Alguns  literalment encara desfent les maletes del parèntesi estival.

Altres, menys literalment, acomoden el seu encèfal als hàbits ordinaris.

Retrobats amb el matalàs fidel i l’estança oblidada per uns dies tot retorna al seu lloc. Vells costums es fan nous per uns instants. La porta que grinyola s’ha fet conscient en la seva breu absència.

 
El brogir del tràfic encara sona una mica estrany. Les olors tornen a ser més avorrides i desagradables.

El blog torna a ser tant poc visitat com de costum. La gent ja no està per tantes punyetes. És més urgent submergir la ment en les onades del context laboral.

El  brunzir  a l’hora repetida incansablement del despertador. Les presses mentre els nens no s’acaben l’esmorzar. La batzegada en el metro que et fa topar amb el veí anònim. La mirada cap a terra tan freqüent en el món urbà.

La síndrome del sant tornari. La rutina que rere la porta espera quan arribi aquest dilluns. La mandra que cal espolsar cercant de nou en les petites il·lusions quotidianes. Aquell somriure acollidor en mig del ciment de la ciutat.