Records de la Cerdanya d’un pixapins

DSCN3829.JPG

Quan una torna a la qüotidanitat de la ciutat recorda amb melangia detalls del lloc on va passar un dies de vacances.  En aquest cas a la Cerdanya, en una caseta a prop de Puigcerdà.

DSCN3798

 

Rera al pont que es veu al final hi havia la casa on m’estava.

 

 

 

DSCN3828.JPG

Que maco

DSCN3830.JPG

DSCN3831.JPG

DSCN3801.JPG

 

Aquesta senyal de trafic ja no vaig saber desxifrar que collons volia dir.

Ni les relletes groga i vermella

 

 

DSCN3848.JPG

 

Ni les blanques i vermelles.

 

DSCN3820.JPG

 

 

En allà fins els pijos son indepes.

 

 

 

 

DSCN3804.JPG

 

 

No amaguen la mort. L’ integren en l’estètica del paisatge.

 

DSCN3805.JPG

DSCN3809.JPGI Tenen uns gossos molt grans.

DSCN3813.JPG

DSCN3859.JPG

 

 

Però alguns porten uns SUV o 4X4 amb unes rodes molt grosses, de unes marques molt rares, i més lletjos que el cagar.

 

 

 

 

DSCN3840DSCN3844

 

 

 

 

 

Els propietaris dels gossos son uns porcs incivics.

 

 

 

 

DSCN3824.JPG

 

 

 

El mig del nuclis urbans estan presidits per un parallamps.

DSCN3825.JPG

DSCN3835.JPG

DSCN3839.JPG

 

 

L’art escultoric té poca gràcia i el repeteixen per tot arreu…

 

 

 

 

 

 

DSCN3855

 

 

 

 

 

DSCN3838.JPG

I les escultures són una mica massa hippies

DSCN3846.JPG

DSCN3843.JPG

 

Les fonts públiques són molt maques, grans i llargues però em sembla que molt poc ecològiques.  Deuen malgastar molta aigua.

 

 

DSCN3851

 

 

Els de parcs i jardins deuen tenir un pressupost de l’hòstia.

Posen floretes per tot arreu.

 

 

 

 

 

 

 

 

DSCN3853.JPG

 

En canvi de paperera no en trobes ni una.DSCN3807.JPG

Total, que sí, que oh que maco. Però per no tenir no tenen ni fum a l’aire per poder respirar.

DSCN3830.JPG

 

 

 

 

 

 

 

 

        B )

Anuncios

September

f470b-falciotvol

marPrimer cap de setmana de setembre.

Alguns  literalment encara desfent les maletes del parèntesi estival.

Altres, menys literalment, acomoden el seu encèfal als hàbits ordinaris.

Retrobats amb el matalàs fidel i l’estança oblidada per uns dies tot retorna al seu lloc. Vells costums es fan nous per uns instants. La porta que grinyola s’ha fet conscient en la seva breu absència.

 

dscn3755El brogir del tràfic encara sona una mica estrany. Les olors tornen a ser més avorrides i desagradables.

 

El blog torna a ser tant poc visitat com de costum. La gent ja no està per tantes punyetes. És més urgent submergir la ment en les onades del context laboral.

 

 El  brunzir  a l’hora repetida incansablement del despertador. Les presses mentre els nens no s’acaben l’esmorzar. La batzegada en el metro que et fa topar amb el veí anònim. La mirada cap a terra tan freqüent en el món urbà.

2563f-falciots4Sort que el finde apaivaga la síndrome del sant tornari. La rutina que rere la porta espera quan arribi aquest dilluns. La mandra que cal espolsar cercant de nou en les petites il·lusions quotidianes. Aquell somriure acollidor en mig del ciment de la ciutat.
dscn3793

B )

 

Somni d’una nit d’estiu

Una lleugera brisa atenua la calor que des de principis de juny em persegueix vagi on vagi. Quan treballava, les hores de feina estaven condicionades com cal. No passava tanta estona a casa. No em calia fugir a la recerca d’un lloc més fresquet on poder passar una estona a l’oblit d’aquest infern estival. Sort que prefereixo la calor al fred!

El món dóna moltes voltes. Les circumstàncies personals i laborals d’un també. En un giravolt d’aquest circuit vaig tenir un accident del qual encara em recupero. Un indigne “pilot”, comandament intermedi de tres al quart, va propiciar el meu acomiadament d’un lloc de treball en el qual feia més de dues dècades que respirava. Per fer-ho més patètic encara, ara aquest babau ja ha marxat a una altra empresa. Però a mi ja m’ha fet saltar del món laboral amb els meus cinquanta-quatre anyets.

