Carta des de Tabàrnia (Barri La Riera de Cornellà)

….

De sempre m’agrada mirar els núvols i filosofar mentre estenc la roba al meu terrat. Ara, mentre penjo calçotets i mitjons al filferro veig més banderes espanyoles que no pas estelades, i això que hi conto la meva. Amb l’afegit, gairebé còmic, que si veig una senyera, la puc contar del “seu” cantó.
Rumio sobre moltes coses mentre estic entretingut posant les pinces. Entre d’elles, somnio en un món millor.

I el meu món millor més proper és la meva ciutat i la nació a la qual pertany. I ja hi som, comencem amb el divorci entre els que sentim la nostra nació empresonada per un estat que no ens compren i maltracta, i els que es consideren dins de la unitat peninsular poc o molt gran i lliure.
L’altre dia, a l’ambulatori, la doctora ens va rebre al meu fill i a mi dient-nos que ja atén a molt pocs catalanoparlants. Que hauríem de ser una espècie protegida en aquesta zona.
Però la veritat és que en el meu poble m’expresso en català gairebé amb tothom. A vegades, quan ho faig en castellà és l’interlocutor mateix, quan em veu fer cacofòniques catalanades, el que em convida a parlar-li en català dient-me que ell m’entén perfectament.
Aquest és un dels èxits dels anys de pujolisme. La normalització lingüística i la immersió a fet que tothom que ho vulgui m’entén. A vegades em sorprenc a mi mateix tenint converses totalment bilingues amb tota normalitat. Ells en castellà i jo en català. Quan jo era jove això no ho feia mai.

Jo tinc l’estelada al meu balcó, el veí del replà de baix hi té l’espanyola. I quan ens creuem ens saludem i mai hem tingut cap problema. Hem resolt amigablement les molèsties que els provocava el meu fill mentre jugava amb la play o ells han entrat a casa meva per comprovar perquè no funcionava bé la seva antena.
Per això m’agradaria que féssim un nou esforç i una nova reflexió. En la confrontació directa és més difícil tot plegat. En canvi, mentre no els excitem, tot es desenvolupa força amigablement, són majoritàriament bona gent. Quan nosaltres cridem és quan ells surten a la contra i ens mostren el seu pitjor costat.
Recordo quan vàrem fer tantes cassolades. Al meu carrer i a la meva zona va ser contraproduent. L’endemà del discurs del rei, quan va parlar el “Pugdimoni” van contraatacar no ja picant cassoles; semblava que picaven contra baranes i les bigues dels edificis.
Però a demòcrates segur que no ens guanyen. I és just reconèixer que són molts els que no pensen com nosaltres. Però ens hem d’apropar a tants com pugem. En el meu poble el franquisme sociològic encara està molt viu.
Cal cercar entre ells l’esperit demòcrata, el realment conciliador i respectuós amb la diferència i ajudar-los a desmarcar-se de les proclames populistes, feixistes o franquistes que també hi ha. Aquí podem ser nosaltres els que apel·lem a la seva idolatrada constitució. En això podem compartir moltes coses amb ells. Com a tenir un treball i un habitatge digne i altres coses que proclama la”seva” constitució.
No es tracta de rendir-se ni de trair res fonamental. Però tampoc podem anar de fonamentalistes talibans.
Prou que conec que per alguns d’ells ésser conciliador ho entenen com una covardia o que ens han guanyat. Però qui realment guanya és qui defensa democràticament la seva raó.

En malsons, somnio en l’arribada, ara per les municipals, d’ordes “ciudadanas” amb homes de corbata taronja. Invasió d’ultracossos proclamant falsos esperits conciliadors i altres mentides i donant ales al pitjor en tots nosaltres.
Si s’ha d’anar a la contra, anem-hi junts i per motius nobles. Al cap i a la fi, el que a mi em fa por que em tregui de la meva ciutat no són els crits de quatre fatxes. No són quatre eixelebrats a les tavernes de Tàbarnia qui realment em fa perdre la son. És el preu desorbitat que ja pago pel meu lloguer, perquè malgrat que no visc al casc antic de Barcelona ni davant la Safrada Fàmilia me l’acaben d’apujar un 55%.
Hi ha moltes coses que ens uneixen a indepes i unionistes de la zona. Coses com la desprotecció social cada vegada més exagerada i la precarietat que assetja les nostres vides i que es pot palpar per les cantonades de la ciutat.