l’últim documental de la Cosima Dannoritzer.
Et dic el nom com fent un copiar/pegar per no perdre temps intentant aprendre a dir-ho i a escriure’ho. Massa inverssió de temps. Si home, aquella realitzadora alemanya que va triomfar amb allò de l’obsolescència programada.
-Ara no tinc gaire temps per escoltar-te, se’m tira el matí al damunt, però fes-me’n un resum, vinga.
El tema ara va d’aquest bé més apreciat que l’aigua, el petroli o l’or. Va d’aquest temps que se’ns escapa entre les mans i que tothom que pot ens roba. El documental es diu “Lladres de temps”.
T’has parat a pensar el temps que gastes i els costos que els estalvies quan operes amb la banca electrònica o muntes tu mateix els mobles que compres?
-Home, no em vinguis ara amb la sopa d’all. Que el temps costa diners ho hem sabut sempre. Treballem per pagar-nos unes horetes d’oci i unes vacances un cop l’any.
És clar, home, però es tracta d’un documental on ens parla de com el temps s’ha convertit en una moneda de canvi en el món capitalista i de com podem reclamar el control d’aquest recurs tan preciós però finit.
-A quina hora dius que ho fan? A les quatre i mitja? Jo ja no hi arribo a temps. Hem de fer el dinar per la mainada, acabar de rentar i endreçar la casa i preparar-ho tot per tenir-ho llest per demà dilluns, que comença a les sis i mitja. No tenim temps.
Ens quedarem a casa i, si ens sobra temps, mirarem una peli pel Netflix.
Catalunya depenent 