Pedalo amb la bicicleta pel camí que segueix el riu Llobregat. El sol convida a gaudir de la treva del fred de dies passats. Transito novament per l’antiga normalitat.
Fa sol i una mica de vent. L’aire està net i la llum clara.
Són les úniques estones llargues a l’aire lliure en què no estic empresonat rere la mascareta.
Passa algun ciclista o algun avi fent la ruta del colesterol.
A més, actualment, tinc una nova feina i em passo vuit hores pres del morrió que duc posat. Pateixo aquests barrots des de no fa gaire temps perquè encara estava a l’atur. A casa afortunadament pots anar sense mascareta. Noto la diferència.
Mentre pedalo rumio en els nous temps. També en què ja han passat unes quantes dècades que vaig començar a pedalar pel món.
Recordo no fa tants anys enrera quan també vaig incorporar un altre empresonament. Empresonament que perdura. El mòbil que m’acompanya com a presó de dependència a la tecnologia i a la comunicació.
I d’abans de fer-me’n un depenent presoner, recordo com rèiem dels primers que usaven mòbils. Ens escandalitzàvem veient els primers que es veien asseguts en una taula per dinar amb el cap abaixat mirant el mòbil en comptes d’estar parlant amb qui tenia davant. Semblaven marcians.
També ens en vam en riure quan van començar a aparèixer els primers telèfons en què podies fer i enviar fotos. Quina bajanada innecessària en un telèfon.
Presoner del temps redescobreixo una de les meves presons primerenques. La dependència més intima. Tan incardinada dins meu que quan en algun moment m’allibero d’ell m’acabo trobant insegur. Visc emmanillat des de fa dècades pel braç esquerre. Presoner de la meva presó temporal. Del meu estimat rellotge.
Com homínid empresonat en la societat que m’envolta pedalo a prop del riu. Gaudint de la llibertat de la mascareta i deixant passar pensaments per la meva ment.
Per ara, per pensar encara sóc lliure. Relativament tan sols. El meu entorn i circumstància condiciona tot el que penso.
Presoner del meu comptador de temps que em controla i que m’ajuda a organitzar-me el dia.
Presoner del mòbil que em connecta amb el món.
Presoner d’una mascareta en un temps estrany impensable fa un any enrere.
Pedalo pel costat del riu. Captiu també d’aquesta progressiva vellesa que el meu rellotge veu degotejar incansable.
Abandono el camí del riu. Retorn a la vila. A poc a poc torno a la meva quotidianitat de la qual també sóc ostatge.
Incorporat ja com a gest automàtic, em torno a cobrir el nas i la boca.
catalunya depenent / oriol23.cat 