El 19 de maig passat vaig adreçar una carta al director de La Vanguardia a través del seu mail d’atenció al client. També vaig fer un post on reproduïa aquesta carta i explicava els motius del meu descontentament.
La resposta a la meva carta a estat el silenci administratiu. Em vénen a dir que si la meva pressió sobre el tema és amenaçar-los de donar-me de baixa doncs s’estalvien la molèstia de dir-me res.
Per la meva banda he decidit que prefereixo ser un client emprenyat. Jo vull seguir llegint a l’Enric Juliana, al Sergi Pàmies, al Quim Monzó o a l’Antoni Puigverd entre d’altres.
Però que no els pugui llegir amb normalitat en l’edició digital en català, com no puc llegir pràcticament res més del diari en aquest idioma, em molesta. Quan em van vendre la subscripció no em van explicar tot el que he anat descobrint. És més, una amable senyoreta em va dir que tindria accés a tots els continguts en català. Evidentment, jo no enregistro les meves converses telefòniques.
Es veu que el Màrius Carol, director al qual jo ingènuament adreçava la carta (ja sé que només em va llegir un xupa tintes però fa més literari parlar d’ell) va decidir que el més senzill era no dir res. La meva subscripció ja la va donar per perduda perquè mai faran una edició catalana digne de dir-ne així.
No cal que em tornin els diners ni res semblant. No els vull. Prefereixo pensar que és el preu que pago per llegir els meus autors preferits encara que sigui en castellà i per donar pel cul per internet tant com pugui sobre el seu nyap.
Al final he de suposar que, com sempre, hi ha una explicació econòmica darrere de tot plegat. No es deuen molestar en fer l’edició digital en català perquè per això no els hi deuen donar ni un duro de subvenció.
El que es desprèn de la meva hipòtesi és: Si tan sols cobrem per l’edició impresa en català, perquè ens hem de molestar a posar-la també a la xarxa.
Es veu que seria una despesa immensa i, total, per quatre pringats com jo que es puguin queixar. Són uns garrepes i uns indignes. No es volen donar la feina de prémer “enter” al poc que s’hagi de fer per tenir també una edició digital completa en català.
En definitiva i resumint. L’edició en català segueix portant quatre putes entrades de notícies del dia i dues d’elles són un puto pantallazo de la primera plana del’edició impresa en català dels dos dies anteriors. I a la secció d’opinió ni ahir no avui pots llegir al Sergi Pàmies. Has d’anar a l’edició en castellà per a trobar-lo.
La Vanguardia és un trunyo. Els importa un rave la llengua catalana. Segur que encara tenen penjat a alguna paret un quadro de l’il·lustre antic director Galinsoga i alguns encara li fan una genuflexió cada matí.
Molt bé Màrius, després vés anant per les tertúlies de gentelman. Tu i els teus sou molt cutres.
Primerament no compartia alguna de les coses que em deia la gent sobre aquesta merda de diari. Ara em fa feliç cada vegada que algú em contesta quelcom pel blog o pel Facebook parlant malament de tu o del teu diari.
Jo, per la meva part, mentre estigui subscrit a aquest trunyo de diari us faré la punyeta tant com pugui.
Catalunya depenent 