Els reis ja no són el que eren

Em faig vell i estic sol i és normal que no visqui gaire intensament lo dels reis. Amb donar diners al meu fill de divuit anys s’acaba la festa. Ell es lleva a casa de la seva mare on si fan alguna cosa més.
A la meva família la trobada de Nadal la fem cap a reis perquè un familiar passa el Noël a França. Però aquest any novament la pandèmia farà que no mengi tortell de reis.
Jo fa molts anys que ja no poso la sabata. Però encara recordo la il·lusió que compartia la nit de reis amb els germans i els pares.
Aquell infant s’ha anat fent gran. Intento esquivar la melancolia.
El meu regal de reis més important a estat el de la feina. Be, potser he d’explicar que aquest any treballo en un festiu com avui. Però d’això no em queixo, estic content de la meva feina. D’altra banda avui ens han permès entrar a dos quarts d’onze per a poder obrir els regals de reis amb els propers.
A mi m’han regalat llevar-me dues hores més tard i fer menys temps de feina.
Però els reis ja no són el que eren.
Tampoc jo aquell nen que desembolcallava embadalit els regals a primera hora del matí.
Avui m’he llevat amb mandra tot i que he pogut dormir més.
Després he engegat la rutina de qualsevol dia que em toqui currar.
Els reis també han portat gelor anant amb la moto.

Repetició obsessiva. Ja no són el que eren.