La noble classe obrera

 

 

Fa uns quants anys que veiem com la globalització i la crisi econòmica ha comportat la precarització de la classe treballadora. Ja fa tant temps que els més vius ho ha incorporat en el seu discurs i aconsegueixen inclús els vots d’algunes de les pobres “víctimes”. Jo crec que gent de l’estil de Le Pen o Trump es preparen perquè no se’ls escapi el riure davant els obrers que els voten. Sembla que per tenir el carnet de treballador cada vegada s’hagi de ser, a més de pobre, cada cop més imbecil.
El súmmum d’aquesta idiotesa revolucionària germina en la massa obrera que està en atur. Quedi clar que jo sóc un d’ells. El burro al davant. Aturat resto al meu sofà esperant trobar una feina que busco incansablement per infojobs o altres mitjans. Però ni per error se m’acudiria sortir organitzadament un u de maig al carrer junt amb tots els meus iguals. Lluitar contra reformes laborals, precarització, corruptes incompetents o el que fes falta.
La massa obrera aturada sortint al carrer un u de maig manifesta’n-se  segur que aconseguiria una certa notorietat.
Tan sols “convoco” als aturats perquè als que treballen ja no els vull fer perdre unes hores d’un dia de festa. No fotéssim. Però els aturats que collons perdríem? La vergonya d’estar fent la migdiada al sofà després d’haver fet vés a saber que?.
La classe obrera és morta en l’individualisme consumista més nu i cruel. Ens roben, ens esclafen i alguns encara aplaudim i els votem.
Deu ser que em faig gran. Però la meva identitat de grup, la meva identitat com a classe social la trobo detestable, menyspreable i inoble.
Trobo que ens han ben ensarronat i vençut.

B )

Josep l’obrer

El despertador va sonar puntual com cada dia. En Josep, gran amic d’en Jordi, va prémer el botó de snooze per allargar set minuts el seu retorn a aquella rutinària realitat. Després set minuts més. Seguidament ja arribaria la rutinària pressa. El corre que faig tard.
En pocs minuts estava llevat, vestit, polit i amb l’esmorzar a la motxilla. Llavors sortia tot fet pressa a cercar la moto. Encara en la foscor de la matinada entre els primers raigs solars. Els carrers buits eren testimoni del seu pas accelerat. Arrencava la moto i iniciava un ràpid trajecte que, entre milers de dies repetit i el son encara tendre, no quedaria ni registrat en la memòria.
En el trajecte passava sota un pont on solia coincidir amb el pas d’un tren de rodalies. Gairebé sense passatgers es veia il·luminat en el seu interior buit. Era unes de les seves imatges preferides del camí matinal a la feina.
S’imaginava dintre d’aquells vagons endormiscat, agafat a l’esmorzar embolicat amb paper de plata. Compartint destí amb algun altre puto obrer. Creava tota una metàfora amb el pas d’aquell tren.
El desplaçament dels vagons per la via li eren molt suggerents. Hi veia com els vagons d’obrers es desplaçaven per una línia imaginària de temps i començava una reflexió sobre l’evolució de la qualitat de vida d’un puto obrer en diferents moments de la història.
Els veia arrossegant bolcs de roca a l’antic Egipte, fent la guerra a les ordres de vés a saber qui, rendint pleitesia a un noble senyor feudal, canviant rodes d’un carro de cavalls, fins a arribar un obrer contemporani en la seva fabrica. I més contemporani encara veia un obrer ja expulsat del sistema assegut en un banc aturat.
Quan tenia aquells pensaments no tenien per què ser depressius com pot semblar a primer cop d’ull. Ell ho podia veure com un estímul motivador. Els putos obrers del passat no van tenir les oportunitats que la seva època li brindava.
Ell a més d’obrer era, si no ciutadà que li semblava massa retòric, era consumidor. Tenia al seu abast tot tipus de tecnologia de consum, múltiples formes d’oci, infinitat d’oferta que hagués estat inimaginable en el passat.

A l’accés del seu dit tenia ingents quantitats d’informació i coneixements que en èpoques passades li haguessin estat vedades a la seva classe social. O el simple disseny de les ulleres i els vidres que portava tampoc li hagués estat accessible tan sols uns anys enrere.

Creia fermament que posats a ser obrers la millor època per a ser-ho era l’actual. Això si, si encara no havies caigut en el forat de l’atur o de la precarietat de la reforma laboral.

