Castellers

 

CASTELLERS estampa194.004 (1)

Anem experimentant

una lluita constant

amb putades rebent

que hem d’anar desviant

 

Com més insults escoltem

més forts ens posem

perquè no ens espantem

i als culs no llepem

 

Equilibris fem aquí

per poder-nos protegir

cal fer anar el magí

per trobar un bon camí

 

Estem ben acostumats

als equilibris arriscats

amb castells enlairats

sense grans dificultats

 

Nova temporada entrem

i castells aixecarem

caure més d’un, veurem

però no pararem

 

Estampa:

Nova temporada castellera

(Goya sabia bé criticar al govern en el seu oli “Els petits gegants”)

Salut

CASTELLERS estampa194.004 (1)

Anuncios

Enyoro l’estiu

IMG_20171008_120500

És al·lucinant el que una simple fotografia et pot fer evocar. En veure-la, un munt d’emocions, sensacions i records m’han clavat a la cadira.
Hem sorprèn que en una simple imatge hi pugui tenir tantes associacions vinculades.
Revisc aquell moment. Recordo el meu estat d’ànim. Les coses que tenia al cap. Les esperances i pulsions que m’ocupaven.
Puc recordar el moment que vivíem també socialment. La conjuntura d’aquell moment en l’etern procés.
Em flipa que pugui bategar tants sentiments i sensacions al voltant de la distribució d’uns quants píxels.
I que el record d’aquella platja, del mar, de la bici, em pugui fer enyorar tant l’estiu.
logo-con-cuerpo

SEGUEIX-ME

 

 

 

 

IMG_20171008_120500

 

 

 

 

 

I gira i gira

nens_al_sahara 1

 

La roda gira i gira. Aquests dies he passat moltes hores a Urgències. Servituds de ser humans, de tenir familiars amb més senectut que un mateix. Passejar per aquells passadissos és entrar en una jungla de dolor, de feblesa i de tristor. És veure gestos d’amor en mans que s’agafen temeroses. La finitud i la mort en el capçal d’un cos que s’apaga. Les llàgrimes impotents davant la cruesa de la vida. Es fa impossible no sobresaltar-se emocionalment.
Quan després d’aquesta immersió surts per la porta d’Urgències, et retrobes de nou amb el món quotidià. On les emocions no són tant en sang viva. I et retrobes amb les cabòries en les quals estàs ficat en la teva ordinariesa existencial.
Com que hi he passat moltes hores dins aquesta jungla, a cops m’escapo. Faig incursions al món “normal”. Camino. Que em fa mota falta pel meu sucre i la meva obesitat. I ara acabo de trobar una motivació força punyent. Camino i camino, penso i repenso.
Em veig com un personatge d’una novel·la que transita per l’acera entre altres mutants vivents. Mutants que acabarem, més aviat o mes tard, mutant fins aquell llit de premort i introspecció. Privilegiats temporals de poder gaudir d’un sol que il·lumina i d’un aparell sensoriomotor que et desplaça i et deixa flipar amb qualsevol burrada. Camino, gira i gira la roda. En cada passa que vaig fent per la ciutat vaig retrobant records de la meva vida. Conec molts carrers de l’època en què anava per totes les tocineries urbanes amb factures de xoriço Revilla, un sabor que maravilla.
En aquells temps era jove. No hi havia Google, ni mòbils ni hòsties. Aprenies els noms dels carrers i et situaves al tun tun. O si no obrint una guia urbana a tall de diccionari espaial. Ara caminar és un continuo retrobar records a tot arreu. No tan sols dels del món de botigues porcines. De milers de coses. Llocs on vas fer tal cosa. Espai on hi havia tal altre. Proximitat al pis on vivia algú. I revius també les emocions dels records associades. L’esperança d’una trobada, l’amor desbordant assegut en un banc d’una plaça, la decepció o la desesperança de mil i un disgustos que un també ha tingut per aquests carrers.

Normalment sempre em moc amb moto i veure el món caminant es força diferent. Les distancies es fan molt llargues. Però el carrer supura detalls mai observats. Amb la moto tan sols veus cantonades mentre el semàfor és vermell i poca cosa més. Vas pilotant una nau que et demana concentració i destresa. I els teus pensaments mai són tan contemplatius com quan et pots parar a mirar una esquerda entre dues llambordes.
Quan surts d’Urgències, si et pots abstreure del que et capfiqui, pot arribar a ser molt gratificant i reparador.

Camino i camino. Gira i gira la roda. El meu món trontolla. Noto la fragilitat de la meva vida en cada petjada que deixo enrere. Sento una confiança quasi gratuïta en cada passa que faig endavant. A més dels problemes de salut familiars em venen al cap altres inquietuds.
Passats pel sedàs del clima hospitalari es veuen en una dimensió menor. Però segueixen essent muntanyes. Fa massa temps que estic a l’atur i em noto la preocupació inclús enquistada en el fetge.
Per acabar-ho d’adobar, el segon dia d’anar a Urgències també em van dir allò de què et desitjo el millor. Una forma més educada i edulcorada del ja ten pots anar a la merda.
Els mals d’amor també són més suaus passats pel tamís de l’ocàs de l’existència. Però al mateix temps més dolorosos. Quan sents a prop la mort tan sols et queda l’amor on poder agafar-te. La soledat pot ser un gran forat d’infinita profunditat si no tens a qui expressar amb el cor a la mà el que sents i penses.
Estar a Urgències uneix a les famílies però fa més dur un desengany amorós. Vaja, això és el que avui a mi em sembla. Tot es fa més dramàtic en el context hospitalari. I ja és una sort poder sentir simple soledat sense tenir-hi associada cap angoixa.
Encara estic en la fase dels retrets i rabies internes. Però com ja sabent que és absurd continuar per aquest camí. La vida a cops és una putada. I per tenir la capacitat de ser feliç també has d’estar disposat a patir o sentir la defallença.
Passejant entre les camilles d’urgències, sentint que l’amor m’abandona, els meus peus em transcendeixen i, en sortir de nou al món ordinari, em sento en un bàlsam excels on poder deixar anar quatre llàgrimes.
La vida és una merda. I al mateix temps el millor que hi ha.

logo-con-cuerpo

 

nens_al_sahara 1

The return of the President

 

Puigdemontwarhol

Clip promocional de la nova serie   The return of the Presi      (Temporada 1)  .

 

Si  no et vols perdre res quan començi la Temporada has de clikar a “Seguir-me” al botó que hi ha a la dreta.   Tan sols et fa un avís cada vegada que surt algo nou d’ oriol23.cat pel mail.

Entre els primers 10.000 seguidors que us apunteu rifarem un viatge a Bruseles  ; )

 

logo-con-cuerpo

 

Puigdemontwarhol

El prota instutionalizat.

Nosaltres, els altres protes.     ;  )