La noble classe obrera

 

 

Fa uns quants anys que veiem com la globalització i la crisi econòmica ha comportat la precarització de la classe treballadora. Ja fa tant temps que els més vius ho ha incorporat en el seu discurs i aconsegueixen inclús els vots d’algunes de les pobres “víctimes”. Jo crec que gent de l’estil de Le Pen o Trump es preparen perquè no se’ls escapi el riure davant els obrers que els voten. Sembla que per tenir el carnet de treballador cada vegada s’hagi de ser, a més de pobre, cada cop més imbecil.
El súmmum d’aquesta idiotesa revolucionària germina en la massa obrera que està en atur. Quedi clar que jo sóc un d’ells. El burro al davant. Aturat resto al meu sofà esperant trobar una feina que busco incansablement per infojobs o altres mitjans. Però ni per error se m’acudiria sortir organitzadament un u de maig al carrer junt amb tots els meus iguals. Lluitar contra reformes laborals, precarització, corruptes incompetents o el que fes falta.
La massa obrera aturada sortint al carrer un u de maig manifesta’n-se  segur que aconseguiria una certa notorietat.
Tan sols “convoco” als aturats perquè als que treballen ja no els vull fer perdre unes hores d’un dia de festa. No fotéssim. Però els aturats que collons perdríem? La vergonya d’estar fent la migdiada al sofà després d’haver fet vés a saber que?.
La classe obrera és morta en l’individualisme consumista més nu i cruel. Ens roben, ens esclafen i alguns encara aplaudim i els votem.
Deu ser que em faig gran. Però la meva identitat de grup, la meva identitat com a classe social la trobo detestable, menyspreable i inoble.
Trobo que ens han ben ensarronat i vençut.

B )

La precarietat també pot ser font de literatura

L’altre divendres vaig llegir un article al diari que parlava de la precarietat laboral en la qual treballen molts metges en l’actualitat. En contractes molt breus, amb unes retribucions molt allunyades de les dels afortunats col·legues que han tingut la sort d’acomodar el seu cul en algun racó del sistema i en una situació consolidada

Sembla bastant obvi que si gent que té una preparació i formació de tants anys ha arribat aquest nivell de precarització, que cony no ens passarà als putos obrers que desenvolupem tasques molt menys especialitzades.

Sobretot em va copsar molt una part de l’article que parlava de la repercussió que havia tingut a les xarxes una carta de renúncia d’una metgessa per les condicions laborals d’ “esclavitud”.
Mònica Lalanda, que així ‘s’anomena la doctora suïcida d’aquest sistema, és una metgessa d’urgències amb vint-i-cinc anys d’experiència laboral, un màster i més formació. Fa una carta de renúncia on exposa la “lamentable” situació de molts “explotats”, “menystinguts i “esclavitzats” metges per uns caps, comandaments intermedis i gestors “mediocres”, “deshumanitzats”, que els importa un rave els professionals i pacients i que tan sols cerquen assolir els seus resultats.

Diu coses com,

“He renunciat al trepig d’un cap que,…, fa anar el seu servei com si fos el seu cortijo. Un cap que no lidera, només tiranitza.

He renunciat a treballar en un sistema amb metges de primera que viuen a costa de metges de segona.

../..

He renunciat al maltractament i la indignitat, a l’esgotament, l’estupidesa, el despotisme, l’abús, la mala organització, la manca de plans a mitjà i llarg termini, la manca absoluta de solidaritat i professionalitat.

He renunciat a treballar amb excel·lents professionals que han anat oblidant el que va ser el seu orgull personal i professional i el que va ser la seva dignitat i ara simplement abaixen les orelles amb por”.

Quanta emoció em feia sentir la doctora Mònica il·lustrant-me amb les seves paraules el que molts putos obrers patim cada dia.

La Mònica s’ha pogut permetre poder dir “Estimada explotació, no comptis més amb mi” i renunciar a aquestes condicions indignes.

Molts dels seus companys i molts putos obrers que formem la gran massa laboral no poden fer el mateix escanyats per unes necessitats econòmiques que fan de robust “collaret” de la nostra esclavitud.

Rumiant sobre el que diu la doctora Lalanda m’ha estat inevitable recordar la meva situació laboral d’aquests últims anys. En el meu cas. Jo era com els molts altres que intentava conviure el millor possible amb l’argolla que em sotmetia. Com molts d’altres inclús intentava no veure aquestes indignitats i maltractes als que estava sotmès. Com molts d’altres intentava viure alienat i “feliç” dins del puto sistema

Com molts altres però, jo no he acabat renunciant, que no podia, sinó expulsat del sistema que aixafant-me em donava la possibilitat de seguir menjant.

Em van acabar fotent al carrer de forma improcedent. Em van  alliberar de la indignitat i maltractament al qual en els darrers anys vaig estar sotmès. Però he anat a parar a un altra pila amb un nou tipus d’indignitat i maltractament. A la muntanya dels que som en el del puto atur.

Quants no haurem acabat així. I quants aguanten quan els estiren de la cadena i abaixen les orelles, com diu la Mònica, per no acabar a la mateixa pila que jo.

Aquest sistema prioritza el benefici econòmic per sobre d’altres aspectes humans i ens a fet una mica putxinel·lis a tots plegats.
El fet d’ haver-hi més oferta que demanda de feina indigna i maltractant ha permès que aquesta ho sigui cada vegada amb més intensitat.

El sistema perviurà ni que sigui aixafant als que si sotmeten i als que en queden fora encara més. Vaja negoci!.

Pensant en el que em suggereix la doctora. Mentre pentino el gat,  sense feina, podria escriure una petita novel·la. Com molt bé em van ensenyar, un ha d’escriure sobre el que coneix.

Podria escriure sobre mi i de la misèria humana que he pogut conèixer i viure durant forces anys.

Potser sense saber-ho, n’estaria escrivint les primeres pàgines. Llàstima que la meva poca constància probablement faria que les primeres pàgines també poguessin ser les últimes.