En el passat la seva condició hauria estat molt més soferta.
Seguidament divagava sobre l’evolució de la idea de llibertat, de la religió o de la ideologia en general des de l’òptica obrera.
Resumint ell pensava que primerament l’obrer va haver de dedicar tot el seu esforç a sobreviure i no quedava gaire temps per a res més. Com a molt podia venerar i pregar als seus deus però el seu destí estava determinat i poc més podia fer que aixoplugar-se en les seves creences.
Més endavant, quan les condicions van ser més favorables, l’obrer va poder pensar i, inclús, tenir consciència de grup oprimit. Va poder permetre’s deixar d’estar sotmès a antigues convencions socials i creure en utòpiques llibertats. El progrés de la societat el portaria al final fins a la situació contemporània on l’individualisme consumista postmodern el faria renegar de la lluita de classes.
Ara encara pot continuar pensant com a grup però tot convida a no fer-ho, mirar plàcidament la tele i consumir tant com la butxaca et permeti. Immediatesa gratificant i narcotitzant o idiotitzant.
Ja no cal creure en deus, o els deus simplement acaben sent el mercat al qual indefectiblement ets sotmets.
Com a colofó de la seva diatriba destil·lava una conclusió una mica infantil i pobre. En l’únic que podia tenir esperança per canviar la seva realitat era l’atzar. Una força externa a ell que un dia l’assenyalés a través d’un gran premi de loteria i l’alliberés de la seva condició d’obrer esclau del seu consumisme.
Mentre la sort no el somrigués, ara ja si en un recaragolament clarament depressiu, es veia amb el just per anar vivint i jugant. Esperant la intervenció divina en forma de premi per no haver de treballar per gaudir de tot el que “necessitava”. I si no, anar esperant, si més no, el final, la mort. Aquella era la condició última del puto obrer. Treballar, consumir, somiar, esperar la sort i, a la fi, amb sort o sense, obrer o no, morir.

El repetit pas pel pont del tren de rodalies cap a la fàbrica donava sucosos pensaments en la ment d’en Josep. Eren el producte elaborat en multitud d’ocasions mentre, entre sons i presses, es traslladava d’un despertador a un rellotge de fitxar. Eren el preludi d’un incipient nou dia.
Agraït de ser obrer en aquella època, esperant la visita de l’atzar i, dia rere dia, més a prop de la fi. Agraït, a més, de ser un afortunat puto obrer en el millor moment per a ser-ho i sense haver sofert la darrera crisi econòmica i laboral de la postmodernitat.

 

 

 

 

 

 

                                                                                                                     B )

 

 

 

 

 

 

Homenots

Aquell diumenge al vespre el Jordi va baixar al bar de la cantonada. Cantonada o potser no. En tenia tres, un al costat de l’altre. Tots tres regentats per xinesos. Dos d’ells havien estat un altre tipus de negoci que havien estat reconvertits en bar. Per en Jordi eren un exemple bastant gràfic de com estava l’economia i l’emigració en el seu poble.
En Jordi baixava al bar perquè feien motoGP i ara ja tan sols ho podia veure per un canal de pagament. La modernitat global cavalca que és una passada.
En Jordi va esbrinar a quin dels bars hi tenien posades les motos i va demanar-se una coca-cola a primera fila del televisor.
Actualment hi ha un bon grapat de catalans entre els millors. Aviat, però, va anar per terra el que ara n’és el campió del món. Aviat el líder de la carrera va tornar a ser un català.
Entre el públic que rodejava al Jordi s’anava verbalitzant tot tipus de comentaris i crits.Tv GIF - Find & Share on GIPHY
Una carrera dura uns quaranta-cinc minuts. Hi ha temps per moltes coses entre moments d’emoció. En Jordi no podia evitar escoltar i mirar la gent que l’acompanyava. De vocalització grotesca semblaven sortits de la Moe’s Tavern on va en Homer Simpson. Gent que entenen de tot el que posin per la tele, sobretot de futbol, perquè passen moltes hores d’ingesta entre aquells metres quadrats multiplicats per tres.
Hi havia personatges realment fets per aquelles parets, grossos, lletjos, vulgars, estranys, o tot junt. I és clar, més o menys alcohòlics. Homenots peculiars malgrat que no del tipus que descrivia Josep Pla.
En Jordi, des de la seva coca-cola, els mirava amb un reüll gairebé nazi. Eren molt bàrbars, cridaven, insultaven i van trencar un parell d’ampolles. Homenots anònims dels quals no s’escriu. Homenots que anirien a dormir més o menys “contents”.
En Jordi s’emocionava mirant els seus homenots sobre les motos. No es valora prou el moment nacional que estem vivint. Si ara fóssim independents, seria una de les especialitats esportives on més sonaria els segadors i onejaria l’estelada.
Va ser un vespre d’homenots de tots colors.

