Quasi és com fer turisme a la cantonada de casa. Al meu carrer hi ha tres bars l’un al costat de l’altre. Jo hi baixo a vegades quan vull veure Moto GP o alguna altra cosa que no facin per les televisions generalistes. És a dir, per veure canals que s’ha de pagar per veure’ls.
No és tan còmode com poder seguir el que t’interessa des de sofà de casa. Són coses de tenir pocs recursos. Em pago una cervesa el dia que m’interessa quelcom i bon vent i barca nova.
Aquestes excursions als bars de la zona també tenen el seu atractiu. És entrar en un món regentat bàsicament per xinesos on habita un tipus de fauna molt característica. Homenots, en terminologia de Josep Pla.
Són com infants corromputs pel pas del temps. Criatures que van deixar a poc a poc de ser nens per continuar amb la seva conducta més o menys infantil però regada en alcohol i en la duresa d’una vida d’obrer.
Per l’estereotip màxim d’aquest personatge, anar mudat és portar una samarreta oficial del Real Madrid o del Barça. O el que més llueix ara mateix és exhibir-se amb la de la Roja.
Solen parlar entre brams. Alguns tenen la veu trencada. Altres una vocalització deficient. Mirats amb ulls radicals, supremacistes i xenòfobs és veritat que són força grollers i amb una “oratòria” molt agressiva i maleducada. Els judicis són directament insults i desqualificacions de l’esportista de torn. O de veneració exagerada. Però al mateix temps són amables i poden riure entre ells mentre malparlen. No tenen problemes en deixar-te participar immediatament en les seves avaluacions i emocions del que estiguin mirant a la tele. A més, d’esports, són uns veritables experts. Moltes hores arrepenjats a la barra aprenent i intercanviant coneixements. Són a l’aula de quan eren petits convertida en dispensador de “soma” i on el mestre és el televisor. Ja no porten calça curta, però el seu nivell cognitiu segueix en un desenvolupament semblant. Satisfan la seva curiositat aprenent detalls increïbles sobre reglaments o sobre la vida dels seus ídols.
El seu nivell d’assistència a classe és alt. Alguns fan crèdits optatius. Altres presencia quasi ininterrompuda per pujar nota.
El propietari del bar sempre té el xiulet a prop. D’àrbitre. Al mateix temps que interessa que s’emocionin i s’apleguin davant la pantalla, s’han d’amonestar si algú sobrepassa el límit. Però és prudent. Sap que és millor que s’autogestionin quan hi ha alguna petita trifurca.
Sí que és veritat que no es pot tocar el tema polític. Quan passa és inevitable que la grolleria es converteixi en menyspreu i insults cap al diferent. Sol sortir el més fatxa enarborant la bandera franquista. Però, en el fons, tampoc és tan diferent de com discuteixen sobre els seus astres contraposats entre Reial Madrid i Barça.
Potser sí que són força ofensius i irritants si no tens la pell una mica gruixuda. Però has de pensar que és com quan es dóna menjar a animals salvatges dins d’una gàbia. Rugeixen i marquen territori. Cal treure pit per poder ser el gran mascle alfa.
catalunya depenent / oriol23.cat 