Històries encavalcades

Uv9kKQA

 

El Miquel jugava tot sol al pati amb una pilota. La seva disruptiva conducta havia estat premiada de nou amb l’expulsió de classe. Aquells maristes eren uns talibans i uns cagetes. Començava a estar-ne una mica tip. Xutava avorrit pensant com fer passar aquella mitja hora llarga que tenia al davant.

En una cantonada del pati el Sr.Juan, l’encarregat de manteniment de l’escola, netejava la vidriera per on entrava tanta llum a l’aula magna. Normalment, aquell immens finestral estava protegit per una malla metàl·lica. Però el Sr. Juan l’havia retirat i s’enfilava per una escala d’alumini per poder-hi treballar.

L’instint trapella del Miquel va fer que tot jugant s’apropes cap aquell racó. Premeditadament havia començat a xutar amb més força la pilota fent-la rebotar contra la paret. Pel seu interior van començar a vibrar aquelles pessigolles que sentia quan se li acudia alguna bretolada divertida i arriscada…

tumblr_nia2peb9Zb1rpco88o1_500.gif

La meva vida va fer un tomb radical amb la seva arribada. Vaig agafar una excedència a la feina i el vaig convertir en el meu gran nord vital.

A poc a poc vaig perdre l’interès per coses que fins llavors havien estat importants. La meva carrera professional va quedar en un segon terme. Tan sols m’interessava la vida social que hi havia al voltant del meu fill. Mentre ell va anar creixent jo em vaig anar implicant cada cop més en la seva educació. Vaig acabar essent presidenta de l’Ampa.

Als matins, després de deixar al Miquel primer a la llar d’infants, i més endavant a l’escola, era del grup de mares mes pepas que fèiem el cafè amb llet al bar del costat. Totes érem mares que no treballàvem i el nostre món girava al voltant dels nostres fills.

Vaig decidir allargar sine die lo de la meva excedència. No em volia perdre res del desenvolupament del meu Miquel que creixia i progressava adequadament.

El Jordi va començar a dir-me que vivia massa obsessionada pel nostre hereu. Que a ell no li feia gens de cas i que només el feia servir de proveïdor de recursos i de xofer. Que gairebé no teníem vida emocional pròpia.

És cert que ell ja no era al centre de la meva vida com ho havia estat en el passat.

El Miquel va anar creixent i va arribar a l’adolescència. Em va costar adaptar-me al meu nou estatus on ell començava a passar de mi. Vaig fer veritables filigranes per seguir essent una mare eficient i imprescindible.

Vist amb perspectiva està clar que al pobre el vaig sotmetre a una pressió molt gran. No el deixava emprendre el vol. Jo el volia depenent de mi. Perquè ell era tota la meva vida.

Encara em va costar més quan ja a la universitat va començar a anar amb tantes noies. Cada vegada el tenia menys hores amb mi.

Vaig fer de tot per retenir-lo al meu costat. Inclús vaig aprendre estadística i dibuix tècnic per ajudar-lo a fer els treballs.

Potser sí que m’hi vaig implicar massa intensivament . Potser és lògic que ara tant ell com jo necessitem anar a teràpia.

wKi9huK

La Gabriela sempre em deia que hauria de ser més atent. Que em faltava empatia i feeling. Jo no m’agafava gaire bé aquest tipus de crítica. Ens estimaven força apassionadament des de ja feia uns mesos. Jo n’estava enamorat i la tractava el millor que sabia. No entenia que ella encara em demanes tenir el cor més entregat a la seva ànima.

Anava essent una discussió recurrent. Jo, darrerament, ja una mica enfadat, li deia que aquesta insatisfacció que manifestava potser era un problema seu. Que tampoc em demanés una gentilesa extra que no em sortia d’una forma natural. I, quan encara m’enfadava un mica més, li acabava dient que el seu reclam em semblava una mica neuròtic i una mostra de la seva infinita i insaciable necessitat d’afecte.

Òbviament les meves paraules no milloraven gens el nostre conflicte.

Sortosament l’amor que hi havia entre nosaltres guanyava aquell estúpid bucle en els que ens capbussàvem de tant en tant.

Però amb el temps, jo vaig començar a desenvolupar el meu retret de compensació. Anava de què a ella li aniria molt bé poder agafar-se les coses amb una mica més de sentit de l’humor. Que hauria de ser més flexible i tolerant amb la vida i somriure més sovint. Que riure era molt necessari i terapèutic.

Ella sempre em contestava precisament amb un somriure. Però bastant maliciós, ja que hi afegia unes paraules sobre que el meu humor i els meus acudits només em feien gràcia a mi.

Així anava apareixent i desapareixent, més o menys periòdicament, el nostre Guadiana de mal rotllo en una relació d’altra banda força gratificant.

En un moment que tot anava força bé, va arribar el Sant Jordi. Jo, per ser original i fer broma sobre el seu seriós posat davant la vida, vaig tenir una pensada. A més de regalar-li la tradicional rosa vermella i un llibre, d’humor evidentment, vaig decidir sorprendre-la amb un altre regal.

El vespre d’aquell vint-i-tres d’abril, després de sopar al nostre restaurant preferit, li vaig regalar una orquídia negre. Per a mi era una manera de dir que jo l’estimava tot i la seva vessant seriosa i fosca.

