El fred i la calor

Per les coses que escric sobre el temps, i el que la gent em contesta, veig que hi ha dos tipus de gent ben diferenciada.

Hi ha el addictes al sol com jo i els amants del fred.

Em costa d’entendre aquest segon tipus de persones.

A mi el fred se’m posa fins a dins dels ossos i fins més enllà. M’acaba, exagerant una mica, entristint l’anima.

Tan sols puc entendre els que prefereixen el fred d’una manera.

Els imagino amb el plaer que dóna veure per la finestra com cau la neu i ells percebent  la calor d’una llar de foc escalfant la seva pell i el seu endins.

Però gairabé  segur que m’equivoco.

Anuncios

Sentir el vent a la cara

Ja he confessat la meva addicció al sol

Però hi ha altres plaers amb la natura.

Després d’haver sentit com plovia intensament a la nit.


Mola percebre l’olor que desprèn la terra mullada

Passejar pels carrers veient com les famílies van de la mà agafades a dinar a casa de l’àvia.

Mentre sents com el vent et rellisca per la cara

I als peus, entremaliades, juguen les fulles al teu pas.

La Generalitat al seu costat

 

 

Gencat. cat    Eina al meu servei i de la meva butxaca

012
gencat.cat

La Generalitat al teu costat.

Però al costat d’alguns més que d’altres.

 

 

melero2

Per què la publicitat d’organismes públics no es fa pagant a gent més anònima perquè guanyi quatre calerons? No podria fer-se amb qualitat i ganxo?
Cal que surti l’Helena Garcia Melero a recordar-nos el que és responsabilitat de tots?

Cal pagar-li més encara la seva popularitat i gastar recursos públics en ella?

aaa

El colmo, la Melero, Caprabo i un tres com el de Tv3

 

 

 

 

 

Que firmes comercials facin servir personatges populars de la “Corpo” per publicitar les bondats del Caprabo o quelcom de cuina, just abans del programa corresponent, ja és eticament reprobable però es veu que inevitable. caprabo-1

 

Sort  que volem ser tan xulos, diferents i  menys corruptes .

 

 

forasterel-foraster

No serià bo donar part d’aquesta inversió a gent amb menys recursos que “Meleros” o “el foraster” perquè facin quatre duros?

També es podria fer el programa de cuina de la tarda de Tv3 amb gent del carrer i així repartir una mica el pressupost entre tots plegats.
No cal que sempre sigui un privilegiat el que xupa i tots els altres pagant.

melero3

Ara em paga la Gene, ara em paga Caprabo

La Corporació (TV3) i la Generalitat no podrien tenir una mica més de vergonya i ser una mica més de tots?
No seria una manera més solidària i menys vergonyant de dir-nos que la Generalitat és al nostre costat?

 

B )

 

Contra la judicialització de la política

 

 

dscn3538

Breu reportatge fotografic de la mani de avui

dscn3569dscn3543

dscn3513
dscn3562dscn3634dscn3584dscn3635dscn3638dscn3537

dscn3666

 

mitjans de comunicació

dscn3648

 

dscn3650

dscn3645

dscn3654

alguns popesdscn3667
dscn3678

 

 

 

dscn3694

 

dscn3686

 

dscn3696

 

 

 

 

 

dscn3693

dscn3699

 

 

 

 

 

 

 

Al final uns marxen amb el cotxe oficial  mentre uns altres esbufegen mentre van plegant la senyera tot xino xano.

dscn3618

 

 

 

 

 

 

 

 

dscn3530

Però tots junts  manifestant-se per que ens deixin en pau i ser lliures.

dscn3543 B )

 

 

 

Quelcom

JOC.037

Voldria dir quelcom malgrat que no sàpiga gairebé que vull dir.

En la intimitat de nova “maruja” en atur em puc permetre embadalir-me mirant núvols.

