La roda torna a girar. De fet no para mai.
Per un parèntesi de deu mesos m’he pogut sentir un ciutadà força normal. Adaptat econòmicament. El que hauria de ser sempre.
Sant tornem-hi. Torno a l’atur.
Retorno a pantalles enrere ja conegudes. Envellint en la precarietat retrobo vells escrits. Les mateixes pors i ansietats.
La roda, el món, giren.
Tot es mou molt de pressa.
M’estressa la meva realitat propera.
No hi ha com ser rumiatiu i tenir un futur incert, es fa obsessiu i depriment. M’ofega l’angoixa quan tanco els ulls i intento dormir.
Gira la roda.
Catalunya depenent 