Igual que amb MONTILLA ara efecte ILLA

 “Salvador Illa es el hombre que Catalunya necesita ahora”, va dir Pedro Sanchez exultant en el discurs inicial en el comitè federal que el PSOE va celebrar per primer cop a Barcelona per reforçar la campanya electoral del psc-PSOE.
Es tracta de marcar el relat amb l’esbombat “efecte Illa”.
Temps tristos per la política quan els arguments de campanya són el fet de presentar a un senyor que ha sortit a la tele dia si i dia també.
Aprofitar els efectes de la pandèmia com a efecte propagandístic.
Per altra banda, fomentar la imatge de tranquil·litat i ponderació del candidat per sobre d’altres consideracions.


Temps tristos per la política quan un perfil insípid acaba essent un avantatge positiu en un convuls panorama polític on el desgavell a acabat apoderant-se de l’actualitat.
En un altre moment un perfil com el del senyor Illa es consideraria mediocre i sense carisma. Ara, en mig de tants despropòsits i baralles de pati d’escola la grisor del personatge juga a favor seu.
En el seu dia també es va presentar a Montilla com al president del seny i de bon funcionari per descavalcar a l’imprevisible president Maragall. Ara presenten al gran substitut del carbonitzat i amortitzat Iceta.


Miquel Iceta està associat a la llarga transmutació d’un partit que s’ensorrava i desmembrava. El seu treball a estat encomiablement resilient (en paraules d’ara). S’ha ben guanyat la permuta de la seva candidatura als propers comicis per la de ministre al govern central. Era clar que no era un candidat tan vendible com a guanyador com ho és ara Salvador Illa. I d’això el senyor Sanchez i el senyor Redondo en saben molt.


Temps de mercadotècnia i política de nyigi nyogi. Ja no es necessita, o ja no ven, un líder carismàtic de l’estil de Pasqual Maragall. Massa complexitats i massa defectes per fer una bona venda en el mercat actual. Millor molta imatge repetida en els mitjans i frases curtetes.
El gran argument de l’efecte Illa serà no cagar-la, ser discret. Deixar que els altres segueixin tirant-se els plats pel cap. Quedar com el cuiner que més ordenadeta té la cuina.
Temps tristos per la política on els debats són més la venda d’una imatge que no la solidesa d’uns arguments.

.

.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s