Penso i sento moltes coses. Inclús em puc arribar a sentir hereu de tota la filogènia hominoide. Mamífer, “mam2lluna-prova1oncete” a la fi. Però dels mamífers i éssers vius evolutivament més avançats del “nostre” univers. Amb el sistema nerviós més complex, capaç de transcendir el determinisme biològic fins a poder assolir una consciència d’ésser. D’existència.

En el meu dia a dia, però, no em sento molt diferent d’aquells “micos” que encara no tenien cap tecnologia ni tan sols com per a poder practicar ni l’agricultura. Ancestres d’usos més o menys nòmades i primitius però que ja tenien un desenvolupament encefàlic molt semblant al nostre. Fills antenesd’altres “micos” que encara havien viscut enfilats entre branques, i que ells, ja dempeus, desenvolupaven no tan sols una biologia bípeda sinó tot un entramat extraindividual, una cultura i una entitat grupal que transcendia cada individuo per facilitar el progrés evolutiu homínid. I deu ni do el lluny que ha arribat tot plegat.

Especie convertida en epidèmia de micos tecnològics superpoblant el planeta amb una destructivitat voraç amb el seu ecosistema.

Però en la meva quotidianitat, mentre estenc la roba, tampoc solc anar tan lluny. Puc raonar, afortunadament, però sobre coses més senzilletes.

roba-estesa

La comprensió del simple entorn, la seva inescrutable complexitat, ja em sobrepassa. Per més que intenti creure’m allò que som éssers racionals em sento un “memo” perplex quan veig coses que ara l’home pot fer amb tota “naturalitat”.

Perplex em quedo veient com podem crear uns ventiladors immensament potents que agermanats amb una estructura pesada amb ales tingui la capacitat d’accelerar-se fins a sostenir-se en l’aire recolzant-se en la simple densitat atmosfèrica.

El món és molt complex per a un puto obrer recentment ingressat a la pila dels 7fe1e-dscn1746laboralment inactius. A la fàbrica no estaven per aquests romanços. I al mig del carrer més aviat tampoc.

Em sento un puto “parao“. Un “nini” que ni estudia ni treballa.

I mentre estenc la roba en el meu terrat,  mirant cap al cel, em flipo.

O mirant la grandesa del mar en l’horitzó també em flipo.

I penso com fliparia l’homínid al que m’estava referint. L’imagino allunyat de la seva caverna contemplant la imarmmensitat del mar i, més perplex encara, fixant la seva mirada en un aparell alat planejant per l’aire.

Malgrat la llunyania cronològica evident que ens separa a l’atrevit i flipat homínid de mi. Em sacseja una empatia filogenètica immensa cap a la seva realitat cosmològica. El noto tan proper al meu existir i pensar que quasi el sento com si fos coetani a la meva persona.

Putos micos disfressats i envoltats d’una tecnologia que ens fa creure més “llestos” del que realment som. Micos molt més fanfarronets i estúpids del que estem disposats a reconèixer-nos.

Em sorprèn molt com em puc flipar tant mentre estenc la roba entre filferros mirant als núvols.foto-nuvols-sol

                                                  B )

Nota d’autor:
Aquest text forma part del guió d’un projecte audiovisual que espero acabar més o menys aviat, en castellà, però que no he pogut estar-me de traduir i publicar. B )

“Caminant” endavant . Deliberacions sobre l’ultim post.

 

 

 

Avui m’he llevat optimista. És dissabte i he dormit tant com he volgut. El meu fill ara juga a la Play . Ja em quedat que,  si cal , dinarà sol perquè jo sortiré amb la bicicleta.

