Truquen a la porta

 

toc blog definitiu

El proper dia 6 se celebra el dia de la constitució. També és la data de l’inici de la campanya més anormal d’ençà que tenim aquesta pseudodemocràcia. Sembla com si el fantasma del dictador s’hagi reviscolat en les ments dels nacionalistes espanyols. Una onada més del “sin complejos” aznarià inunda les nostres terres i més encara les de la resta de la península Ibèrica.

Com vaig sentir l’altre dia al Gerard Quintana, els hi hem tocat el Sant Cristo Gros. La unitat d’Espanya, sant grial constitucional. El súmmum de les essències pàtries i estimulador del seu “talante” democràtic.
Aquest poder no es pacta, s’imposa. És una veritat inqüestionable, una única nació. Grande i libre, la seva. Fa molts anys que van articulant lleis, procediments jurídics i administratius per consolidar aquest seu poder.
Tot qüestionament d’aquesta única sobirania és il·legal i antinatural. Qui gosa tocar el que ells consideren el seu patrimoni més excels toparà amb la seva intransigència més visceral i més pura. No hi ha res a negociar. El sant Cristo gros, si es nomena, és amb veneració i respecte. Si no és així, treuen els canons de la sagrada unitat de la pàtria i de la legislación vigenteAcabaramos.

Fa molts anys que piquem de cap contra aquest mur granític. Xocant contra aquest sant grial amb el qual entre ells no tenen cap divergència política, intel·lectual o moral. La seva veritat immutable els faria abans novios de la muerte que no negociar o dialogar res. Descraciats de nosaltres, anant amb revolucions dels somriures, desobediències o discursos pedagògics gairebé ni em  escardat aquesta puta roca.

Ara el moment és dramàtic. En la seva última escomesa han empresonat mig govern escollit legítimament per nosaltres. I no el tenen engarjolat sencer perquè l’altre mig ha fugit a l’estranger. Des de les clavegueres han anat infestant tot el que han pogut amb el seu delirant imperio de la ley. Passegen pels carrers altius i provocadors. Els seus afins els aplaudeixen i caminen rere seu encara amb el pit més alt.

La resiliència dels re envaïts comença a fer figa en alguns subjectes. Jo us confesso que sóc un d’ells. Com a bon adoctrinat i abduït fa anys que protegeixo la meva nació més intima d’aquests bàrbars. Estimant el meu petit país que quan jo vaig néixer encara sobrevivia en la clandestinitat.
Va semblar fa quaranta anys que “consensuàvem” una pau i un camí per anar endavant. El sant cristo gros va quedar amagat sota paraules ambigües, legalitat, monarquies i altres punyetes “sobrevingudes”. I tots muts i a la gàbia.
Però ni anys d’autonomies i cafès per tothom han fet esquinçar ni un trosset de la pètria santa hòstia. I no ens ho em volgut creure fins que ens han empastifat de merda de les clavegueres fins als genolls. Ingenus de nosaltres pensàvem que aquest cop s’avindrien a empassar-se una miqueta del seu orgull i que al final serien un xic sensats. Malauradament els insensats em estat nosaltres. I ara, a la defensiva, em de guanyar unes eleccions imposades per ells. Sempre em d’estar picant la puta roca sense poder defallir. I jo ja defalleixo un poc.

