Somni d’una nit d’estiu

Una lleugera brisa atenua la calor que des de principis de juny em persegueix vagi on vagi. Quan treballava, les hores de feina estaven condicionades com cal. No passava tanta estona a casa. No em calia fugir a la recerca d’un lloc més fresquet on poder passar una estona a l’oblit d’aquest infern estival. Sort que prefereixo la calor al fred!

El món dóna moltes voltes. Les circumstàncies personals i laborals d’un també. En un giravolt d’aquest circuit vaig tenir un accident del qual encara em recupero. Un indigne “pilot”, comandament intermedi de tres al quart, va propiciar el meu acomiadament d’un lloc de treball en el qual feia més de dues dècades que respirava. Per fer-ho més patètic encara, ara aquest babau ja ha marxat a una altra empresa. Però a mi ja m’ha fet saltar del món laboral amb els meus cinquanta-quatre anyets.

La vida a l’atur no és fàcil. La vida mai és fàcil si hi ha escassetat de recursos. A veure si ens entenem. Si en tingués, de recursos, podria dedicar-me tranquil·lament a qualsevol ocupació creativa o lúdica sense cap enyorança cap al món laboral. Més aviat em sembla una esclavitud que no allò de què et dignifica. Però més esclau, indigne i limitant és la manca de liquiditat.
Sentint que cada dia és més a prop l’abisme de l’escassetat més extrema sóc incapaç d’abstreure’m amb ocupacions creatives o lúdiques.

En un somni d’estiu he trobat una feina temporal a través d’una ETT que gairebé ni em cobreix les despeses ordinàries. Tot i així sóc feliç de la meva explotació en termes marxistes. Sóc feliç d’haver de fitxar a les 06:55 amb la roba de feina posada al rellotge més proper al meu lloc de treball.

Ho prefereixo, tanmateix, a llevar-me força més tard sense cap presa. Amb masses sense subjectius que empresonen el meu cor. Per més tard o més d’hora començar a cercar per Infojobs o d’altres entre milers d’ofertes.
Sense un perfil atractiu i cinquanta-quatre anys a l’esquena regirant pel mercat. Un mercat molt dur. Moltes condicions  per molt poc a canvi.

Qui m’havia de dir  en el passat que quan d’aquí a uns dies celebri els cinquanta-cinc anys consideraré un regal del destí que m’agafi eventualment tenint feina.
Eventualment, simbòlicament, immers en un possible retorn a la normalitat.
Mentre estenc la roba miro cofoi com els falciots mig volen, mig planegen.
Ja no sé si he estat deprimit o ho estic ara. Però sóc feliç en el meu somni d’estiu.

B )

 

La noble classe obrera

 

 

Fa uns quants anys que veiem com la globalització i la crisi econòmica ha comportat la precarització de la classe treballadora. Ja fa tant temps que els més vius ho ha incorporat en el seu discurs i aconsegueixen inclús els vots d’algunes de les pobres “víctimes”. Jo crec que gent de l’estil de Le Pen o Trump es preparen perquè no se’ls escapi el riure davant els obrers que els voten. Sembla que per tenir el carnet de treballador cada vegada s’hagi de ser, a més de pobre, cada cop més imbecil.
El súmmum d’aquesta idiotesa revolucionària germina en la massa obrera que està en atur. Quedi clar que jo sóc un d’ells. El burro al davant. Aturat resto al meu sofà esperant trobar una feina que busco incansablement per infojobs o altres mitjans. Però ni per error se m’acudiria sortir organitzadament un u de maig al carrer junt amb tots els meus iguals. Lluitar contra reformes laborals, precarització, corruptes incompetents o el que fes falta.
La massa obrera aturada sortint al carrer un u de maig manifesta’n-se  segur que aconseguiria una certa notorietat.
Tan sols “convoco” als aturats perquè als que treballen ja no els vull fer perdre unes hores d’un dia de festa. No fotéssim. Però els aturats que collons perdríem? La vergonya d’estar fent la migdiada al sofà després d’haver fet vés a saber que?.
La classe obrera és morta en l’individualisme consumista més nu i cruel. Ens roben, ens esclafen i alguns encara aplaudim i els votem.
Deu ser que em faig gran. Però la meva identitat de grup, la meva identitat com a classe social la trobo detestable, menyspreable i inoble.
Trobo que ens han ben ensarronat i vençut.

