Viure envelleix (2)

                                                  Júlia

Van passar molts anys en els quals no havia tingut cap notícia de la Júlia. Un correu d’un parent comú em va anunciar el seu ingrés en un centre d’ancians. Aquells llocs grisos i tenebrosos on la gent gran, amb pocs recursos, comparteixen l’espai amb fantasmes ombrívols com l’Alzheimer, la demència senil o qualsevol altra malaltia neurodegenerativa. O simplement comparteixen, en soledat, el trist i inexorable declivi d’una vida propera a exhaurir-se.
La vaig anar a visitar. En veure-la, em va semblar com si el cos de la Júlia s’hagués encongit. Estava molt prima i envellida. Els seus braços ossuts tenien la pell pàl·lida; translúcida de venes, arteries, i d’algun blau propi del “trasteig” hospitalari.
El pas del temps ja devia fer estona que havia esborrat aquell somriure maliciós que tan popular l’havien fet entre els xicots del barri. Milers de campanades del rellotge de la plaça separaven aquell entusiasme, aquella gresca excitant, del temps que ara transcorria entre els llençols, en la penombra, que abrigaven a la Júlia.
Les dues ocasions què la vaig visitar estava com mig adormida i absent. Els pocs parents que encara tenien cura d’ella em van aconsellar no visitar-la més. Sempre estava molt cansada i com en un altre món . No es podia mantenir una conversa raonablement intel·ligible amb ella.
Va ser en les converses amb ells, i regirant a l’habitació de casa seva entre cartes i altres objectes personals, que vaig anar sabent més coses de la seva vida.
Quan encara no vivia sola ja va començar a tenir comportaments una mica estranys.
D’amagat de la resta d’habitants de la casa, va començar a practicar rutines secretes i, progressivament, va anar adquirint nous costums.
Quan ningú la podia veure, entrava al racó de planxar i agafava la safata de vímet on hi havia tota la roba plegada. La portava a la cambra del costat i l’escampava i rebregava per sobre del llit. Després, en feia una nova muntanya de roba per plegar i la tornava a deixar, discretament i sigil·losament, a la cambra de planxar.
Una estona més tard, com la cosa més natural del món, tornava a l’habitació de la bugada. Amb cara d’àngel just després de besar a Déu. Començava a plegar, amb precisió i meticulositat, tanta roba com podia.
Primer feia les peces més petites. Continuava plegant camises, samarretes i altres peces de vestir. Solia acabar la seva extasiant rutina, doblegant curosament tovalloles, estovalles i, per últim, els llençols.
Amb el degoteig del temps, les seves manies es van anar sofisticant. Per obtenir un plaer més gran, va començar a necessitar sentir el renou de la rentadora en marxa mentre plegava i doblegava amorosament la roba. Sentia en aquell soroll la garantia d’un plaer infinit, sabent que aviat hi hauria més roba per executar de nou el seu plaent i preciós procés.
A mesura que vaig anar sabent aquestes coses, la meva curiositat es va fer famolenca. Vaig començar a indagar i a parlar amb més gent. Talment com si fos un detectiu intentant esbrinar el mòbil d’un crim. I fruit de la meva fam de saber vaig descobrir, parlant amb les veïnes, alguna cosa més.
Va resultar que la seva gran amistat amb la Mariona del mercat, la seva veïna preferida, mai havia estat del tot sincera. La Júlia, a causa de les males relacions que sempre havia mantingut amb el propietari de la finca, el senyor Palau, mai havia pogut accedir al terrat de dalt. Es veia obligada a estendre la roba en uns filferros que tenia en una ombrívola terrasseta interior del costat de la cuina. La Mariona Recasens, en canvi, tenia per costum estendre la roba al terrat de l’edifici on vivia.
Un matí assolellat de maig, la Júlia havia anat a ca la Mariona després de fer uns encàrrecs. Mentre xerraven de les xafarderies que sempre podia actualitzar a la seva parada del mercat, la Mariona li va demanar si no li importava que ella anés estenent la roba. La Júlia, amb la seva obscura debilitat per les coses de la bugada, es va oferir amablement a ajudar-la.
Van pujar les escales, amb un cistell força gros ple de roba, mentre continuaven xerrant. En arribar a dalt, la Mariona va obrir la porta del terrat. El sol va enlluernar per uns moments la cara de la Júlia. A poc a poc va anar recuperant la visió. A mesura que ho anava fent, però, va començar a recórrer pel seu cos un formigueig cada cop més intens. Entretant la Mariona ja havia començat a estendre roba distretament mentre xerrava i xerrava.