L’altre dia vaig anar al metge. En una llarga conversa em va dir que lo meu es podia curar. El metge em va insistir amb què tant estrès polític m’havia provocat un trastorn. Jo, al principi, em vaig emparanoiar amb una gran conspiració a lo gran hermano. Tremolava imaginant que hi hagués una pastilla que em pugues fer votar Ciudadanos.
El metge va seguir insistint amb què tota la meva rumiació política era producte del meu TOC. Trastorn Obsessiu Compulsiu, em va dir.
Em va començar a fer tota una sèrie de recomanacions per no obsessionar-me amb els esdeveniments polítics recents. Havia  d’entretenir-me amb qualsevol hobby. Des de fer construccions per mitjà d’enganxar escuradents a anar al port a practicar la pesca.
També em va dir que havia d’evitar rituals compulsius com mirar el Més tres vint-i-quatre o veure massa sovint el telenotícies. El pànic es va apoderar del meu interior en algun moment.
Al final va començar a parlar-me de les temudes pastilles. Unes per dormir i unes altres pel meu TOC. Li vaig preguntar pels seus efectes i de quin principi actiu estàvem parlant. Em temia que em volia donar una droga per estovar els meus, de principis. Ell va seguir parlant serenament. Quan em va dir el principi actiu jo ja estava tan espantat que us ho juro que vaig entendre Ciutadans amb vint militants. Després, a la farmàcia, vaig comprovar que devia haver dit Citalopram de 20 mil·ligrams.
Vaig sortir de la consulta molt abatut. Resultava que tants anys de dura repressió era un muntatge obsessiu que jo m’havia fet en la meva olla. Que ni fet diferencial, ni llengua mil·lenària ni tantes hòsties. Tot era un simple desajust de neurotransmissors que tenia un fàcil tractament.
Amb un simple inhibidor selectiu de la recaptació de la serotonina a les sinapsis de les neurones del meu cervell tot quedaria arreglat. Imbecil de mi sempre havia cregut que el problema era extern quan era un problema endogen. Sort que em vaig anar trobant més alleujat a mesura que vaig anar veient que el discurs d’aquell home m’havia convençut.

Malauradament però he tingut un petit efecte advers de rebot. Ara tinc un problema quan sóc al sofà mirant Netflix per prescripció facultativa. Em poso a recordar les històries que m’explicava el meu pare de durant el franquisme. Ell militava a Crist Catalunya, ja veus tu el món com era, i un cop van venir a trucar a la porta a negre nit. El molt ingenu va saltar pel balcó pensant que era la brigada politicosocial. En realitat era el sereno perquè no sé què passava amb cotxe del pare mal aparcat.
Ara passo moments en què no tan sols m’obsessiono sinó que també tinc al·lucinacions auditives. Sento com van trucant reiteradament a la porta. Els cops a la porta reverberen incansablement en el meu cap. Toc, toc…. Toc, toc.
A més,quan sento picar a la porta m’esvero. Començo a cavil·lar coses tan estranyes com que hi ha polítics a la presó o que ens han arrabassat la sobirania del nostre parlament.
Suposo que m’hauran de pujar la dosi.

logo-con-cuerpo

toc blog definitiu

 

Anuncios

La Nacional Champions CUP

aix`ja no ho para ni deu

Aquest grup, amb una representació parlamentària de tan sols deu diputats, s’ha fet imprescindible entre les forces independentistes gràcies a l’aritmética parlamentària. Com a radicals enviant a Mas a la paperera de la història, en la seva defensa de la desobediència o moltes altres de les seves accions han aconseguit un rebuig o acceptació força notable entre l’afició.
Però aquest escrit tan sols vol aprofundir sobre un tret molt característic de la formació. En algunes coses són únics. És la norma en els seus diputats de no tornar-se a presentar en la següent legislatura. És una manera radical d’impedir acomodaments indesitjats. Una forma explicita de mostrar el seu esperit assembleari.
En les altres formacions ens tenen acostumats a líders que fan tot una carrera política d’alt nivell. Això ens permet que ens familiaritzem amb uns personatges i uns estils. Aquests líders no desapareixen fins que es cremen o passa quelcom que els obliga a fer-ho.
Amb els de la CUP és un altre rotllo. Quan tot just ja els comencem a conèixer es dissipen de l’escena mediàtica.

En dues legislatures han tingut uns quants individus que han aconseguit força popularitat i reconeixement. Però com que no repeteixen provoquen una certa decepció.
És paradigmàtic el cas del David Fernández. En una altra organització política no desaprofitarien tota la feina i el prestigi aconseguit per un personatge tan mediàtic. És malmetre tota una imatge de credibilitat i reputació aconseguida picant pedra.
Suposo que, poc o molt, part d’aquest renom el dipositem en la marca, en les sigles de la formació. Però hi ha tot una altra part que s’esfuma sense mes. Al “consumidor” de peu de carrer li agrada poder tenir identificats els líders polítics i aquest permanent canvi crea un cert desconcert.

