Viure envelleix (3)

Cervesa

Sóc en mig de brams, sorolls, música i rialles etíliques. Una emocionant circumstància em té segrestats els cinc sentits. Porto una estona interaccionant amb una aura enlluernadora. Un somriure generós, amable. Un contorn encara més generós, més amable. La cervesa corre suau per la gola, subtilment dolça.
Per l’encèfal em brollen lisèrgics pensaments. Un vent fresc i esperançador es cola en el meu paisatge normalment rutinari i avorrit. Em sento com nedant en un llac serè, lluent, enmig d’un garbuix d’ànimes atribolades. Mirant a uns ulls que silencien fins al més lànguid lament o queixa. Corre, corre suau la cervesa pel meu endins.
El batec intern em trasbalsa quan mantinc una fugaç conversa amb ella. Rialles, gesticulacions diverses m’arrosseguen en un remolí imparable. És difícil escoltar entre tant soroll. Gairebé no sento el que diu, però sento el magnetisme del seu cos, anhelo la seva proximitat. Intento camuflar la irrefrenable pulsió que em domina per no quedar ridículament al descobert.
Entre tant, la música governa els moviments i enalteix la seva silueta, el seu somriure generós, amable. Corre suau, subtilment dolça i euforitzant, la cervesa i la nit al seu costat i en el meu endins.
Els llums i els sons queden esmorteïts en una escena que ens dibuixa sols en mig d’una multitud que, a poc a poc, s’evapora. El temps, calmadament, s’atura. Ella es mou en càmera lenta. Una simple baixada d’ulls es fa infinita, bestialment encisadora. Les cassoletes dels genolls em tremolen. No estic acostumat a percebre aquest riu de passió que m’inunda.

De sobte el volum es torna estrident. Com si m’haguessin caigut dos taps de les orelles. Un soroll escandalós i lluminosos llampecs em forcen a xinar els ulls. El somriure generós parla amb un tercer. Se saluden, es coneixen. Ell la convida bes a saber a què i on. Ella sembla accedir-hi. Em desespero. M’irrito.
En la meva imaginació atrapo entre les cames el dipòsit d’una moto de curses passionals. Prement les dents amago el cos dins del carenat mentre accelero amb decidida ràbia esprement tota la potència d’aquesta moto de desig i passió. En la següent corba entraré per l’interior i derrapant.
“Val més que t’apartis… Mal parit!”
Però la pista del bar no és una cursa de MotoGP. Ella marxa amb l’altre i jo surto per la tangent. Faig un recte (dit en argot motard). Recte cap a la barra buscant auxili líquid.
Els fins fa un moment vius colors de les parets regalimen fins a terra i es transformen en negra foscor. La música va perdent inèrcia fins a frenar del tot. Tots els vidres i miralls esclaten i s’esmicolen en bocins al meu pas.
M’arrepenjo a la barra, m’assec en un tamboret, davant d’una nova cervesa.
És amarga, aspre. Baixa pel meu interior apagant el foc, la passió. L’incendi ardent i delerós que hi havia en la meva ànima i el nou incendi rabiós i sulfúric que ara em crema. Corre aspre i amarga la cervesa pel meu endins.



                       

                                                

.

.

.

Clau


Un enorme clau em travessa pel mig del cap. Martiri assolit de forma inequívoca en el meu excés nocturn. El rellotge assenyala una hora estranya. Un final no registrat en la memòria. Incòmodes sensacions. Intents de trobar el seny. Tos, profunda tos, amb regust de tabac. Dutxa d’emergència, de retorn.
Mentrestant, la veïna ja ha fregat el replà, ha posat dues rentadores i les ha estès. El sol escalfa fa estona el nou dia. Una cascada d’interrogants m’esquitxa entre els giravolts encefàlics. La panxa m’empeny a sortir al carrer. Cercant una ingesta que mitigui aquest descomunal clau que em trepana el cap. Em demanaré una canyeta i un entrepà per a anar-me recuperant. Reinicialitzant el meu castigat metabolisme.
De passada començaré a esbrinar on collons vaig deixar aparcada la moto.

.

.

.

.

.

.

.

                                         .

.

.

.

Pitza 2.

.

