Tothom que hagi discutit amb la voluntat de tenir raó peti qui peti sap que una estratègia eficaç per desactivar el nostre interlocutor és la tergiversació. S’acostuma a fer amb premeditació, per debilitar els arguments de l’altre i forma part del model dialèctic imperant. Sovint no prové d’una intenció malèvola sinó de la ignorància i del dèficit de comprensió. Si és així, encara, però és més deshonest quan depèn d’una prèvia determinació de no entendre l’altre i, sobretot, de fer-li dir el que no ha dit (o escrit). Ara que tot empeny a provocar una imperfecta tempesta perfecta, l’arena pública hauria d’exigir ser molt curosos a l’hora d’expressar-nos. Però és frustrant constatar que hi ha professionals (i aficionats) de la tergiversació. Sempre ha passat i els que treballem als mitjans de comunicació ho sabem. El problema és quan la tergiversació busca la inflamació, dirigeix selectivament les difamacions i converteix el mercat de les reaccions en l’oportunitat per practicar la delació (basada en tergiversacions), el linxament (en nom de la llibertat
d’expressió) i l’arenga (en nom de la pàtria).
Els majoristes d’aquesta pràctica són els polítics, com hem pogut veure amb l’actuació de Ciutadans a l’hora d’interpretar els incidents de la manifestació de la Ciutadella. D’ençà que va guanyar les eleccions, no ha aconseguit marcar un rumb d’oposició que proposi solucions i s’estima més avançar partit a partit en la competició pel conflicte. A l’altra banda, l’independentisme va descobrir que quan Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa i s’insinuava un clima més respirable, emergien diferències estructurals encarnades en les grotesques punyalades per manar a Catalunya Ràdio i TV3. Potser per això, el miratge de la treva s’esfuma i tornen el Pollastre de Collons, una crida institucional a la desobediència preventiva i l’amenaça d’una aturada de país que, a través d’aquesta denominació, defineix la naturalesa del frankenstein mobilitzador i del laberint de representativitats concèntriques en què estem ficats. ¿Elements rellevants de contenció que no alimentin l’immobilisme, l’espiral jurídica entesa com a venjança o la impostura revolucionària? Silenci. Els dies que vindran agreujaran les zones de fricció susceptibles de degenerar en agressions com la que va patir el càmera de Telemadrid (súmmum de la perversió: que sembli que si hagués sigut de TV3, no passaria res si li trenquen la cara) i es recuperarà l’asfíxia terrible de la tardor del 2017. Farà falta molta sang freda i concentració per diferenciar les ganes de tergiversar què diuen (i escriuen) els que no pensen com nosaltres i la necessitat de, tot i discrepar-ne (de vegades fins a la nàusea), respectar-los. El mes d’agost s’acaba amb un descrèdit premeditat de missatges i missatgers.
catalunya depenent / oriol23.cat 