L’heroi de les pitzes-Segona part

Es tornava a trobar abstret de la seva consciència . Executant com un autòmat les diverses rutines d’aquell curro. Agafar les comandes. Introduir- les a la caixa blanca i vermella. Engegar la moto un cop programada la seqüencia de carrers i de destins. Sempre el mateix. Engegant de nou un bucle rutinari. Semàfor vermell, verd, gas, gir, fre. I anar repetint fins retrobar-se de nou amb la seva cara en el mirall d’un ascensor amb una caixa de pizzes entre les mans.

De vegades, en somnis, es descobria amb les seves pizzes escalant eternament per infinits ascensors. Tanmateix era un moment molt íntim i especial de la seva feina. Com en aquell mateix moment, on es trobava estretament en un d’ells, encaixonat junt amb dues pizzes grans. Un cub de quatre metres cúbics amb flaire de peperoni ascendint fins l’ àtic.

Pensava en d’altres moments íntims d’altres feines que havia tingut. Dins del seu extens currículum professional també havia exercit de rentaplats en un restaurant a prop del port. En aquella feina hi tenia el moment íntim mentre l’enviaven a cercar el container de la brossa per  apropar-lo fins  la porta de la cuina. Per començar sortia al carrer després de diverses hores d’estar davant d’una paret blanca i muntanyes de plats.  Veia la llum del sol  i el cel en les seves múltiples variants en forma de núvols, pluja  o vent. Podia observar a la gent del carrer mentre empenyia aquell pesat carro color d’alumini. L’esforç per a fer girar aquelles rodes i les pauses que es prenia per a descansar eren moments molt propicis per a vomitar grans reflexions. El carro metàl·lic de la brossa li era realment molt gràfic, el feia sentir empenyent tot una metàfora de la seva vida.

L’ascensor ja havia arribat a  l’àtic. Mentre obria les portes i es desencaixava del cubicul se li va ocórrer  un altre bon moment íntim. Es va imaginar que Resultado de imagen de repartidor de pizzasl’ascensor s’espatllava a mig trajecte i quedava atrapat una bona estona. S’imaginava les seves diverses cares reflexades al  mirall ,  les expressions, els renecs…. Després es veia  engolint les pizzes que l’ acompanyessin en tan emocionant aventura  per tal de tenir els  sentits i la ment entretinguts.

El client del àtic havia  estat normal, un de tants, però li havia donat una propina més generosa de lo habitual. La propina era sinònim de feina de matat i, com a matat agraït que era, agafava amb més alegria els quatre metres cúbics de descens i introspecció.

Un cop al carrer s’asseia  a la moto i encenia una cigarreta. Un altre bon  moment íntim en aquella feina.  Treure fum assegut  a la moto.  Aparcada a qualsevol racó on la gana d’un altre l’hagués portat.

Fumar tranquil·lament també  era la forma d’ escaqueig més comú entre la gent del gremi. I si es  volia fer d’una manera més elaborada hi havia un bar, a prop de la pizzeria , on es realitzaven els escaqueijos “oficials”. En aquell local es podia compartir el “brake” amb un igual i ampliar el repertori de conductes d’ escaqueig tot parlant , bevent o fumant en grup.

Resultado de imagen de repartidor de pizzas

Ara ja era tard, era possible que no   hi hagués  més  feina  i pogués “liquidar”. Engegava la seva companya de feina .  Retorn cap a la pizzeria.

Una estona després ja era a la porta del bar dels escaqueijos i d’altres afers. Havia liquidat Es sentia lliure fins la pròxima jornada. A la barra, assegut en un tamboret, hi trobava al primer conegut. Era en Xavi, amb la seva marcada afició per la festa. Festa implicant òbviament alcohol. Fent una similitud es podria dir  que cada dia  es corria un gran premi per veure qui agafava la papa més gran. I ara es podria considerar que en  Xavi es trobava a boxes fent els ajustaments previs a la màquina d’ingerir davant d’una cervesa. Semblava que aquella nit podria  fer uns bon temps. Fins hi tot, després d’una breu conversa, podria apostar per a ell si es celebréssin uns entrenaments oficials aquell vespre. De ben segur tindria opcions a la “pole position” . Per el seu baf es desprenia que la seva ingesta portava molta estona de rodatge. I és que a en  Xavi se’l podia trobar en aquell local abans i després d’anar a treballar,  i sovint  escaquejat allí dins mentre suposadament treballava. Era doncs una garantia de trobar sempre algú conegut en aquell bar.