Em sento vivament efímer. No puc evitar pensar en la meva més o menys propera desaparició. Reflexiono sobre la meva existència. Sobre què faig i faré amb la meva vida i sobre el que ja mai assoliré. Penso en el meu passat, present i futur. I no puc evitar témer l’infortuni, l’accident, el caos, la mort.
Em sento buit anant amunt i avall per la ciutat amb el meu escúter. Viatges per quatre duros que em tenen distret de les meves inquietuds vitals. Transportant una quotidianitat trista em passen estèrils les jornades en tot el referent al meu neguit existencial. I dóna gràcies de no acabar estampat contra una furgoneta.
M’agradi o no porto una vida de repartidor de pizzes. Sóc un repartidor de pizzes. La meva ment ha d’estar atenta als semàfors, als cotxes, als carrers. Un lliurament, després un altre, i un altre. Pujant i baixant de la moto, conduint la meva rutina. Voltes i més voltes per la ciutat.
Quan era adolescent recordo haver somniat dedicar la meva vida a les arts. Certament no ho he aconseguit. Em ve a la memòria el meu pare explicant, en converses de caràcter nadalenc, com en un viatge cap a Andorra ens va preguntar a tots els fills què volíem ser de grans. Quan em va tocar, es veu que vaig dir que volia ser monstre de foc. Amb la mà agafada al puny de gas em sento francament molt cremat; però no monstre de foc.
Tal vegada hauria preferit dur una vida assossegada, tranquil·la a l’estil del dels antics pensadors grecs. Viure dels fruits del meu treball intel·lectual. Però ni sóc un geni ni he estat mai massa afortunat. Aquell comptaquilòmetres espatllat davant dels meus ulls prou palpable m’ho fan sentir. Viure del què a hom li agrada no està a l’abast de tothom. Les meves mans ennegrides agafades al manillar ho fan evident.
Les poques possibilitats que havia tingut de fer alguna cosa d’acord amb les meves inquietuds artístiques, jo mateix les vaig esvair en la meva dispersió. Mai he estat capaç de concretar res d’una forma positiva i constant. Sempre he deixat les coses a mitges, inacabades. Aquesta manca d’esforç, de voluntat i constància m’ha portat on sóc. Enfilat en una moto i amb el front negre de merda metropolitana.
La meva ment, dins el casc, se sent oprimida per la meva persona.
Els amics, les dones, l’alcohol, la tele i l’instint de supervivència m’ajuden a suportar aquest pensament latent, depressiu. Pensament que a vegades es fa conscient, a vegades s’enfonsa en el meu endins i a vegades queda encobert en el mal rotllo en què les circumstàncies em tenen atrapat. En una cantonada amb la roda punxada no hi ha temps per posar-se existencial. Hi ha un relé de seguretat que salta abans d’entrar en una depressió infinita i eterna.
En una ocasió, enmig d’una tempesta Pau Claris avall, arraulit dins del meu vell impermeable, agafat amb les mans molles i gelades al manillar, em vaig permetre interrogar: A on vaig? Que cony estic fent amb la meva existència?
D’entre les gotes d’aigua que em regalimaven per la cara en vaig notar una que era diferent. El relé no saltava. Vaig haver d’aturar la moto. Ingerir un carajillo. Fumar.
Passada una estona, amb un nus a l’estómac vaig arrencar de nou la moto. El motor bramava amb un lament mecànic. Al mateix temps, una molesta gota d’aigua em lliscava per l’esquena. Un calfred depressiu em recorria tot l’epiteli.
Calia continuar. Si em quedava aturat eren masses les coses que podia engegar a rodar. Un mal rotllo irreversible em rondava i no podia deixar-me atrapar.
En la meva misèria vaig descobrir la força per continuar. La por a un caos encara més gran m’obligava a resistir. Era tan senzill com triar entre allò o l’encara pitjor. La llei del mínim esforç, tant ven apresa a l’escola, es plantejava a un nivell purament vital. El mínim esforç i les circumstàncies m’havien portat on ara era. Era el que hi havia i no hi havia res millor en aquell moment. Només no parant i amb esforç tenia una possibilitat de poder emergir de l’atzucac on estava atrapat.
I així vaig resistir i resisteixo. Un dia i un altre. I el següent.
A la nit arribo brut i esgotat a casa. Però arribo. Començo llavors a fer-me noves olles. Analitzo alguna cosa. Penso. Em munto una pel·lícula, inclús puc crear quelcom amb la imaginació. Però no trigaré a sentir-me cansat. El televisor espera tranquil sabedor de la seva força. Després arribarà la gana. I el són.
Demà tornarà un nou dia. Amb les velles i persistents necessitats de subsistència. Tornaré a pujar trist i desganat a la moto. Tornaré a distreure la meva ment entre semàfors i fum. Girant entre cotxes i aquesta realitat que em té atrapat.
Si tot va bé tornaré a acabar la jornada brut i cansat. I tornaré a esvair de nou la meva ment davant del televisor o d’unes cerveses. I després vindrà la gana. I el son. I es tornarà a repetir el cicle. El carrer i el seu tràfic m’estarà esperant tant saturat com de costum.
Com en aquest instant mateix, és negra nit i el cicle és aquí. Tinc gana i he de fer-me el sopar. Un sopar trist per la sempre present escassetat de recursos i crisi econòmica. Crisi que agreuja la meva crisi personal. Resumint, un trist entrepà.
Passada una estona el menjar ja és engolit. La dosi televisiva i cervesera generosament subministrada. No cal pensar en res més. Me’n vaig a dormir.

.

Un comentari

  1. Una trista i perduda vida la del pizzero…però molt adient per moltes més feines!!!!!tot depèn de la nostra actitud!!!!!!
    Bones mini-històries…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s