B )

El fred i la calor

Per les coses que escric sobre el temps, i el que la gent em contesta, veig que hi ha dos tipus de gent ben diferenciada.

Hi ha el addictes al sol com jo i els amants del fred.

Em costa d’entendre aquest segon tipus de persones.

A mi el fred se’m posa fins a dins dels ossos i fins més enllà. M’acaba, exagerant una mica, entristint l’anima.

Tan sols puc entendre els que prefereixen el fred d’una manera.

Els imagino amb el plaer que dóna veure per la finestra com cau la neu i ells percebent  la calor d’una llar de foc escalfant la seva pell i el seu endins.

Però gairabé  segur que m’equivoco.

Sentir el vent a la cara

Ja he confessat la meva addicció al sol

Però hi ha altres plaers amb la natura.

Després d’haver sentit com plovia intensament a la nit.


Mola percebre l’olor que desprèn la terra mullada

Passejar pels carrers veient com les famílies van de la mà agafades a dinar a casa de l’àvia.

Mentre sents com el vent et rellisca per la cara

I als peus, entremaliades, juguen les fulles al teu pas.

La Generalitat al seu costat

 

 

Gencat. cat    Eina al meu servei i de la meva butxaca

012
gencat.cat

La Generalitat al teu costat.

Però al costat d’alguns més que d’altres.

 

 

melero2

Per què la publicitat d’organismes públics no es fa pagant a gent més anònima perquè guanyi quatre calerons? No podria fer-se amb qualitat i ganxo?
Cal que surti l’Helena Garcia Melero a recordar-nos el que és responsabilitat de tots?

Cal pagar-li més encara la seva popularitat i gastar recursos públics en ella?

aaa

El colmo, la Melero, Caprabo i un tres com el de Tv3

 

 

 

 

 

Que firmes comercials facin servir personatges populars de la “Corpo” per publicitar les bondats del Caprabo o quelcom de cuina, just abans del programa corresponent, ja és eticament reprobable però es veu que inevitable. caprabo-1

 

Sort  que volem ser tan xulos, diferents i  menys corruptes .

 

 

forasterel-foraster

No serià bo donar part d’aquesta inversió a gent amb menys recursos que “Meleros” o “el foraster” perquè facin quatre duros?

També es podria fer el programa de cuina de la tarda de Tv3 amb gent del carrer i així repartir una mica el pressupost entre tots plegats.
No cal que sempre sigui un privilegiat el que xupa i tots els altres pagant.

melero3

Ara em paga la Gene, ara em paga Caprabo

La Corporació (TV3) i la Generalitat no podrien tenir una mica més de vergonya i ser una mica més de tots?
No seria una manera més solidària i menys vergonyant de dir-nos que la Generalitat és al nostre costat?

 

B )

 

Plou

Bon dia.
Avui plou. Diuen que en venen uns quants de dies de pluja.
Grisor. Absència de sol.

Incomoditats.

El corre que plou.

El  no perdis el pariagua o la caputxa que no et deixa veure bé.

Al mateix temps la ciutat que es neteja. L’olor de la terra després de ploure. El fet de mirar pseudofilosòficament darrere la finestra veient com llagrimeja pel vidre.

La incomoditat del tràfic o de fer qualsevol cosa a la intempèrie.

La sensació de confort veient ploure rere una finestra.


La pluja rega la vida, la ciutat i a tots nosaltres.
Mola.

Mola també molt quan després d’un lapse de temps d’introspecció i recolliment més aviat o més tard tornes a veure la calidesa i color dels raigs del sol.

Es com a pàrvuls. El sol i la pluja com a primers conceptes de vida.
Les botes d aigua per jugar en els bassals.

O la llum del sol per anar creixent com a “simples” plantetes.

Bon dia pluja.
No tardis sol.

B )