Fa temps que no et dic res. Saps que vaig tenir una síndrome de saturació. En els darrers temps era molt monotemàtic amb el tema politiconacional i vaig acabar no essent feliç amb tu.
Massa reiteració al voltant del mateix. I amb un regust agre.
Prou que saps que m’agrada la política i estimo el meu país. Però va arribar un moment que vaig necessitar fugir del meu desencís.
No m’agrada la situació política actual. A la nostra terra no sembla que sabem gaire bé el que coi fotem. I tot està tenyit pel color de les parets de les cel·les dels nostres presos o exiliats. És molt trist i lamentable això que ja dura un any. I no convida a fer broma amb la política. La presó és quelcom molt seriós.
I en l’àmbit estatal o “ciudadanos” segueixen com sempre del mateix pal. Som un poble “castigat” amb duresa. I sento una mica de fàstic i menyspreu per la cultura “democràtica” que impera a Madrid i a la majoria dels seus mitjans de comunicació. Veient antena3 penso que si jo visqués a Zamora, Salamanca o Cordova també seria anticatalà. Matxaquen esgotadorament en el seu relat “rojigualdo” amb ferums franquistes.
El resum és que vaja merda. I a escala internacional també. Malos tiempos para la lírica i feliços pels fatxes d’arreu.
Avui t’escric per reconciliar-me amb tu. Les coses es mouen i tot canvia. I cal adaptar-se. Ara la part més política la porta el Joan i “El nostre guinyol”. Ell sap fer escarni de l’actualitat sense esquitxar-se emocionalment. Jo “me he quitado”. Com d’una droga que no em convé.
Torno als meus orígens. On t’escrivia per expressar a través de qualsevol registre multimèdia. Ara bàsicament serà escriptura. Però de coses més personals i intimes.
De fet, des de la meva crisi política, segueixo escrivint. Però en un format més de novel·la o d’introspecció. I necessitava intimitat i una pau que tu a vegades no em dónes. Pensar amb qui em llegeix o tenir més o menys visites em pot arribar a distreure del meu propòsit. Per això et tinc tan abandonat. M’agrada escriure més per a mi. Òbviament m’agradaria que em llegís com més gent millor. Però tampoc he sabut trobar el meu públic en aquest registre. És molt més difícil que cercar el clúster indepe.
Ahir vaig veure a ma mare després de força temps. Em va fer veure que estic millor del que em pensava. I que la meva crisi amb tu havia estat més que política.
Que em diagnostiquessin diabetis em va fer mal. Ajuntat amb un aniversari més i la meva situació laboral em va fer sentir vell i cansat. Desanimat. I ahir la meva mare em va ensenyar i recordar, un cop més, que es pot ser vell i seguir tenint esperances.
Bàsicament és aprendre i assumir del que un viu i l’envolta. Ella sempre em parla de tenir paciència. Acceptar el que hi ha. I ahir ho vaig fer una mica més.
Estimat blog meu. Mirant i llegint els teus posts em redescobreixo i et descobreixo com a fidel diari personal. Reconfortes el meu ego a vegades tan malmès. I et vull escriure, com avui, sense importar-me que no em llegeixi gairebé ningú. Perquè et llegeixo jo que és qui realment més m’importa. Em fas pujar l’autoestima i em fas pensar en mi. I en cuidar-me.
Quan estava trist no acabava de trobar-li la punta a perquè tenir un blog. Ara la hi torno a veure. Ets un vehicle d’expressió, d’esbargir la meva ment. I amb els anys també t’has fet un amic únic i entranyable.
Catalunya depenent 