El passat dia tres dos policies van deixar a casa meva el nomenament i citació de membre de Mesa electoral. Amb consultar-ho amb el coixí una sola nit ja m’he apuntat a la llista dels que presentem excusa del nostre deure com a ciutadans.
He sentit que jurídicament existeix el concepte de por no recordo com en diuen. Jo he al·legat que tinc risc amb lo de la Covid per diverses malalties cròniques. Que tinc por. Que d’ençà que he rebut el nomenament ha augmentat el meu nivell d’inquietud i angúnia.
Em passo el dia confinat seguint les indicacions dels nostres sanitaris i tan sols faig les interaccions socials imprescindibles per no podrir-me del tot.
Penso en el percentatge de població que patim algun tipus de trastorn més o menys lleu que segur que hem aguditzat en aquest any de pandèmia.
Només amb trastorns depressius, bipolars, d’ansietat, addiccions, més problemes diversos de salut mental o problemes associats a la senilitat, discapacitats i altres som un percentatge molt gran de la població que a més augmentarà junt amb l’atur i la pobresa.
De “català emprenyat” de l’Enric Juliana he passat a “ciutadà emprenyat”. És igual la pertinença a un determinat territori. És la legítima reivindicació ciutadana de reclamar, sigui a escala catalana o espanyola, el “que hay de lo nuestro”.
Estem de campanya electoral i els discursos dels polítics són molt lluny del que a molts ens preocupa o ocupa.
Uns jutges ha decidit que s’ha de votar el diumenge que ve. Es veu que ara és urgent tornar a confirmar que la situació política està empantanada en un femer. En una dècada de crònica decadència, amb repressió i polarització absurda que soterra les necessitats peremptòries del ciutadà.
Miri escolti, el que volem és viure el més dignament possible i sentir que els nostres representants s’ocupen de les nostres necessitats. Per damunt de banderes i altres consideracions i disputes absurdes voldríem sentir algun debat en el qual parlessin dels nostres problemes. No fent simples proclames electoralistes de pobre contingut.
Molta part de la població necessitem ajuda, recursos per millorar la nostra supervivència. Des del senyor que té un comerç en situació ruïnosa, a l’aturat sense esperança de trobar feina, al que s’enfonsa en la precarització, o en la gentrificació per la situació de l’habitatge, o el que pateix un trastorn que ni ben diagnosticat té i menys suport encara.
Vivim en una societat cada cop més desigual on la misèria prolifera en múltiples formes que estan lluny de remetre futurament. I el discurs polític és de per si depriment.
Miri, jo no vinc a la mesa electoral. Desobediència a la hipocresia democràtica del sistema. Jo tinc por, senyors. I tinc cabreig i desesperança. Ho veig tot cada vegada més absurd i surrealista.
Davant de la citació que he rebut acabo regurgitant una digestió alterada. La meva malura en la relació amb el meu entorn social i polític. Tinc fàstic i vòmit senyor jutge. No puc venir.
catalunya depenent / oriol23.cat 