Visca la precarietat!

He trobat feina. Una substitució. Per ETT. En horari de tarda. Acabo a les 22 h. A trenta kilòmetres de casa. Per quatre rals. Una ganga.
En la meva situació he pensat que, malgrat tot, no la podia rebutjar. Demanen una tasca molt concreta i especifica que jo he fet durant més de vint-i-cinc anys. Per això els vaig enviar la meva candidatura. Gairabé per curiositat. Ni era molt atractiva l’oferta ni era fàcil que em contestéssin. Últimament imagino als que fan el procés de selecció de personal descartant candidats de la meva edat com un jardiner amb el rasclet apartant les fulles seques.
Però aquest cop al cap de dues setmanes m’han trucat. Cerquen a algú que a més de fer aquesta feina concreta tingui carnet per portar un toro. Amb aquesta combinació tampoc n’hi pot haver-hi gaire. Si més no, disposats a treballar per aquest sou. Per això deuen haver regirat entre les fulles seques.
M’ho he agafat com un repte. Cada vegada és més probable que acabi consolidant la meva posició d’aturat de llarga durada. I no puc desaprofitar cap possibilitat de mirar de endarrerir-ho.
El món laboral s’ha anat transformant enormement. Tot plegat ha empitjorat força. Si no treballes en una feina mínimament ben qualificada, la precarització ha augmentat exponencialment en molt poc temps.
Treballar d’ETT és fer-ho amb el mínim de drets laborals. L’acomiadament, les vacances, les pagues, tot va inclòs en el que et paguen per hora. I et poden dir que ja no te’n paguen cap més d’avui per demà. Un plantejament molt apropiat per anar reivindicant gaire res.
He entrat a la feina amb esperit d’adaptació. El més motivat possible. Aviat he comprovat, però, que el concepte de tasca especifica que demanàven en el seu micro món és sinònim de moltes coses més. I totes força feixugues.
A més he d’anar a un ritme frenètic. El company que fa la meva feina al matí és una màquina de currar. En tenen uns quants d’aquest tipus. És una empresa que, per selecció natural, té autèntics curreles full-time. Els que no s’adapten els foten fora.
És una organització bastant caòtica. Sempre tot és urgent, improvisat, mal gestionat. Per això són tan necessaris aquests homes-màquina que els van apagant focs.
Com a últim mono d’ETT que sóc, m’he adaptat tant com he pogut. Obediència sense queixa i acabar la jornada amb mal d’esquena. Evidentment la meva situació no és excepcional. Cada vegada vaig coneixent de més a prop submóns per on transita molta gent. Alguns amb sous encara pitjors i en condicions encara més precàries. Quan et poses a baixar les escales de l’inframon descobreixes misèries que no hauries pensat quan encara queden plantes més avall.
1bfd24d64a35ec6d07642c7563af7bc5El món laboral està organitzat com una paròdia jeràrquica militar. Hi ha un primer món on treballen en horari diürn la majoria de la gent qualificada i molts “mindundis” que, si més no tenen la sort de viure en el temps de la gent normal. Tenen més possibilitats de conciliació amb la família, de relacions socials, de veure el telenotícies i els programes de prime time.
Després va baixant a estrats inferiors. Vas trobant gent que treballa en horaris estranys, alguns en plena nit, alguns per un sou de merda. Hi semblen acostumats. No se’n queixen tant com jo que sóc un inadaptat. Gent que neteja i endreça els espais dels normals que, entretant,  dormen. Gent que produeix mentre els seus caps són a casa o potser asseguts veient un espectacle si encara és aviat.
Jo treballo amb els meus superiors fins a les cinc de la tarda. Em moc entre un munt de gent que realitza conductes que jo tinc prohibides. Qüestió de rang. També executo segons manies i prioritats d’un cap que, a vegades, no tenen res a veure amb la lògica. O només amb la seva lògica. Que en definitiva és la que compta. Després ells marxen i jo transito per les meves zones de treball gairebé en solitari. L’autonomia de vol per produir sense ells i l’auto-explotació va inclosa en el preu de l’hora.
Treballo substituint una persona que cobra un sou i té uns drets laborals que jo no tinc. Eventualment fins que aquesta torni.
I avui ha aparegut somrient rere la porta. He sentit una paradoxa emocional. Perplex, alliberat d’una argolla esclavitzant. Retornant a una presó de precarietat material que m’engolirà entre monstres d’incertesa.
M’agafo amb els dits les orelles i em sacsejo el cap desitjant que tot plegat no sigui més que un mal son.

 

 

pies_de_nino_sucios

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s