Addicció
Tarda de festa. Feliç de no haver de trastejar apàtic el meu cos durant tota una feixuga jornada laboral jec mandrós al sofà. Dormisquejo. Engoleixo iogurts i porqueries embadalit davant l’infatigable parpelleig del meu fidel televisor. Submergit entre coixins levito en comunió amb el meu Déu, la meva pau. Hores i hores rebolcant-me en un viatge qui sap a on conduït pel meu tòtem.
Cultivo amb fervor aquesta passió desbordant. Amb fidelitat religiosa. En els dies festius faig una missa maratoniana. Però en els dies laborables també reservo unes quantes hores a la meva litúrgia. No hi ha mandra ni excuses per aquest sagrat ritus.
Ja de petit restava gairebé genuflex amb els meus germans al voltant d’aquella finestra al món. Més tard, ja més grandets, quan algú cercava o volia el comandament a distància preguntava qui tenia “el poder”. L’afortunat se sabia estar acaronant entre els seus dits el timó de la navegació mental de tots els altres.
Havíem crescut al voltant d’aquella caixa màgica i del seu atractiu magnetisme. Primer, en blanc i negre, vam contemplar des de l’arribada de l’home a la lluna fins a l’anunci de la mort del dictador. Poc després, ja en colors, vam viure mil i un esdeveniments més escalfats en la llum de la seva pantalla.
Els nostres ulls seguien fidelment aquell punt de llum veloç que traçava sis-centes vint-i-cinc línies entrellaçades en aquell llenç quasi ovalat. L’evolució de la llum divina, més tard, s’ha fet més gran, plana i digital. Aquest rectangle ja pot funcionar a qualsevol hora del dia. No hi ha cartes d’ajust. Ni un canal VHF. Ara és la glòria del Senyor en “full time” i multicanal.
Exploro incansable entre els botons del meu poder a la recerca d’unes imatges que anul·lin un nou impuls de prémer una tecla. Encadeno infinits canvis de canal configurant un món que m’atrapa en la seva luminescència. Em sento exercint el meu màxim exercici de llibertat. Triant lliurement entre totes les opcions que m’ofereixen. Consumint infatigable el que considero la millor elecció. Embotint hora rere hora dins de la meva ment un macramé d’imatges, d’històries ordenades pel caprici del meu dit. Dit executor del meu gran poder de digital llibertat.
Oblido la meva quotidianitat, la meva realitat immediata. M’endinso entre els diferents personatges i situacions que apareixien en el meu gran tòtem. Visc en les històries que encavalco en els diferents canvis de cadena. Embolicant la meva vida emocional en aquesta obsessiva conducta. Respirant, somniant, en aquest bombardeig que em trasllada a un món cada cop més irreal.
Però el so intermitent del mòbil em fa retornar al món dels mortals. Aquest maleït nou tòtem. Font d’heretges a la veritable religió on la gent parla i interactua per internet. Intento incorporar-me una mica i atansar el braç a la tauleta per arribar al mòbil i canviar un moment d’un poder a l’altre. Però el meu estat místic-metabòlic-encarcarat m’ho impedeix.
El parpelleig incansable de colors continua il·luminant tota l’estança. Se segueix administrant el sacrament
.
.
.
.
Em torno a trobar abstret de la meva consciència. Executant com un autòmat les diverses rutines d’aquest curro. Agafar les comandes, introduir- les a la caixa blanca i vermella. Engegar la moto un cop programada la seqüència de carrers i de destinacions. Sempre el mateix. Engegant de nou un bucle rutinari. Semàfor vermell, verd, gas, gir, fre. I anar repetint fins a retrobar-me de nou amb la meva cara en el mirall d’un ascensor amb una caixa de pizzes entre les mans.
De vegades, en somnis, em descobreixo amb les meves pizzes escalant eternament per infinits ascensors. Tanmateix és un moment molt íntim i especial de la meva feina. Com en aquest mateix moment, on em trobo estretament en un d’ells, encaixonat junt amb dues pizzes grans. Un cub de quatre metres cúbics amb flaire de peperoni ascendint fins a l’àtic.
Penso en altres moments íntims d’altres feines que he tingut. Dins del meu extens currículum professional també he exercit de rentaplats en un restaurant a prop del port. En aquella feina hi tenia el moment íntim mentre m’enviaven a cercar el container de la brossa per apropar-lo fins a la porta de la cuina. Per començar sortia al carrer després de diverses hores d’estar davant d’una paret blanca i muntanyes de plats. Veia la llum del sol i el cel en les seves múltiples variants en forma de núvols, pluja o vent. Podia observar a la gent del carrer mentre empenyia aquell pesat carro color d’alumini. L’esforç per a fer girar aquelles rodes i les pauses que em prenia per a descansar eren moments molt propicis per a destil·lar grans reflexions. El carro metàl·lic de la brossa era realment molt gràfic, em feia sentir empenyent tota una metàfora de la meva vida.
L’ascensor ja ha arribat a l’àtic. Mentre obro les portes i em desencaixo del cubícul se m’ocórre un altre bon moment íntim. M’imagino que l’ascensor s’espatlla a mig trajecte i quedo atrapat una bona estona. M’imagino les meves diverses cares reflectides al mirall, les expressions, els renecs. Després em veig engolint les pizzes per tal de tenir els sentits i la ment entretinguts.
