Una altra volta més a la roda.
La vida és canvi. Constant canvi i adaptació a aquest.
He trobat una feina de mileurista. Estic content. Entro cada dia amb un somriure a la meva nova rutina.
Envellir també és canvi. Petites renúncies i dols per coses que van quedant desfasades en l’esdevenir de l’edat cronològica.
El rellotge de la plaça degotege a campanades el pas del cap de setmana. La potència infinita del divendres just plegar es converteix aviat en una efímera pausa. Entre dinar amb família, endreçar i jeure al sofà, acabarà apareixent la vesprada del diumenge. Aprofitant l’ocàs del cap de setmana en algun espai lliure o amagat darrere una manteta davant del televisor.
Visc en un remolí d’esdeveniments que em porta una mica desbordat. A principis de setembre encara estava plàcidament a la Cerdanya. En “mode” aturat. Ara sóc a Cornellà recentment incorporat en una organització que tinc a tres cantonades de casa. De matxaca informàtic. Mal pagat però més feliç que un jingol.
Fent rentadores, guardant coses de l’estiu, tinc enyorança de la Cerdanya. Quan vaig marxar pensava que encara hi tornaria abans d’acabar el mes. Va ser un final abrupte.
Allò és l’Edèn. Com que no tenia feina vaig gaudir d’anar pujant i baixant a conveniència. També hi vaig estar amb el meu fill de setze anys. Caminades en la nit parlant mentre ens apropàvem al poble del costat.
Ell es fa gran. Jo també. Ell ha començat el batxillerat. Jo la repesca laboral. Gira i gira la roda.
Catalunya depenent 