Ni les vacances de l’agost no han pogut apaivagar la tensió. Comença el curs i les artèries del país bullen. Cada dia en passa una de nova als carrers. Ara una picabaralla de grups a favor o en contra del groc. Ara un cop de puny. Ara un altre. Ara una ràtzia nocturna contra el groc. Ara una reposició honorífica del groc. Les venes del país estan inflades i poden esclatar. Després d’uns anys de monopoli al carrer de la simbologia independentista (un monopoli pacífic, però francament abusiu), els grups organitzats propers a Ciutadans han organitzat un contraatac que no augura res de bo perquè l’extrema dreta violenta s’hi ha infiltrat.
Moltes vegades hem reclamat sentit de la realitat a l’independentisme. Consciència dels límits. Acceptació d’uns resultats que no han estat mai els que esperaven; i que no han donat mai suport massiu a les seves propostes de ruptura. Però posar el focus crític sobre l’independentisme ha eclipsat les responsabilitats de Ciutadans. També a ells correspon una part important de l’espiral conflictiva que amenaça els carrers i, per tant, la pau civil.
Hi ha qui, des del món independentista, sosté que Ciutadans el que busca és, precisament, això: provocar un clima de violència que desprestigiaria el sobiranisme a Europa i tornaria a justificar una actuació policial. Però no és creïble un capteniment tan destraler en un partit que pretén governar Espanya i que en les properes eleccions municipals estarà en condicions d’accedir, entre d’altres, a l’alcaldia de Barcelona. No és creïble que un partit amb vocació de govern i discurs liberal vulgui convertir els carrers en un laboratori de violència només per provocar una situació més favorable a les seves posicions. Ara bé: la fixació en el contraatac i la pretensió de treure estridents resultats polítics de fets confusos que passen pel carrer ens obliguen a fixar l’atenció en aquest partit. Legítimament, Cs aspira a canviar la visió dels catalans, però, de moment, com si encara fos només un grupuscle, es dedica a sembrar estricament zitzània.
Quan Ciutadans va quedar situat com a primer partit al Parlament, el més natural hauria estat centrar-se una mica per tal de liderar una alternativa a l’independentisme. Centrar-se a Catalunya vol dir assumir com a realitat profunda i persistent l’existència de la tradició catalanista. Atenció: assumir el catalanisme no significa compartir-lo. Significa simplement reconèixer-ne l’existència.
Per descomptat, aquesta tradició cultural es pot rebutjar políticament; i això vol dir que el partit que es proposa un rebuig d’aquesta naturalesa pretén capgirar de dalt a baix la societat catalana. Ciutadans impugna la tradició política catalana i es proposa extirpar-la i substituir-la per una altra. També la mutació independentista d’una part del catalanisme s’ha proposat capgirar de dalt a baix la nostra societat. I ja es veu amb quins resultats: ha topat amb una altra realitat profunda, antiga i transversal: un sentiment d’espanyolitat molt viu, a Catalunya, no solament entre els catalans amb antecedents familiars en altres territoris espanyols, sinó entre molts catalans de soca-rel que no volen tallar els vincles seculars d’afecte, veïnatge, interès i convivència amb Espanya. Tant els objectius de l’independentisme com els de Ciutadans són legítims. Però també són insensats: pretendre extirpar arrels de segles és anar contra la realitat.
Dèiem que, quan Arrimadas va portar el seu partit al primer lloc del Parlament, semblava que se centraria. Fins i tot en termes tàctics era el més previsible. Però ha persistit en el to displicent i tremendista de l’anterior legislatura. Hom espera d’un grupuscle extremós que negui la realitat, però no pas d’un partit que aspira a governar.
Certament, la radicalització de Cs pot ser-li útil en la conquesta del lideratge espanyol. És obvi. Una part de la pinça que torturarà en els propers mesos el president Sánchez serà la competència entre Casado i Rivera per cargolar la política catalana. L’altra part de la pinça és un Govern català que està utilitzant els presos com a matèria sentimentalment ignífuga per excitar els seus votants i tornar a repetir la revolta de l’1 d’octubre.
Ara bé: excepte els líders i pensadors de la corda de Puigdemont, tothom està d’acord a descriure com a forassenyada, cruel i suïcida la repetició de l’estratègia de confrontació entre una massa desvalguda i les forces de l’Estat. En canvi, no se subratlla gaire la irresponsabilitat de Ciutadans, que, mentre contribueix a exasperar la conflictivitat als carrers catalans, bloqueja qualsevol sortida raonable al laberint. Responsabilitat és el que s’exigeix als partits que suposadament volen dirigir el país. No en veig. El que passi en els propers mesos pot ser funest i irreversible. Si la tensió continua creixent, se’ns escaparà a tots de les mans. Si els nostres líders dubtessin una mica de les seves estratègies de confrontació, hi hauria un marge per a l’esperança. Però, amb franquesa, temo que no dubtaran gens. Estan condemnant el futur.
Catalunya depenent 