El client de l’àtic ha estat normal, un de tants, però m’ha donat propina i més generosa de l’habitual. La propina és sinònim de feina de matat i, com a matat agraït que sóc, agafo amb més alegria els quatre metres cúbics de descens i introspecció.
Un cop al carrer m’assec a la moto i encenc una cigarreta. Un altre bon moment íntim en aquesta feina. Treure fum assegut a la moto. Aparcada a qualsevol racó on la gana d’un altre m’hagi portat.
Fumar tranquil·lament també és la forma d’escaqueig més comú entre la gent del gremi. I si ho vull fer d’una forma més elaborada, hi ha un bar a prop de la pizzeria on es realitzen els escaquejos “oficials”. En aquest local es pot compartir el “brake” amb un igual i ampliar el repertori de conductes de descans tot parlant, bevent o fumant en companyia. Ara ja és tard, és possible que no hi hagi més feina i pugui “liquidar”. Engego la meva companya de feina. Retorn cap a la pizzeria.
Una estona després ja sóc a la porta del bar dels escaquejos i d’altres afers. Ja he plegat i em sento lliure fins a la pròxima jornada. A la barra, assegut en un tamboret, hi trobo al primer conegut. És en Xavi, amb la seva marcada afició per la festa. Festa implicant òbviament alcohol. Fent una similitud es podria dir que cada dia es corre un gran premi per veure qui agafa la papa més gran. I ara es podria considerar que en Xavi es troba a boxes fent els ajustaments previs a la màquina d’ingerir davant d’una cervesa. Sembla que aquesta nit podrà fer un bon temps. Fins i tot, després d’una breu conversa, podria apostar per a ell si se celebressin uns entrenaments oficials aquest vespre. De ben segur tindria opcions a la “pole position”. Pel seu baf es desprèn que la seva ingesta porta molta estona de rodatge. I és que a en Xavi se’l pot trobar en aquest local abans i després d’anar a treballar, i sovint escaquejat allí dins mentre suposadament treballa. És doncs una garantia de trobar sempre algú conegut en aquell bar.
Mentrestant, en un altra pizzeria de la perifèria, la Marisol amassa una futura tropical amb doble de formatge. La lluminària dels seus ulls clars s’estavella davant d’una paret de rajola blanca mal fregada. Avui li toca “chape” (tancar la botiga) i confia que més tard jo passi a buscar-la. Però en aquest món governat per impulsos etílics i inconsciència no es pot confiar massa en res.
Al bar ja han arribat altres subjectes amb el comú denominador d’acabats d’alliberar d’una caixa blanca i vermella a l’esquena de la moto. També apareix per la porta en Mario, apodat Mario pastillas de colores. Els seus ulls desprenen signes evidents de què la seva festa ja fa molt que ha començat. Amb el seu somriure, al que li falta una dent, fa una fila entre divertida i espantosa.
La barra cada cop està més atapeïda i el xivarri força al regent de bar a fer una de les seves grotesques amenaces per apaivagar a les bèsties alcohòliques.
Arriba el moment de sortir a fora amb les respectives begudes i decidir al voltant d’un porro on anirem aquesta nit. Les propostes sempre són les mateixes. A “botar-la” (ballar) als locals de costum. Però cal triar l’ordre de visita d’aquests. Forma part del ritus quotidià. Després continuarem bevent i fumant una bona estona abans de marxar, repetint-nos en aquest bucle diari i que encara s’exacerba més quan arriba el finde.
Els caps de setmana tots treballem al migdia. Això provoca que a vegades en Xavi empalmi la nit amb el dia i es presenti a repartir pizzes amb tota la papa. Llavors se’l pot trobar deambulant per la pizzeria a la recerca d’una cervesa o, quan té logística, traient una ampolla de whisky de la taquilla. Molts cops es fa dolorós veure’l marxar a fer un servei en aquell estat. I més d’un cop se’l veu tornar amb la caixa i els braços plens de rascades d’haver provat l’asfalt. Tots tenim present que un dia pot no tornar.
El bar ja està a punt de tancar i tots anem preparant la migració. Des de la vorera una moto comença a bramar, després una altra. En Xavi engoleix ràpidament el que tingui entre mans i instants després apareix amb la seva màquina roda enlaire. En un moment una dotzena de motos estem a punt per a la sortida del gran prix de la nit de divendres.
També sóc a la graella de sortida. Engrescat entre sorolls de motors i fums cannàbics ni recordo la possibilitat d’anar a recollir a la Marisol. O potser si, i ho oblido premeditadament. Tenim una relació poc clara, ambigua, i prefereixo jugar i beure amb els meus amics d’inconsciència a emprendre el camí cap a la perifèria a la recerca de no sé ben bé què.
Així comença un nou finde. Com molts d’anteriors. Junts apagant en líquid i fum les nostres consciències d’alcohòlics conjugades amb múltiples dèficits afectius.
La nit encara és llarga, i si no en tenim prou, demà podrem tornar a començar.
catalunya depenent / oriol23.cat 
Excel·lent relat,tan real com la vida mateixa…
M'agradaM'agrada