La vida a l’atur no és fàcil. La vida mai és fàcil si hi ha escassetat de recursos. A veure si ens entenem. Si en tingués, de recursos, podria dedicar-me tranquil·lament a qualsevol ocupació creativa o lúdica sense cap enyorança cap al món laboral. Més aviat em sembla una esclavitud que no allò de què et dignifica. Però més esclau, indigne i limitant és la manca de liquiditat.
Sentint que cada dia és més a prop l’abisme de l’escassetat més extrema sóc incapaç d’abstreure’m amb ocupacions creatives o lúdiques.

En un somni d’estiu he trobat una feina temporal a través d’una ETT que gairebé ni em cobreix les despeses ordinàries. Tot i així sóc feliç de la meva explotació en termes marxistes. Sóc feliç d’haver de fitxar a les 06:55 amb la roba de feina posada al rellotge més proper al meu lloc de treball.

Ho prefereixo, tanmateix, a llevar-me força més tard sense cap presa. Amb masses sense subjectius que empresonen el meu cor. Per més tard o més d’hora començar a cercar per Infojobs o d’altres entre milers d’ofertes.
Sense un perfil atractiu i cinquanta-quatre anys a l’esquena regirant pel mercat. Un mercat molt dur. Moltes condicions  per molt poc a canvi.

Qui m’havia de dir  en el passat que quan d’aquí a uns dies celebri els cinquanta-cinc anys consideraré un regal del destí que m’agafi eventualment tenint feina.
Eventualment, simbòlicament, immers en un possible retorn a la normalitat.
Mentre estenc la roba miro cofoi com els falciots mig volen, mig planegen.
Ja no sé si he estat deprimit o ho estic ara. Però sóc feliç en el meu somni d’estiu.

B )

 

La noble classe obrera

 

 

Fa uns quants anys que veiem com la globalització i la crisi econòmica ha comportat la precarització de la classe treballadora. Ja fa tant temps que els més vius ho ha incorporat en el seu discurs i aconsegueixen inclús els vots d’algunes de les pobres “víctimes”. Jo crec que gent de l’estil de Le Pen o Trump es preparen perquè no se’ls escapi el riure davant els obrers que els voten. Sembla que per tenir el carnet de treballador cada vegada s’hagi de ser, a més de pobre, cada cop més imbecil.
El súmmum d’aquesta idiotesa revolucionària germina en la massa obrera que està en atur. Quedi clar que jo sóc un d’ells. El burro al davant. Aturat resto al meu sofà esperant trobar una feina que busco incansablement per infojobs o altres mitjans. Però ni per error se m’acudiria sortir organitzadament un u de maig al carrer junt amb tots els meus iguals. Lluitar contra reformes laborals, precarització, corruptes incompetents o el que fes falta.
La massa obrera aturada sortint al carrer un u de maig manifesta’n-se  segur que aconseguiria una certa notorietat.
Tan sols “convoco” als aturats perquè als que treballen ja no els vull fer perdre unes hores d’un dia de festa. No fotéssim. Però els aturats que collons perdríem? La vergonya d’estar fent la migdiada al sofà després d’haver fet vés a saber que?.
La classe obrera és morta en l’individualisme consumista més nu i cruel. Ens roben, ens esclafen i alguns encara aplaudim i els votem.
Deu ser que em faig gran. Però la meva identitat de grup, la meva identitat com a classe social la trobo detestable, menyspreable i inoble.
Trobo que ens han ben ensarronat i vençut.

B )

El fred i la calor

Per les coses que escric sobre el temps, i el que la gent em contesta, veig que hi ha dos tipus de gent ben diferenciada.

Hi ha el addictes al sol com jo i els amants del fred.

Em costa d’entendre aquest segon tipus de persones.

A mi el fred se’m posa fins a dins dels ossos i fins més enllà. M’acaba, exagerant una mica, entristint l’anima.

Tan sols puc entendre els que prefereixen el fred d’una manera.

Els imagino amb el plaer que dóna veure per la finestra com cau la neu i ells percebent  la calor d’una llar de foc escalfant la seva pell i el seu endins.

Però gairabé  segur que m’equivoco.

Sentir el vent a la cara

Ja he confessat la meva addicció al sol

Però hi ha altres plaers amb la natura.

Després d’haver sentit com plovia intensament a la nit.


Mola percebre l’olor que desprèn la terra mullada

Passejar pels carrers veient com les famílies van de la mà agafades a dinar a casa de l’àvia.

Mentre sents com el vent et rellisca per la cara

I als peus, entremaliades, juguen les fulles al teu pas.