Ella ja no la sentia. Mirava, ara enlluernada des del seu interior, aquells cordills llargs i verds on la seva amiga estenia la bugada. Eren sis fileres que anaven de punta a punta del terrat. No eren de filferro com els seus o tots els que havia conegut fins llavors. Eren de cordill de plàstic verd com els de la persiana del seu balcó. I qui fos, els havia lligat amb una traça admirable i molt ben tensats. La Júlia tremolava interiorment davant l’excitació que estava sentint. Lentament, com si no passés res, va agafar una peça de roba del cistell i es va disposar a estendre-la. La Mariona, molt llunyana de la seva ment, continuava xerrant distreta.
Ella per fi va gosar tocar aquell fil d’estendre verd que l’estava hipnotitzant. En fer-ho, un terratrèmol petitament immens va sacsejar-la. Aquell tremolor tan plaent li va fer doblegar els genolls. Es va agafar amb més força al cordill. Un corrent elèctric li va pujar des del seu endins més íntim. Es va expandir per tot el seu cos. Li va recórrer fins a l’última cèl·lula del seu epiteli. Després va retornar al seu fons més profund.
Agafada amb les dues mans, va sentir-ho diversos cops abans la Mariona no es va acostar a ella en veure que alguna cosa estranya estava passant. La Júlia, per dissimular, va explicar-li que s’havia marejat. Va demanar-li de quedar-se assegudes una estona.
No va ser fins més tard però, ja a casa seva, que es va permetre qüestionar el que li havia passat. No recordava res semblant. Ni quan era adolescent, estant enllitada amb en Joan, el xicot més espavilat i guapo de la colla del barri, havia sentit una emoció tan intensa i torbadora com la del terrat. Tampoc era comparable, en intensitat i força, a totes les emocions que va sentir mentre va parir a la seva filla Núria.
Aquell fet va marcar un canvi transcendental en la vida de la Júlia. Va començar a canviar les seves feines quotidianes. Les seves rutines van anar fent un gir. Cercava qualsevol excusa per apropar-se a ca la Mariona. Inventava el que fos necessari per poder acabar estenent roba en aquell terrat. De fet, li va explicar a la Mariona que al seu edifici feien unes obres que no li permetien estendre en el seu pati interior. Li va demanar que li deixés estendre la roba en el seu terrat. La Mariona sempre va ser molt crèdula i bona dona. La Júlia es las va empescar per acabar tenint clau de la porteria i del terrat.
A poc a poc la vida de la Júlia va anar girant més i més al voltant d’aquell fil on poder anar a estendre i aquells munts de roba per plegar. Va deixar d’interessar-se pels homes que la rondaven i afalagaven, malgrat que ja no era una jove, d’ençà que havia enviudat de l’Albert. Amb el pas del temps les seves úniques fonts de plaer, i la veritable raó que donava sentit a la seva vida, eren el fet de poder estendre la roba en aquell fil i després poder-la plegar curosament.
Quan es va fer més gran i la seva malaltia va anar avançant, la cosa va empitjorar força. La Júlia no només pujava al terrat cada dia i després es passava incomptables hores plegant. A la nit, vigilant que no la veiés ni la sentis ningú, pujava de nou al terrat i estenia a la llum de la lluna. Després s’asseia una estona contemplant aquell astre meravellós que era diferent dia rere dia. Un cop a casa, plegava una estona més mirant per la finestra la claror, la majestuosa lluna.
L’endemà, a trenc d’alba, iniciava un cop més aquell bucle cada cop més obsessiu. El fil verd d’estendre roba, les muntanyes de roba plegada i les diferents fases de la lluna, van acabar sent els records més perdurables en la trista senectut de la Júlia.
Tan sols amb aquelles tres coses, a vegades, de tard en tard, se li podia veure insinuat a la cara aquell somriure maliciós que tan maca i desitjable la van fer en la seva joventut.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

                                            Roda

La roda gira i gira. No para mai. En els nostres rituals socials celebrem un abans i un després. Però ho fem simplement com un de tants ritus ancestrals. Com l’arribada del cap d’any o de l’aniversari de cadasscún de nosaltres.
El camí d’aquesta roda transcorre per la infància, l’adolescència, la maduresa i la senectut. I si és així, serà perquè el neumàtic particular d’un, del individu concret, no ha sofert cap col·lapse, ha estat afortunat. Cas que no sigui així, hom deixaria de girar. Però la roda comuna continuarà girant per tots els altres.
El món és un joc de rodes. Des de més personals a més globals. Circumferències concèntriques que ens defineixen, ens limiten, ens fan com som en les nostres múltiples realitats.
La roda gira sempre en la seva quotidiana rutina. Cadascú girarà la seva roda particular en les hores, els dies o els mesos amb més pena o més glòria, depenent bàsicament, de la seva actitud i la seva circumstància. Dins de tot el moviment, a banda de l’atzar i altres determinacions, hi ha un petit marge per comandar la roda emocional i vital de cadascún de nosaltres.