Kevin Schwantz #34 , John Kocinski #3 and Alex Barros #9 - Laguna Seca Corkscrew:

Mentrestant, en un altre Telepitza  de la perifèria, la Marisol amassava una futura tropical amb doble de formatge. La lluminària dels seus ulls clars s’estavellava davant d’una paret de rajola blanca mal fregada. Avui li tocava “chape” i confiava en que el nostre heroi  passes més tard a  buscar-la. Però en aquell món governat per impulsos etílics i inconsciència no es podia confiar massa en res.

Al bar ja havien arribat altres subjectes amb el comú denominador de recent alliberats d’una caixa blanca i vermella a l’esquena de la moto.  Apareixia per la porta  en Mario , apodat Mario pastillas de colores. Els seus ulls desprenien signes evidents de que la seva festa ja feia molt que havia començat. I amb el seu somriure, al que li falta una dent, feia una fila entre divertida i espantosa.

Resultado de imagen de repartidor de pizzas

La barra cada cop estava més atapeïda i el xivarri va forçar al regent de bar a fer una de les seves grotesques amenaces per apaivagar a les bèsties alcohòliques.

Arribava  el moment de sortir a fora amb les respectives begudes i decidir al voltant d’un “gurfil” on anirien aquella nit.

Les propostes sempre eren les mateixes, a “botar-la” als locals de costum. Però calia triar l’ordre de visita d’aquests. Formava part del ritus quotidià .  Després  continuarien bevent i fumant una bona estona abans de marxar, repetint-se en  aquella rutina diària  i que encara  s’ exacerbava més quan arribava el finde.

Els cap de setmana tots treballaven al migdia. Això provocava que a vegades en Xavi empalmava la nit amb el dia i es presentava a repartir pizzes amb tota la papa. Llavors se’l podia trobar deambulant per la pizzeria a la recerca d’una cervesa o, quan tenia logística , traient una ampolla de wisqui de la taquilla.   Molts cops es feia dolorós veure’l marxar a fer un servei en aquell estat.   I més d’un cop se’l veia tornar amb la caixa i els braços plens de rascades d’haver provat l’asfalt.

Tots tenien present que una dia podia no tornar.

BARRY SHEENE:

El bar ja era  a punt de tancar i tots anaven preparant la migració. Des de l’acera una moto començava a bramar, després una altre. En Xavi engolia ràpidament el que tingués entre mans i instants després apareixia amb la seva màquina roda enlaire. En un moment una dotzena de motos estaven a punt per la sortida del gran prix de la nit de divendres.

El nostre heroi també era a la graella de sortida,. Engrescat entre sorolls de motors i fums cannàbics ni recordava la possibilitat d’anar a recollir a la Marisol. O potser si,  i ho oblidava premeditadament. Tenien una relació poc clara, ambigua,  i preferia jugar i beure amb els seus amics d’inconsciència a emprendre el camí cap a la perifèria a la recerca de no sabia ben bé què.

Així començaven un nou finde.  Com molts d’anteriors. Junts  apagant en líquid  i fum les seves consciències d’alcohòlics conjugades amb  múltiples dèficits afectius.

La nit encara era llarga, i si no en tenien prou, demà podrien  tornar a començar.

Rainey Lawson Schwantz Doohan:

L’heroi de les pitzes -primera part

 

.:

 

Es sentia vivament efímer. No podia evitar pensar el la seva més o menys pròxima desaparició.  Reflexionava sobre la seva existència. Sobre el que feia i faria  amb a seva vida i sobre el que ja mai assoliria. Pensava en el seu passat, present i futur. I no podia evitar témer l’infortuni, l’accident, el caos, la mort.

Es sentia buit anant amunt i avall per la ciutat amb la seu scooter. Viatges per quatre duros que el tenien distret de les seves inquietuds vitals. Transportant  una qüotidianitat trista li passaven  estèrils les jornades en tot lo referent al seu neguit existencial.

Li agradés o no portava una vida de repartidor de pizzes. Era un repartidor de pizzes. La seva ment havia  d’estar atenta als semàfors, als cotxes, als carrers. Una entrega, després una altre, i una altre. Pujant i baixant de la moto, conduint la seva rutina. Voltes i més voltes per la ciutat.

 

D’’adolescent recordava haver somniat dedicar la seva vida a algun art. Certament no ho havia aconseguit. Li venia  a la memòria  el seu pare explicant, en converses de caire nadalenc, com en un viatge cap a Andorra els va preguntar a tots els fills que volíem ser de grans. Quan li va tocar a ell es veu que va dir que volia ser monstre de foc.