La Gabriela em va somriure com d’altres cops també havia fet. Era un somriure que delatava que en realitat no hi veia la gràcia per enlloc.

Però allà es va quedar la cosa. No vàrem voler nedar un cop més en el nostre riuet particular. De fet, aquella nit ens vàrem estimar amb una passió de renovada adolescència.

A poc a poc però, els nostres encontres es van anar dilatant en el temps. Jo encara no he entès massa bé el que va passar. Però unes setmanes després ens vàrem deixar de veure. Ella ja no em contestava les meves trucades al mòbil o als meus suggeriments per whats per a trobar-nos. Tot plegat es va anar difuminant en el pas dels dies i en la seva absència.

Jo ara, mirant enrere, penso que potser sí que podia haver fet una mica de reciclatge del meu sentit de l’humor. I sempre em quedarà el dubte de què si el meu regalet de l’orquídia negre no va precipitar el que ara tant em dol.

beesandbombs_tumblr_com_2

Corro pel camí d’un bosc que es difumina. Uns ocells i uns conills van rere meu. El sol de cop i volta s’amaga i neva. Volo per sobre dels arbres. Als conills i ocells s’hi han afegit unes zebres. Veig a la Gabriela tota nua saludant des de l’horitzó. Em fa senyals perquè m’acosti. Però les meves ales i les meves cames van molt lentes i anem com endarrere. Ens anem allunyant mentre ens volem acostar a la Gabriela que ara desprèn llum i sembla disfressada d’egípcia. Torna a fer sol. El bosc es desfà i es transforma en una platja. La Gabriela segueix saludant des d’una barca. Però se segueix allunyant. No tinc ales. M’enfonso a la sorra com si fos aigua. Nedo dins la sorra rodejat de conills i àguiles violeta. La sorra passa d’aigua a aire. Torno a volar. M’acompanyen uns conills estranys que tenen ales. La Gabriela em segueix saludant. Ara des del llom d’una balena voladora. Torna a nevar. Aterro en un bosc molt florit i verd.

Busco a tort i a dret a la Gabriela però les branques dels arbres no me la deixen veure. Camino entre una vegetació espessa que en no res es converteix en dunes de desert. La Gabriela em crida des d’un núvol però jo no puc volar. Tinc els peus atrapats a la sorra. I de nou em torno a enfonsar en l’arena.

Busco una sortida però no la sé trobar. Estic atrapat i perdut. Afortunadament uns conills blaus m’ensenyen la sortida del seu cau. Fora torna a nevar. La Gabriela esquia per una baixada de la muntanya del davant. Unes granotes florescents surten d’entre la neu. Primer fan salts. Després surten volant. Un soroll estrany trenca tota l’escena. No entenc res fins que comprenc que és el so del despertador. Aterro a la consciència. Al·lucino, fa més de quinze anys que no sé res de la Gabriela.

giphy

El pati es conservava idèntic. Com en la meva memòria. La mateixa sorra polsosa a terra. Les parets altes i blanques en tot el perímetre. El racó de la reixa que protegia la immensa vidriera de l’aula magna.

Passejava sol pel pati com si de nou m’haguessin castigat per haver xerrat massa a classe. Aquells maristes sempre serien uns talibans i uns cagetes.

Però ara no xutava cap pilota i feia molts anys d’aquell moment. Però ho recordava tot com si hagués ocorregut ahir. Recordava fins i tot el color dels mitjons que portava aquell dia. O com sonava la pilota rebotant contra la paret. I el senyor Juan enfilant-se per l’escala metàl·lica per netejar la vidriera amb un drap sortint-li de la butxaca.

 

Com tancant una rotllana immensa de temps i vivències, ara podia concloure totes les emocions que van comportar aquells esdeveniments. Tancar el cercle que fins aquell moment havia estat un bucle recurrent dins del meu crani. Per fi em podia perdonar la meva tendència trapella i aquella necessitat imperiosa de fer quelcom amb el meu avorriment. Tan sols era un nen quan va passar tot allò. I a un nen tampoc és just carregar-li una motxilla amb tanta responsabilitat.

Finalment podia deixar enrere carregosos retrets i estèrils culpabilitzacions. Definitivament em podia estimar en tota la meva plenitud sense aquella taca de sang que m’havia perseguit durant tants anys. Em podia reconciliar amb el món i amb mi mateix.

Vaig jeure en el banc del pati que mirava cap al racó de la vidriera.

De la meva memòria, va sortir caminant joiós el senyor Juan portant l’escala a les espatlles. Semblava estar força content i feliç. També vaig poder sentir el so reverberant de la pilota rebotant a les parets.

Per primera vegada en molts anys, vaig poder reviure en pau tot el que aquell dia va succeir. Vaig respirar alleujat i vaig percebre que jo no havia estat el culpable de tot plegat. Almenys no com ho havia tingut gravat tants anys en el meu endins.

La vida és una constant concatenació de fets atzarosos i de variables independents que passen. Ens agradin o no. La voluntat i la intenció d’un nen, no deixa de ser un component més dins d’un complex trencaclosques que es va construint i desconstruint en cada instant.

Vaig tancar els ulls. Vaig tancar amb ells tot aquell turmentós record que m’havia perseguit just fins aquell moment.

logo-con-cuerpo

 

gif4 2.gif

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s