B )

 

 

Tv GIF - Find & Share on GIPHY

 

 

B )

 

Ha de ser perquè és dilluns

Ha de  ser perquè és dilluns.
O és perquè plou.
Però avui ho veig tot una mica gris.

O perquè abans-d’ahir vaig penjar un vídeo amb una portada que posava “Referéndum, no gracias” al que més d’un em va respondre com a vegades ho fan els hooligans espanyolistes.no_do_cabecera (1).Imagen fija002
Sense veure el vídeo, entenc, em deien gairebé el nom del porc. O l’havien vist però no estaven per massa subtileses, contradiccions i ambigüitats en un context irònic. O potser eren ells els fatxes camuflats. No ho sé i, ben mirat, tampoc eren tants els comentaris despectius.

Potser doncs és perquè som a dilluns i plou.

O potser és perquè ahir vaig veure el president Puigdemont avisant que si no guanya el referéndum; hi haurà venjança. No m’espantis!! Ara nosaltres també comencem amb el discurs de la por? Ja estem prou “oprimits” sense venjança, no fotem!

O potser tot plegat és perquè visc a Cornellà i cada cop veig més clar que els que seguim en el “bucle” del procés serem molts, o més encara, però sempre som els mateixos. Anem codscn3544nvencent als que ja n’estem de convençuts.
Al meu poble, als castellano-parlants o d’origen generacional “extra nacional” no crec que s’hagi convençut gaire bé ningú. Per començar el missatge no arriba. A no ser que un miri una emissió de tv3 o semblant, que per aquí no tira gaire, no arriba pas res.
Sembla que sense convèncer a alguns de tota aquesta gent es fa estrany que podem arribar a cap gran majoria. Aquí la broma segueix essent que no volen viure a l’estranger. Haver de passar la frontera per veure a coneguts i/o familiars.

O potser és, per tocar encara més la pera, que ahir vaig veure al televisor a l’Antonio Balmón, alcalde de Cornellà, a l’entronització de la “per fi” candidata Susana Díaz com a secretaria general del PSOE. Les seves paraules i el seu missatge em van fer agafar singlot.

O potser també perquè ahir, en el 60 aniversari de la CEE, passejant prop de casa, pel carrilet, observava com tots els bars (i cada cop n’hi ha més) estan regentats per xinesos.
Em sentia un Lepenotrump pensant que hi ha quelcom d’Europa i de la globalització que no  va gaire bé.

Ha de ser perquè és dilluns, o perquè plou, però em sembla que per avui deixaré de donar-hi voltes.

76a35-dscn1247

B )

 

Tenim un nou col·laborador al blog

Resultat d'imatges de sol
He convençut al Jordi perquè es faci de col·laborador en el meu blog. Li he dit que li serà terapèutic. Fa setmanes que el veig molt ensopit.

Està força depre d’ençà que s’ha quedat sense feina. Se sent gran i vulnerable, aparcat.
Li he dit que escrigui sobre qualsevol cosa que faci en el dia a dia. Com si li hagués obert una porta a expressar el seu interior ha començat a parlar.
Avui semblava una mica més content. S’ha passat tot el mati en una nau industrial d’Hospitalet. S’ha tret el carnet de carretillero. No gaire complicat. Estant una mica atent i pagant, sobretot pagant, tan sols li ha calgut passar unes hores.
M’ha explicat que una part important del seu currículum professional havia girat entorn de feines en magatzems. Estocs amunt i avall, albarans i coses de l’estil. Em justificava així,

mentre encenia una Resultat d'imatges de carretillerocigarreta, la necessitat d’aquell carnet. Mai estaria de més tenir una acreditació per conduir un apilador, un transpalet elèctric, una elevadora frontal o una retractil (jo assentia com si sabés a què nassos es referia). Traslladant qualsevol munt de coses d’un racó a un altre d’un imaginari ombrívol local per quatre rals.
L’he convençut perquè ho escrigui al meu blog. Per escriure no necessita grans recursos tecnològics ni gairebé res. Per no caldre, no cal ni saber escriure bé. Ni saber massa ortografia. Tampoc tindrà una gran i exigent audiència darrere per a jutjar-lo.
Tan sols cal escriure una lletra darrere d’una altra. I de temps per fer-ho li’n sobra. I el distraurà dels bucles depressius amb els quals em sol venir quan te’l trobes a la barra d’un bar o passejant pel carrer.
Per un moment m’ha semblat que li encenia una espurna d’esperança en el seu cansat discurs de mediocre misèria. L’he afalagResultat d'imatges de blogsat una miqueta més i ell m’ha acabatparlant del fet que necessita il·lusionar-se. M’ha dit que llavors sent una alegria semblant a quan era un nen petit. M’ha explicat, però, que al llarg dels anys també ha après que aquesta alegria màgica li dura poca estona. Més aviat que tard s’acaba dissolent en el buit èter. Però ha insistit que cal aprofitar aquesta alegria per més que després acabi com un simple deliri en les escombraries del seu cap.

