Vellesa digna

Els últims 40 anys a l’Estat s’han guanyat 15 anys més en esperança de vida. Es calcula que la meitat de les nenes nascudes el 2018 viuran més de 100 anys.
En aquests anys la globalització a beneficiat a uns quants i perjudicat a uns altres. Resumint la globalització a estat contrària a l’equitat estripant una part fonamental del contracte social. La població menys qualificada ha vist reduir els seus salaris, els preus dels lloguers han deixat d’estar a l’abast de molts ciutadans. Per alguns sembla que més que augmentar l’esperança de vida els augmenta l’esperança, o la certesa, de misèria.
Entretant 11.194 persones que havien sol·licitat ajudes a la dependència van morir entre el 2013 i el 2017 sense arribar mai a rebre-les. I actualment hi ha 18.438 persones grans en llista d’espera per accedir a una plaça de residència pública. Dues dades de l’iceberg de precarietat que hi ha en habitatge, residencies, pensions, salvatges lleis del mercat i estat del benestar en general.
Són les primeres onades del “tsunami social” que se’ns ve a sobre per l’envelliment de la població. El 2051 la població de 65 anys o més haurà arribat al 30% en lloc del 18% actual, i el col·lectiu de 85 anys serà de 550.000 persones.
Gent altament depenent que passa anys esperant entrar a una residència. Morint en l’espera. Famílies humils perdent la salut cuidant l’avi amb alzheimer o quadres similars d’un dramatisme esfereïdor. I mentre, cinc mil places buides a la xarxa concertada que no s’ocupen per falta de pressupost. Aviat obtenir una plaça en una residència pública s’oferirà com un premi més de la grossa. Als no premiats se’ls pagarà directament en sofriment per a ells i familiars. I els que obtinguin una plaça, després d’anys d’espera, podran acabar la seva existència desubicats i desarrelats lluny del seu entorn. Morint desterrats en algun racó d’una comarca llunyana al seu antic món.
Per la població amb afortunat menor grau de dependència hi ha altres drames com el de l’isolament i la soledat. La gentrificació de tota l’àrea metropolitana mostra la seva cara més gossa en el contrast entre els guiris que passegen pel centre de la ciutat i els ancians desprotegits que sobreviuen com poden pels seus ravals.
Però a més del dèficit d’iniciatives públiques n’hi ha un altre d’encara més punyent. Ens creiem molt progressistes i humanistes. Però al final la ideologia s’ha convertit en un espectacle més del nostre món consumista on ser dels uns o dels altres és com ser del Barça o del Real Madrid. Contemplem passivament i polemitzem mirant el partit per la tele. Però no participem gaire en la transformació real de la societat.
Cada un de nosaltres podria col·laborar i facilitar que la nostra població pugui envellir d’una forma digne i el més autogestionada possible. Inclosos els que no tinguin recursos suficients.
Novament anem endarrerits en respecte a països del nostre entorn. Per exemple, a Dinamarca s’han afavorit l’aparició de diferents formes d’habitatge social. Principalment hi ha dues fórmules socials de tinença: les cooperatives privades (en les quals la comunitat d’inquilins és sòcia de la cooperativa propietària de l’edifici i en defineix les normes d’ús) i les associacions sense ànim de lucre (vora 800 entitats sense ànim de lucre gestionen un extens parc d’immobles, molts cops amb el suport de l’administració per tal de proporcionar lloguer social). Aquestes opcions representen el 7% i el 22% del total d’habitatges danesos, respectivament. Tot i ser la forma de tinença menys utilitzada, les cooperatives d’habitatge tenen una presència considerable, sobretot si les comparem amb la realitat catalana. El seu pes és especialment rellevant a la capital, Copenhaguen, on un terç de les unitats d’habitatge pertanyen a cooperatives d’habitatge.
Cooperatives sense ànim de lucre, habitatges en cessió d’ús, solucions imaginatives d’habitatge al marge de la propietat, el lloguer i la salvatge especulació neocapitalista del lliure mercat. Propiciant un entorn psicosocial on el sènior es pot autogestionar i envellir al costat d’iguals amb els quals fa una vida social plenament integrada. Envellint amb dignitat.
A Catalunya si visites la pàgina web de la cooperativa d’habitatge en cessió d’ús amb més antiguitat sentiràs el regust de tastar un plat xinès agredolç. A la bondat del tot el que envolta els seus plantejaments hi trobaràs molt poques iniciatives que ja han assolit el seu propòsit.
Som un país on una part important de la població es considera progressista i solidària. En un passat no tan llunyà triomfaven organitzacions com el PSUC, socialistes autogestionaris i d’altres. Disposem de terrenys públics i edificacions reformables on construir un futur digne per la nostra gent gran i població en general. Tantes paraules i discursos no es poden seguir ofegant en la individualitat de cada un de nosaltres al sofà davant el televisor i aplicant un ja s’apanyaran.
El tsunami social ja és aquí. L’onada creix imparable. El seu afrontament s’ha de fer immediatament al marge del fet que siguem una autonomia o un país sobirà. Intentar inclús que els que van a la contra per una vegada s’impliquin en un plantejament constructiu. No ens podem permetre enfrontaments polítics mentre envellim i morim sense aprofitar tot el nostre potencial de riquesa social. Al marge de banderes i altres disquisicions hem de poder confluir per aconseguir una societat més justa i digne. Respectuosa amb els nostres vells i amb tots nosaltres.