Es força habitual que un desenvolupi simpaties i vincles afectius amb els personatges que dia rere dia conformen l’actualitat política. Aquesta actualitat es difon pels mitjans de manera semblant a com es retransmeten partits de futbol o circumstàncies al voltant de les estrelles futboleres.
I clar, és una mica frustrant que quan ja has agafat afecte per un personatge es retiri de l’escena tan aviat. És com si el Barça retirés al Mesi després de jugar la seva primera temporada.

gabrielvfinal

 

 

 

Es fa comprensible que en els seus plantejaments hippys i radicals aquests efectes, o afectes, siguin menyspreables davant dels seus principis. Però ja fa dues legislatures que quan ja t’has aficionat a uns quants individus de la seva alineació, van i en la següent temporada te’ls canvien a tots. És una sensació emocional decebedora. Et destronen temporada rere temporada als que tenien maneres per a ser tot un Cruyff.

cup1

logo-con-cuerpoaix`ja no ho para ni deu

 

El “chollo” de ser català (2)

 

DSCN2962

Hi ha coses que  no les triem.
No triem els nostres pares ni la nostra família. No triem tota la informació genètica que contenen cada un dels nuclis de les nostres cèl·lules.
Com tampoc triem el moment cronològic en què apareixem en el món i els coetanis amb qui compartirem l’existència.DSCN2972

Tampoc  triem el grup sociocultural i polític del nostre entorn. Tota la  cultura,  llengua i  identitat que hi porti associada. No triem el que segons alguns és la nostra abducció i adoctrinament.

Ni triem ser perdedors en apostes per línies monàrquiques. O perdedors en diverses guerres. Ni abduccions i adoctrinaments dels qui ens han fet seus pel dret de conquesta.

Fa poc ens va tocar viure el tardofranquisme, la lànguida mort del dictador, la por al soroll dins dels quarters i el pacte a una transició tutelada. Ell va morir. Però no el seu règim que es va disfressar de la nit al dia en demòcrata i vàrem pactar una constitució per sortir del pas. Així ens va.

lligat i ben lligat 2
En altres moments de la història ens hauria tocat viure amb una ciutadella amb els canons apuntant cap a la nostra ciutat o qualsevol altra bestiesa. De fet, segons el general Espartero ja ens deu anar tocant un bombardeig d’aquells de cada cinquanta anys.

En la nostra abducció al llarg de l’adolescència, maduresa i senectut elaborem que  em d’assumir que en els nostres jocs d’infància ens va tocar el bàndol dels indis vers el Sèptim de Cavalleria. Ens va tocar pringar i no hi ha raons que valguin. A pillar catxo.

somos un vaso
Ens a tocat tenir fills que com nosaltres creixeran adoctrinats i abduïts per la idea de pertànyer a un poble lliure que un dia deixarà de ser sotmès per un altre que no el vol entendre ni respectar.
La nostra ànima es revifa  en la seva esperança, il·lusió i en la seva resiliència.
yupi2

Ara ens a tocat viure un moment molt especial. Ens em declarat, si més no de boquilla, en república independent.
I, no podia ser d’una altra manera, ens a tocat sofrir tota la repressió de l’estat que ens té sotmesos. Afortunadament ja no vivim en un franquisme explícit. Ara ens a tocat viure en una democràcia i en un estat de dret formal.

Formalment vivim en una divisió de poders i en l’aplicació proporcionada de les lleis. Però amb subtil, o no tant, clandestinitat patim una brutal guerra bruta. On monarques, poders econòmics, polítics i judicials s’alien per destruir els nostres somnis i anhels .