Amb la mà agafada al puny de gas es sentia francament molt cremat; però no monstre de foc.

Tal vegada ell hagués preferit dur una vida assossegada, tranquil·la al estil del dels antics pensadors grecs. Viure dels fruits del seu treball intel·lectual. Però no era un geni ni havia estat mai massa afortunat. Aquell comptaquilòmetres espatllat davant dels seus ulls prou palpable li ho feien sentir.    Viure del que a un li agrada no era en mans de tothom.  Veient les seves mans , ennegrides,  agafades al manillar li’ho feien força evident .

Les poques possibilitats que havia tingut de fer quelcom més acord amb les seves inquietuds les va esvair en la seva dispersió. Mai havia estat capaç de concretar res d’una forma positiva i constant. Sempre deixava les coses a mitges, inacabades. Aquella manca d’esforç, de voluntat  l’havia  portat on era. Enfilat en una moto i amb el front negre de merda metropolitana.

La seva ment, dins del casc, es sent oprimida per la seva persona.

 

 

Els amics, les dones, l ‘alcohol, la tele i l’instint de supervivència l’ajudaven  a suportar aquell pensament latent, depressiu. Pensament que a vegades es feia conscient, a vegades s’enfonsava  en el seu endins i a vegades quedava solapat en el mal rotllo en que les circumstancies el tinguessin atrapat. En una cantonada amb la roda punxada no hi havia temps per posar-se existencial. Hi havia com un relé de seguretat que saltava abans d’entrar en una depressió infinita, eterna.

En una ocasió, enmig d’una tormenta Pau Claris avall, arraulit dins del seu vell impermeable, agafat amb les mans molles i gelades al manillar, em va permetre interrogar-se: A on vaig?. Que cony estic fent amb la meva existència?  D’entre les gotes d’aigua que li regalimaven per la cara en va notar una que era diferent. El relé no saltava. Va haver d’aturar la moto. Ingerir un carajillo. Fumar.

Passada una estona, amb un nus a l’estómac va arrencar la moto. El motor bramava com  un lament mecànic. Mentre, un gota d’aigua li lliscava molestament per l’esquena. Un calfred depressiu li recorria tot l’epiteli.

Motorsport Fan:

 

Calia continuar. Si es quedava aturat eren masses les coses que podia engegar a rodar. Un mal rotllo irreversible li rondava i no podia deixar-se  atrapar.

En la seva misèria  va descobrir la força per continuar. La por a un caos encara més gran l’obligava a resistir. Va ser tan senzill  com triar entre allò  o  el encara pitjor. La llei del mínim esforç, tan ven apresa a l’escola, es  plantejava a un nivell purament vital. El mínim esforç i les circumstancies l’havien portat  on ara era. Era el que hi havia  i no hi havia  res millor en aquell moment. Només no parant i amb esforç tenia una possibilitat de poder emergir del atzucac on ara estava atrapat.

I així  va resistir i resistia. Un  dia i un altre. I el següent.

Ala vesprada llarga arribava brut i esgotat a casa. Però arribava. Començava llavors a fer-se olles. Analitzar-ho tot.  Pensaments. Fer-se pel·lícules, arribava  a crear algo  i tot amb imaginació. Però ràpid es Dani Pedrosa: cansava.

El televisor esperava tranquil sabedor de la seva força. Després arribaria la gana. I el són.

Demà tornaria un nou dia  Amb les velles i persistents necessitats de subsistència. Tornaria  a pujar trist i desganat a la moto. Tornaria a distreure la seva ment entre semàfors i fum. Girant entre cotxes i aquella realitat que el tenia atrapat.

I si tot anava bé tornaria a acabar la jornada brut i cansat. I tornaria  a esvair de nou la seva ment davant del televisor o d’unes cerveses. I després vindria la gana. I el son.  I es tornaria a repetir el cicle. El carrer i el seu tràfic l’estarien esperant tan saturat com de costum.

Com ara mateix, era negre nit i el cicle era aquí. Tenia gana i  havia de fer-se el sopar. Trist sopar per la sempre present escassetat de recursos i crisi econòmica. Crisi que agreujava la seva crisi personal. Resumint, un trist entrepà.

Passada una estona el menjar ja era engolit. La dosi televisiva i cervesera generosament subministrada. No calia pensar en res més. S’en va anar a dormir

Fos a negre.'If you no longer go for a gap that exists, you are no longer a racing driver' Ayrton Senna - Formula One Triple World Champion (1988 1990 1991):

 

 

Continuarà   B )