El Jordi està força trist. Sobretot d’ençà que va perdre la feina. Té cinquanta-sis anys i està perdent l’esperança. El seu discurs cada cop és més depressiu. No m’estranya que vulgui il·lusionar-se encara que tan sols sigui molt temporalment.

Per això he insistit en el fet que escrigui en el blog. Que necessita fer una activitat creativa. Que li anirà bé.
És clar que ell preferiria ser un director de cinema, abans sempre en parlava. Però així com això ara és força impossible, escriure si ho pot fer fàcilment.
Resultat d'imatges de blogsLi he fet veure que cada dia s’estrenen molts nous blogs. L’hi he recordat la de youtubers que miren els seus cosins. Avui dia tothom té accés a difondre les seves creacions. I prou vídeos li han ensenyat aquells nens on la qualitat no existeix i tenen milers de seguidors.
Resultat d'imatges de carretilleroEll és gran i potser li aniria gros fer-se youtuber. Però escriure sense capficar-se gaire pel contingut ni per les qualitats de les seves oracions el podien fer més feliç. Que concatenés lletres una rere l’altre i ja trobaria després un significat i un sentit.
Li he explicat que el meu blog abans no el seguia ni déu. Però va arribar un dia que si eren deu. I després algun més. L’he convençut de què tot el que redacti poc o molt transcendirà la luminescència de la pantalla on es projectin les seves tecles i pensaments. Que aquelles lletres arribaran fins a la ment d’algun desconegut.
Resultat d'imatges de blogs he reforçat tot plegat amb la idea que a més d’aspirar a ser carretillero en un magatzem podrà expressar les seves inquietuds al món i sentir-se més complet.
Per reblar el clau li he proposat que pel seu sant, el dia del llibre, podrà fer un recull dels seus millors escrits i potser ho podrem enquadernar.
Malgrat la seva cara incrèdula, he vist en la brillantor dels seus ulls aquella alegria del nen petit de la que abans m’ha parlat.
Tenim un nou col·laborador i esperem que algú el llegirà i seguirà. A més de jo.

Resultat d'imatges de sol

 B )

  

P.D. Cal dir que en realitat en Jordi ja ha publicat en el passat en aquest blog però expressament volia sortir anònimament o com a oriol23.cat.
Si vols llegir trossos de la seva novel·la inacabada que vol enquadernar aquest 23 d’abril tan sols has d’anar a dalt de la pàgina del blog i cercar-los. A la  part dreta del blog, si vas baixant, primer passaràs l’apartat: Les més vistes últimament. Segueixes baixant per la teva dreta i passaràs l’apartat:  Entradas recientes.  Després ja surt l’apartat:  etiquetes. Són paraules de diferent mida. Si cliques en la paraula NOVEL•LA et sortiran totes les entrades fetes pel Jordi en ordre cronològic invers. Pots llegir-les saltejades o com vulguis…. És una novel·la inacabada. Ara farà més entrades al ser a prop el Sant Jordi.
Algun tros crec que l’he de tornar a publicar pel Facebook. A mi m’agraden.

Resultat d'imatges de verde

Resultat d'imatges de verde

El fred i la calor

Per les coses que escric sobre el temps, i el que la gent em contesta, veig que hi ha dos tipus de gent ben diferenciada.

Hi ha el addictes al sol com jo i els amants del fred.

Em costa d’entendre aquest segon tipus de persones.

A mi el fred se’m posa fins a dins dels ossos i fins més enllà. M’acaba, exagerant una mica, entristint l’anima.

Tan sols puc entendre els que prefereixen el fred d’una manera.

Els imagino amb el plaer que dóna veure per la finestra com cau la neu i ells percebent  la calor d’una llar de foc escalfant la seva pell i el seu endins.

Però gairabé  segur que m’equivoco.

Sentir el vent a la cara

Ja he confessat la meva addicció al sol

Però hi ha altres plaers amb la natura.

Després d’haver sentit com plovia intensament a la nit.


Mola percebre l’olor que desprèn la terra mullada

Passejar pels carrers veient com les famílies van de la mà agafades a dinar a casa de l’àvia.

Mentre sents com el vent et rellisca per la cara

I als peus, entremaliades, juguen les fulles al teu pas.