La roda gira i gira. No para mai. En els nostres rituals socials celebrem un abans i un després. Però ho fem simplement com un de tants ritus ancestrals.
El camí d’aquesta roda transcorre per la infància, l’adolescència, la maduresa i la senectut. I si és així, serà perquè el neumàtic particular d’un, d’un individuo concret, no ha sofert cap col·lapse, ha estat afortunat. De no ser així la roda comuna hauria continuat girant igualment.
El món és un joc de rodes. Des de més personals a més globals. Circumferències concèntriques que ens defineixen, ens limiten, ens fan com som en les nostres múltiples realitats.
Ara s’acaben les vacances, a punt d’acabar la litúrgia d’aquest estiu, tant com si només ens quedés la nit de reis. Una ocasió més per il·lusionar-se si ets novell o de rememorar i reviscolar temps passats si no n’ets tant.
Després la roda tornarà a girar en la seva quotidiana rutina. Girarem les hores, els dies o els mesos amb més pena o més glòria depenent bàsicament de la nostra actitud i la nostra circumstància. Dins de tot el moviment tenim un petit marge per regir la nostra roda emocional i vital.
En la nostra finitud i limitació però, tan sols ens queda desitjar-nos renovadament salut emocional, orgànica en tots els seus nivells i molta sort. I retornar més o menys renovadament al gris de la ciutat.
Era al·lucinant el que una simple fotografia podia evocar. En veure-la, un munt d’emocions, sensacions i records el van clavar a la cadira.
Una simple imatge suggerint tantes associacions vinculades.
Revivia el moment. Recordava el seu estat d’ànim. Les coses que tenia al cap. Les esperances i pulsions que l’ocupaven.
Al·lucinava bategant tants sentiments i sensacions al voltant de la distribució d’uns quants píxels.
I que el record d’aquella platja, del mar, de la bici, el pogués fer enyorar ja tant l’estiu.
catalunya depenent / oriol23.cat 