Fa dies que dic que ho he de fer. Estic més gras que mai i em fan mal les cames sense haver fet res especial. És un rotllo això de fer-se gran. Clar que sempre serà millor que l’altra opció.
D’una forma més o menys conscient vaig trobant “obligacions” que endarrereixen la meva sortida amb la bici. Que si els plats, que si estendre la roba, que si el blog. Estiro el temps com esperant que la pluja, el vent o el que sigui m’alliberin de la meva pedalada. És clar que inconscientment busco una excusa prou sòlida per a oblidar que lo de la bici ho he de fer perquè la meva salut m’ho exigeix.
En aquest divagar i “escaqueig” de l’activitat física he començat a respondre els “m’agrada” del Facebook del meu últim post. “Caminant”…. I en el divagar i regirar per Internet he anat reflexionant fins al punt de trobar una excusa més a la meva peremptòria necessitat d’exercici.

caminant-045
Sóc un pureta de cinquanta-quatre anys que encara conserva alguna cosa del jovenet de macuto de pell girada que tenia uns ideals revolucionaris en formació (o ebullició). Caminant mentre el rellotge ha donat moltes voltes de campana. Campanada cada quart d’hora fins a arribar al dia d’avui.
En el meu “spam” difonent el meu post per la xarxa he escrit “Endavant sempre”. Amb el meu nivell C rovellat he dubtat de si ho estava escrivint bé ortogràficament parlant. Dubte absurd resolt ràpidament escrivint entre d’altres “endavant” al Sant Google.
I clar, “Endavant” també és un dels grups que conformen les CUP.
Llegint una mica i en el context del post “Caminant” m’han florit pensaments de la meva adolescència. Que xulo ha de ser ésser jove i tenir ideals utòpics que a mi ja s’han anat florint amb el pas dels anys. Que xulo és veure com ara una petita “minoria”

de hippys tingui tanta presència en els afers institucionals catalans. Que xulo que una “minoria”  d’ “alliberament nacional” forci a una ja no tant “minoria” independentista a embarrancar i regirar-se malgrat això els debiliti davant la altra minoria constitucionalista, federalista o fatxa. Que xulo que un discurs que conté proclames tant hippys com lluita contra el patriarcat, alliberament sexual, desobediència, mobilització popular i d’altres tinguin cabuda en la política “formal” catalana.
I m’he ratllat particularment en el tema patriarcal i d’alliberament sexual. Amb motiu del pasat 28J de la diada d’alliberació LGTBI ,que mal resumit seria totes les opcions sexuals minoritàries en respecte a la “normalitat estadística”, havien editat un cartell. En el rètol hi deia “Contra les normes sagrades” i amb lletra més gran “Estima com vulgues”. La imatge estava composada pel dibuix d’una verge o fallera, no sé, besant-se apassionadament amb una la verge moreneta.

Són uns provocadors!!. D’ençà que aquests grups han assolit pes “institucional” el seu discurs arriba més lluny que abans. I potser inclús per a simpatitzants seus diuen coses que “rasquen” de sentir o d’inserir en la realitat “estadísticament significativa”. Però arriben i això ho trobo molt xulo. Impensable quan jo era jove. El discurs d’una minoria jove i radicalitzada intentant esquerdar el discurs dominant patriarcal i conservador.
Com canvia el món, jovenets gais, lesbianes o és igual irrompent en la taula dels iaios dels “però que diuen aquests ara?” . Impensable unes dècades enrere. De fet ja vaig trobar un gran avenç quan al seu dia en MIquel Iceta va començar a reconèixer obertament la seva homosexualitat. Mare meva, quina poca vergonya. Provocadors i desafiadors alimentats pel dimoni.
Reverberant pensaments com aquests he “sentit” el meu últim post. “Caminant”, avancem endavant . Potser massa poc o massa a poc a poc, però caminem.
Reflexionava amb alguna de les últimes polèmiques d’aquesta gent en l’àmbit nacional traslladades a l’àmbit estatal on “domina” la minoria pepera i el seu discurs immobilista. Caminem. Aquí poden rascar els seus plantejaments però s’han de tenir en compte. Allà quasi que no els senten i menys respecten. Caminem.
Jo ja sóc gran i he perdut l’empenta d’anys enrere. Però em reconforta veure que malgrat mai serà prou sempre es camina i malgrat no sigui prou,  alguna cosa canvia. Quina pena ja no tenir vint-i-tres anys i aquesta energia provocadora i revolucionaria. Caminem. I de tant caminar potser tindre l’excusa per dir que és massa tard per agafar la bicicleta.