Segona planta d’un dels edificis del World Trade Center de Cornellà. Trepitjant la moqueta d’un espai de mitja planta sense parets. Tot de taules agrupades en grups i armaris baixos fent de fronteres. M’assec a la meva cadira de la meva taula davant del meu ordinador i el meu telèfon. D’anar amunt i avall cap a la meva cel·la de meditació a la Cerdanya he passat a estar quasi vuit hores davant d’un ordinador. L’ambient és pulcre i amable.
Tot i la merda de sou vaig feliç mudat amb les meves camises i els meus pantalons. Per un obrer que sempre ha vestit de blanc a l’indústria farmacèutica o d’altres uniformes és un plaer portar l’uniforme de persona. Els divendres plego a les tres com una persona i em donen un tiquet restaurant els altres dies. Tampoc havia gosat mai de la llibertat de n’hi haver de fitxar.
Al costat de casa, adéu cotxe, autopistes i cues, en un horari de persona i flexible.
Fins ara traginava amb productes que podien ser perillosos per la salut i en la meva darrera feina capses pesades que contenien aires condicionats o calderes. Movent-los amb maquinària o a mà. Dempeus amunt i avall.
Treballs no exempts d’algun perill.
Ara tragino amb codificar claus i cortar-pegar per diverses bases de dades tranquil·lament jagut.
S’han acabat els Lunes al sol. El que un dissabte no sigui gaire diferent d’un dilluns. Torno a girar a la roda dels que són en el món laboral. Mola.
Ja veus. Amb una merda de sou però més feliç que un gínjol.
Catalunya depenent 