Tres reis

Parla, Escriptura i Diner

els tres reis de grans innovacions

que han fet a l’home més tafaner

causant immenses commocions

Tot començant a les palpentes

amb el que es toca i fa olor

va pujant, amb esforç i empentes

llançant llastre, massa i color 

Crits, Jeroglífics, Intercanvis

primeres passes del caminar

de mica en mica els recanvis

per més depresa poder anar

En energia reconvertits

són purs simbolismes convinguts

dintre de cada cervell bastits

ampliant tots els recorreguts

Aquests tres reis són de veritat

sense corona ni pèl pintat

van modificant tot l’entramat

amb grans regals per la humanitat

Estampa:

Sons, signes i nombres

Salut

TRES REIS estampa 79.025.jpg

Anuncios

És l’estupidesa, estúpid!

Els humans sempre estem descobrint la sopa d’all. Potser és una sort que així sigui. Fa que tot sigui més imprevisible i sorprenent. Avui encara estem donant-li voltes a què hagi guanyat el Brexit o Donald Trump.

Quan l’assessor de Bill Clinton li assenyalava que era l’economia,  estúpid, no anava per mal camí. Però després oblidem que aquesta economia és viscuda per estúpids i simples homínids.
Com la realitat pot afectar a la nostra butxaca és quelcom que tots sabem percebre. Una altra cosa és com interpretem les causes d’aquest canvi en les nostres situacions econòmiques.

Grans analistes i grans reflexions s’acosten amb més o menys encert a les raons dels fets. Però oblidem que el comú dels votants no som experts intel·lectuals ni actuem com a tals. Un currito entén del que ell treballa. El que fa pa en sap de farines i el que treballa el ferro en sap de metalls. Però quan pleguem no fem grans anàlisis. Ens distrèiem i emocionem en una afició esportiva o qualsevol altra forma d’entreteniment.

Els de la professió de més raonar o els periodistes no entenen que els altres no són tan experts com ells en el seu àmbit. I que al final votem per múltiples factors més propers a les emocions que als de la raó.

Trump ha sabut vendre la frustració que ha comportat la globalització per a molts. Ha sabut vendre el seu perfil d’èxit i d’autoritarisme a la massa temerosa de la seva butxaca.
Ha guanyat qui a venut millor un paquet d’emocions.

Ens és molt més fàcil reaccionar que elaborar tota una acció. Anar a la contra que construir.

Mirem-ho en la política espanyola o catalana. Tan sols cal veure que Podemos va sorgir com a reacció a una realitat putrefacta. O recordar que Ciutadans va néixer del simple anar contra la immersió lingüística.

O el meu independentisme mateix, malgrat que no vulgui, no
crec que es fonamenti més en un noble sentiment d’identitat cultural i lingüística que en el fet que de jove (començo a ser massa gran) vaig fer la mili a Madrid.

Les emocions que van impregnar el meu jo adolescent en un entorn militar, franquista i castellà segur que tenen molt a veure amb el que ara defenso. O al que reacciono.

Primer sento. Després, més o menys, ho raono i ho empastifo.

És l’estupidesa estúpid, i si et poses a analitzar, si us plau, tampoc ho facis massa llarg.

B )

Quelcom

JOC.037

Voldria dir quelcom malgrat que no sàpiga gairebé que vull dir.

En la intimitat de nova “maruja” en atur em puc permetre embadalir-me mirant núvols.

Penso i sento moltes coses. Inclús em puc arribar a sentir hereu de tota la filogènia hominoide. Mamífer, “mam2lluna-prova1oncete” a la fi. Però dels mamífers i éssers vius evolutivament més avançats del “nostre” univers. Amb el sistema nerviós més complex, capaç de transcendir el determinisme biològic fins a poder assolir una consciència d’ésser. D’existència.

En el meu dia a dia, però, no em sento molt diferent d’aquells “micos” que encara no tenien cap tecnologia ni tan sols com per a poder practicar ni l’agricultura. Ancestres d’usos més o menys nòmades i primitius però que ja tenien un desenvolupament encefàlic molt semblant al nostre. Fills antenesd’altres “micos” que encara havien viscut enfilats entre branques, i que ells, ja dempeus, desenvolupaven no tan sols una biologia bípeda sinó tot un entramat extraindividual, una cultura i una entitat grupal que transcendia cada individuo per facilitar el progrés evolutiu homínid. I deu ni do el lluny que ha arribat tot plegat.

Especie convertida en epidèmia de micos tecnològics superpoblant el planeta amb una destructivitat voraç amb el seu ecosistema.

