Navego. Com sentia d’adolescent suro per un riu, un entorn, que supera la meva voluntat. Confonc el poder sobre la realitat. El que puc modificar perquè entra en l’àmbit del qual jo podria manar i una realitat externa farcida de variables fora de mi que em condicionen en excés. Visc en un desequilibrat equilibri.
Hi ha coses que no faig bé. I no m’esforço prou. Sóc massa hedonista, egopenjat i que tan sols visc el curt termini. I cerco dreceres insanes de ser feliç.
Em sento còmode en el meu desequilibri. En algunes coses tampoc progresso tan inadequadament. Cada cop m’estimo més. Cada cop el passat és més passat i alguna regna més que abans tinc sobre la meva persona. Recupero autoestima i capacitat d’estimar.
Sé que no està bé. Però m’agrada i em sento bé drogant-me al teu costat. En el descontrol mental i emocional propi d’aquests estats la teva companyia em reconforta. Em fas sentir jove i em revifes emocions passades. En la inconsciència del flipe recupero sensacions extasiants de vida i il·lusió.
Per fi he entès que anhelo enamorar-me. I que això em pot posar trist quan jec al costat de la meva soledat. Però he après a enamorar-me de mi i ha sentir alegria al teu voltant. El teu marcar distancies m’allibera de dependències conegudes. Reforça la meva autonomia. Però al mateix temps conté engany. Entres dins meu com una droga de la que em vaig fent un petit ionqui. En el deliri cannàbic inclús puc confondre l’amor a la meva persona amb amor i desig cap a tu.
Per fi he après que em deleixo per estimar i que, en la meva soledat, això em pot posar trist. Amb tu i les drogues em colo per una escletxa a una plaent plenitud d’afecte. T’estimo, m’estimo i estimo al món. De l’acomiadament que he destil·lat molta ira. M’he ratllat molt. Rebuig del món i de la realitat. Per fi estic millor.
Catalunya depenent 