Com en un tornar a començar l’estiu torno a ser a la Cerdanya just quan comença el nou curs.
El món retorna a lloc mentre jo retorno a aquesta soledat coneguda i acollidora que tinc aquí dalt. Sóc a l’Edén.
Puc pensar pausadament sobre el que he de fer en el meu futur immediat. Sempre la incertesa i l’atzar al voltant.
Amb jersei de llana agraeixes que et doni el sol de ple. La serenor interna regalima a poc a poc cap al llac de la por. Per uns instants puc ser feliç mentre el meu vaixell sotsobra emocionalment i mentalment. Puc mirar al cel amb esperança.
Que més puc demanar que sentir-me feliçment viu.
Saber que lluny de mi tu continues existint.
Subtilment retrobaré una nova intersecció amb els teus racons, els teus secrets, la teva obscuritat i la teva llum.
El so de les campanades del rellotge de la plaça amanirà tot el que pateixi i gaudeixi mentre visqui.
Anar fent.
Catalunya depenent 