Però en la meva quotidianitat, mentre estenc la roba, tampoc solc anar tan lluny. Puc raonar, afortunadament, però sobre coses més senzilletes.

roba-estesa

La comprensió del simple entorn, la seva inescrutable complexitat, ja em sobrepassa. Per més que intenti creure’m allò que som éssers racionals em sento un “memo” perplex quan veig coses que ara l’home pot fer amb tota “naturalitat”.

Perplex em quedo veient com podem crear uns ventiladors immensament potents que agermanats amb una estructura pesada amb ales tingui la capacitat d’accelerar-se fins a sostenir-se en l’aire recolzant-se en la simple densitat atmosfèrica.

El món és molt complex per a un puto obrer recentment ingressat a la pila dels 7fe1e-dscn1746laboralment inactius. A la fàbrica no estaven per aquests romanços. I al mig del carrer més aviat tampoc.

Em sento un puto “parao“. Un “nini” que ni estudia ni treballa.

I mentre estenc la roba en el meu terrat,  mirant cap al cel, em flipo.

O mirant la grandesa del mar en l’horitzó també em flipo.

I penso com fliparia l’homínid al que m’estava referint. L’imagino allunyat de la seva caverna contemplant la imarmmensitat del mar i, més perplex encara, fixant la seva mirada en un aparell alat planejant per l’aire.

Malgrat la llunyania cronològica evident que ens separa a l’atrevit i flipat homínid de mi. Em sacseja una empatia filogenètica immensa cap a la seva realitat cosmològica. El noto tan proper al meu existir i pensar que quasi el sento com si fos coetani a la meva persona.

Putos micos disfressats i envoltats d’una tecnologia que ens fa creure més “llestos” del que realment som. Micos molt més fanfarronets i estúpids del que estem disposats a reconèixer-nos.

Em sorprèn molt com em puc flipar tant mentre estenc la roba entre filferros mirant als núvols.foto-nuvols-sol

                                                  B )

Nota d’autor:
Aquest text forma part del guió d’un projecte audiovisual que espero acabar més o menys aviat, en castellà, però que no he pogut estar-me de traduir i publicar. B )

“Caminant” endavant . Deliberacions sobre l’ultim post.

 

 

 

Avui m’he llevat optimista. És dissabte i he dormit tant com he volgut. El meu fill ara juga a la Play . Ja em quedat que,  si cal , dinarà sol perquè jo sortiré amb la bicicleta.

Fa dies que dic que ho he de fer. Estic més gras que mai i em fan mal les cames sense haver fet res especial. És un rotllo això de fer-se gran. Clar que sempre serà millor que l’altra opció.
D’una forma més o menys conscient vaig trobant “obligacions” que endarrereixen la meva sortida amb la bici. Que si els plats, que si estendre la roba, que si el blog. Estiro el temps com esperant que la pluja, el vent o el que sigui m’alliberin de la meva pedalada. És clar que inconscientment busco una excusa prou sòlida per a oblidar que lo de la bici ho he de fer perquè la meva salut m’ho exigeix.
En aquest divagar i “escaqueig” de l’activitat física he començat a respondre els “m’agrada” del Facebook del meu últim post. “Caminant”…. I en el divagar i regirar per Internet he anat reflexionant fins al punt de trobar una excusa més a la meva peremptòria necessitat d’exercici.

caminant-045
Sóc un pureta de cinquanta-quatre anys que encara conserva alguna cosa del jovenet de macuto de pell girada que tenia uns ideals revolucionaris en formació (o ebullició). Caminant mentre el rellotge ha donat moltes voltes de campana. Campanada cada quart d’hora fins a arribar al dia d’avui.
En el meu “spam” difonent el meu post per la xarxa he escrit “Endavant sempre”. Amb el meu nivell C rovellat he dubtat de si ho estava escrivint bé ortogràficament parlant. Dubte absurd resolt ràpidament escrivint entre d’altres “endavant” al Sant Google.
I clar, “Endavant” també és un dels grups que conformen les CUP.
Llegint una mica i en el context del post “Caminant” m’han florit pensaments de la meva adolescència. Que xulo ha de ser ésser jove i tenir ideals utòpics que a mi ja s’han anat florint amb el pas dels anys. Que xulo és veure com ara una petita “minoria”

de hippys tingui tanta presència en els afers institucionals catalans. Que xulo que una “minoria”  d’ “alliberament nacional” forci a una ja no tant “minoria” independentista a embarrancar i regirar-se malgrat això els debiliti davant la altra minoria constitucionalista, federalista o fatxa. Que xulo que un discurs que conté proclames tant hippys com lluita contra el patriarcat, alliberament sexual, desobediència, mobilització popular i d’altres tinguin cabuda en la política “formal” catalana.
I m’he ratllat particularment en el tema patriarcal i d’alliberament sexual. Amb motiu del pasat 28J de la diada d’alliberació LGTBI ,que mal resumit seria totes les opcions sexuals minoritàries en respecte a la “normalitat estadística”, havien editat un cartell. En el rètol hi deia “Contra les normes sagrades” i amb lletra més gran “Estima com vulgues”. La imatge estava composada pel dibuix d’una verge o fallera, no sé, besant-se apassionadament amb una la verge moreneta.