ells som tots
Estiren les interpretacions de les lleis, menteixen burdament en els mitjans de comunicació. Fan tot el que poden. Amb tota una premsa, radio i canals de televisió formant part del seu exèrcit repressor. Els tancs guardats als quarters perquè Europa al·lucinaria massa. Però fins i tot omplen vaixells-hotel per si cal emmudir-nos a garrotades.
Detenen i empresonen vilment els nostres representants socials i polítics perquè son els seus delinqüents enemics. Ningú no pot qüestionar els seu dret de conquesta. Ens apliquen un soterrat estat d’excepció en connivència amb els estats veïns que fan els ulls grossos mentre no acabin esquitxant massa sang.
Ens encotillen tant com poden dissimulant amb unes democràtiques eleccions imposades per la seva divina gràcia constitucional.

empresonament-companys5
Els esdeveniments es succeeixen molt acceleradament. Coses que ahir creiem impensables avui ja ens les fan tragar com a ànecs de foiegras. Ja no sabem fins on arribaran ni quina d’altre ens tenen preparada.
Vivim formalment en una democràcia i en un estat de dret. Però informal i dissimuladament vivim un sometimiento o muerte.
S’acarnissen venjatius davant la seva pretesa ofensa. Amb l’enemic no s’ha de negociar. Cal aixafar-nos com a putos insectes.
Nosaltres sobrevivim amb una creu que ens anem passant de pares a fills en la fe en la llibertat. Com si una part de les nostres creences s’agüessin de mantenir sota una repressió i  clandestinitat gairebé immutable.
Com si estigués escrit en cada nucli de cada cèl·lula del nostre ésser que ser català mai serà un gran “chollo”.

DSCN2962

B )

logo-con-cuerpo

 

DSCN2962

 

 

 

Defensem les llibertats i la democràcia

IMG_20171015_121758_BURST001_COVER

IMG_20171015_121922

IMG_20171015_123054.jpg

 

IMG_20171015_123111

 

 

 

IMG_20171015_123806

Malgrat ser diumenge de desintoxicació acte institucional i presentació de la Xarxa de Cornellà.

IMG_20171015_124057 (1)

Tenim la sort de que un diputat independentista viu al nostre municipi . Això  fa que malgrat ser poquets ens sentim molt forts….

 

IMG_20171015_121758_BURST001_COVER

 

 

 

 

 

En capítols anteriors :

7d14d-dscn1266

Salut !

Avui República!!!

Avui República suspesa

Avui el orgullo de ser español por cojones

Avui divendres tretze

Tornarem a sofrir,tornarem a lluitar, tornarem a vèncer

B )

 

 

Tornarem a sofrir,tornarem a lluitar, tornarem a vèncer

IMG_20171014_134842
Ahir al vespre, mentre m’anava enfonsant en el sofà, vaig pensar que em feien mal les cames malgrat ja feia dos dies que no anava en bici. Que potser la solució era tornar-hi a anar. Ja m’havia motivat per l’endemà. Faltava veure que passaria al matí.
IMG_20171014_131450
Avui, per evitar tota la gent dels festius en el camí cap a la platja he agafat camí riu amunt. Als auriculars música, res de tertúlies, avui desintoxicació total.
He fet fotos a floretes, riu i cabretes. Pot ser un bon símptoma fer un post sense cap foto d’estelades.
IMG_20171014_133908_BURST001_COVERIMG_20171014_134022.jpg
De totes maneres, en el meu govern intern he tingut una discussió entre el meu moderat Santi Vila que ha defensat anar en bici en dies alterns i amb més mesura i la més radical Anna Gabriel que ha defensat que el meu propòsit primigeni era fer vint-i-un dies de canvi d’hàbit i ara ja estava aburgesant-me. Ha guanyat l’ala moderada. Val més seguir a poc a poc i anar fent i adaptant-nos a les circumstàncies. L’oposició interna en forma d’Arrimades ha intervingut per fer sang amb lo de què segueixo sense Facebook fins dimecres. S’ha votat i els dits, exercint de Forcadell, han acabat la sessió apujant la música.
IMG_20171014_135047_BURST001_COVERIMG_20171014_141134.jpg

Ha estat un plaer recórrer antics camins de sorra al ritme de cançons que decoraven els pensaments. He parat diverses vegades pes diferents motius i he estat pedalant dues hores ben bones que al final m’han costat i tot. La sensació després de la dutxa no ha tingut preu.
IMG_20171014_141259.jpg
El Pau es posava a jugar a la play quan he marxat i ficat hi estava a la meva tornada. Per dinar tocava el que solem fer els dissabtes. Podíem haver variat i menjar gambes però ja van caure a l’hora de sopar. En resum, el spaghetti de sempre.
IMG_20171014_133501
Després hem vist una peli a la tele. Seguim tenint un dissabte molt tranquil. Mola.

