Rutina

Un dia més al vestuari vestint-me desganat de color blanc. Enrere queden unes poques hores de llibertat que s’han exhaurit quan he “dinat” a les dotze. Per davant una jornada laboral que acabarà ben fosc, començada la nit. Una sensació trista de que els dies em passen treballant i dormint i poca cosa més. Al matí de seguida es fa l’hora de menjar quelcom i agafar l’autopista. A la nit després de sopar jagut cansat al sofà adormit davant el televisor. No hi ha temps per gairebé res. Treballar sempre dempeus em fatiga molt. Tinc una feina solitària, m’avorreix no interactuar amb ningú. Mentre vaig vestit de blanc no surto al carrer ni per fer un cafè.
Aniré a berenar a l’hora dels del laboratori per estar una estona amb algú. Però bàsicament compartim taula mentre tenim la mirada concentrada i abduïda en els respectius mòbils. Quasi que no hi ha conversa.
Després torno a estar sol dins la cabina de mostreig. Un dia acabaré parlant amb els sacs o bidons que van passant pel meu davant.
He de considerar-me afortunat de tenir feina. Ara ja fa tres mesos. Em van agafar a mi perquè no trobaven a ningú que sabés fer aquesta feina i a més tingués carnet per portar el toro. Davant de les seves necessitats no els va importar la meva edat. M’he de considerar afortunat però hi tinc un sentiment agre-dolç. Tampoc és cap gran bicoca l’explotació mal pagada que tinc.
Transporto pallets pel magatzem sense gent en aquest horari. Condueixo la màquina que ha possibilitat estar treballant eventualment. Passant vuit hores solitàries en un traginar que em fa mal a l’esquena. Almenys quan transito amunt i avall pel magatzem no estic tancat a la cabina i estic assegut una estona en el cavall mecànic.
Avui estic amoïnat perquè s’ha espatllat l’escalfador de casa i no m’he pogut dutxar. Trucar al servei tècnic és tan desagradable com portar el cotxe al mecànic. Venut al discurs del tècnic i al que et vulgui cobrar. Em posa negre.
Abstret i avorrit en el meu sopor rutinari vaig amb el toro retràctil a baixar-me un palet del cinquè pis de la prestatgeria. Em queda tan alt que inclús em costa veure amb precisió a través de la meva cataracta per introduir correctament les pales en el palet. Quelcom no ho he acabat de fer bé i tiro enrere. Però m’he quedat com enganxat, sento un clac, salta l’estiba i dos palets plens de bidons queden inclinats just sobre meu a punt de caure. El cor se m’accelera, es trenca el mode rutina. Espantat baixo del toro. M’ha anat de ben poc que em caiguessin a sobre dos palets. Amb les cames tremoloses vaig corrent a cercar a la gent de manteniment. De poc tinc un senyor accident i ara necessito el seu auxili per solucionar el desastre. 

Afortunadament no ha passat res greu. Si lo suficient perquè no pugui seguir treballant fins que no arreglin el pollastre que he provocat. El perill m’ha fet sortir de la meva (suposada) zona de confort.
Per una bona estona oblido la meva avorrida rutina. També el mal humor de pensar en l’escalfador. Quin panorama.