IMG_20171014_132719_BURST001_COVERIMG_20171014_131438IMG_20171014_132803.jpg

 

B )

En capítols anteriors :IMG_20171014_134842

Salut !

Avui República!!!

Avui República suspesa

Avui el orgullo de ser español por cojones

Avui divendres tretze

B )

 

 

Avui divendres tretze

IMG-20171011-WA0001

Avui em llevo amb molta feina endarrerida. La casa està com si realment aquests dies jo hagi estat pendent d’una revolució. Tot està desendreçat. A més la nevera pateix anorèxia.
He d’anar a cercar al meu fill de catorze anys que passarà quinze dies amb mi. Hauria d’anar a comprar abans perquè malgrat que ha de fer dieta el Pau és una màquina d’engolir.

Avui m’ha fet un correu el Jordi. El Jordi Sànchez. Em diu que ara és el moment de la veritat, que continuï confiant, que no defalleixi, que em prepari per noves mobilitzacions i tal i tal. Jo no l’hi he volgut contestar res per no desanimar-lo. Però és veritat que estic una mica ressacós de tant revolució suspesa. Tots entenem que res és fàcil però es que a més de racionals som putos animals emocionals que al final de tantes tombarelles acabem arrossegant la llengua per terra.
No li he contestat res i he quedat com un senyor. Disposat a empunyar de nou la falç quan faci falta i fent veure que no em grinyola la carcanada ni em fa misto la veu però, mentrestant, aprofitant per descomprimir un poc.

IMG_20171008_120500

Quan arribo a la casa de la mare del Pau ell ja té la maleta feta. O el que ell entén per tenir-la feta. La play dins d’una capsa.
Mentre ell fa més maleta, jo surto a passejar-li el gos o passejar-me a mi mentre l’espero. Com un autòmat el meu cos ens ha portat fins a l’oficina del SOC. El meu inconscient necessitava fer-me present quina és la meva condició.  Al SOC no fan pont. De fet ha estat com per recordar-me que malgrat que el Pau ve avui amb mi perquè sa mare treballa no és que jo tingui pont ni demà festa.
A estat un encontre amb la meva puta realitat.

 
Al capdavall hi havia tres bosses. Una de roba, una amb play, portàtil gaming i tots els accesoris i la motxilla del insti. Tot repartit per ha portar-ho amb rodetes com dos rodamons de ciutat.

IMG_20171013_134223
Amb la ximpleria, l’hora de dinar.

De la bici avui ja ni en parlo. De fet estic per fer vaga de bici fins que amb el Facebook pactem un interlocutor per parlar d’aquesta indigne  situació de censura a la que en tenen sotmés fins el dia 18.  Estic vivint el meu 155 particular. Des d’ ahir, quan escric em dóna la sensació que tot ho dic pel que tinc reflectit a la pantalla de l’ordinador i ningú més. Poc o molt és així.  Però m’és molt frustrant.

 
Resumint, els rodamons amb els seus carretons han entrat a una botiga a comprar-se el dinar.

 

 

 

IMG_20171013_143050 (1).jpg

Ara el subjecte nou ja interacciona amb les seves múltiples pantalles (mòbil, play, ordinador) i el subjecte vell ja ha superat la crisi inicial de l’absencia de silenci a casa provocada pel subjecte nou. Escriu, tot repicant amb un peu inquiet. No s’hauria de distreure gaire i baixar a la jungla a la recerca de fruita i altres comestibles per sobreviure aquest divendres tretze i alguns dies més.

IMG-20171011-WA0006

B )

En capítols anteriors :

Salut !

Avui República!!!

Avui República suspesa

Avui el orgullo de ser español por cojones

 

B )