Són uns provocadors!!. D’ençà que aquests grups han assolit pes “institucional” el seu discurs arriba més lluny que abans. I potser inclús per a simpatitzants seus diuen coses que “rasquen” de sentir o d’inserir en la realitat “estadísticament significativa”. Però arriben i això ho trobo molt xulo. Impensable quan jo era jove. El discurs d’una minoria jove i radicalitzada intentant esquerdar el discurs dominant patriarcal i conservador.
Com canvia el món, jovenets gais, lesbianes o és igual irrompent en la taula dels iaios dels “però que diuen aquests ara?” . Impensable unes dècades enrere. De fet ja vaig trobar un gran avenç quan al seu dia en MIquel Iceta va començar a reconèixer obertament la seva homosexualitat. Mare meva, quina poca vergonya. Provocadors i desafiadors alimentats pel dimoni.
Reverberant pensaments com aquests he “sentit” el meu últim post. “Caminant”, avancem endavant . Potser massa poc o massa a poc a poc, però caminem.
Reflexionava amb alguna de les últimes polèmiques d’aquesta gent en l’àmbit nacional traslladades a l’àmbit estatal on “domina” la minoria pepera i el seu discurs immobilista. Caminem. Aquí poden rascar els seus plantejaments però s’han de tenir en compte. Allà quasi que no els senten i menys respecten. Caminem.
Jo ja sóc gran i he perdut l’empenta d’anys enrere. Però em reconforta veure que malgrat mai serà prou sempre es camina i malgrat no sigui prou,  alguna cosa canvia. Quina pena ja no tenir vint-i-tres anys i aquesta energia provocadora i revolucionaria. Caminem. I de tant caminar potser tindre l’excusa per dir que és massa tard per agafar la bicicleta.

 

 

Després d’un temps



Marc Marquez #93:

Marc Marquez and his dad:

Marc Marquez:

Després d’un temps un aprèn la subtil diferència entre sostenir una mà i encadenar l’ànima, que l’amor no significa recolzar-se i una relació no vol dir seguretat.

Un comença a aprendre que els petons no són contractes i els regals no són promeses; i un comença a acceptar les seves derrotes amb el cap alt i els ulls oberts.

Un aprèn a construir tots els seus camins en l’avui, perquè el terreny de demà és massa insegur per a plans …, i els futurs tenen una forma de caure a la meitat.

Després d’un temps un aprèn que si és massa fins la calor del sol crema, que cal plantar el seu propi jardí i decorar la seva pròpia ànima, en lloc d’esperar que algú li porti flors.

I un aprèn que realment pot aguantar, que un

realment és fort, que un val, i un aprèn i aprèn …

I amb cada adéu un aprèn.

Amb el temps aprens que estar amb algú perquè t’ofereix un bon futur significa que tard o d’hora voldràs tornar al teu passat.

Amb el temps comprens que només qui és capaç d’estimar-te amb els teus defectes, sense pretendre canviar-te, pot brindar-te tota la felicitat que desitges.

Amb el temps t’adones que si estàs al costat d’aquesta persona només per companyia a la teva solitud, irremeiablement acabaràs no desitjant tornar a veure-la.

Amb el temps t’adones que els amics veritables valen molt més que qualsevol quantitat de diners.

Amb el temps entens que els veritables amics són comptats i que el que no lluita per ells, tard o d’hora es veurà envoltat només d’amistats falses.

Amb el el temps aprens que les paraules dites en un moment d’ira poden seguir fent mal a qui vas ferir durant tota la vida.

Amb el temps aprens que disculpar qualsevol ho fa,

Smile it's MotoGP tomorrow. Marc Marquez:

però perdonar és només d’ànimes grans.

Amb el temps comprens que si has ferit a un amic durament, molt probablement l’amistat mai tornarà a ser igual.

Amb el temps t’adones que cada experiència

viscuda amb cada persona és irrepetible.

Amb el temps t’adones que el que humilia o menysprea a un ésser humà, tard o d’hora patirà les mateixes humiliacions o menyspreus multiplicats al quadrat.

Comunicado oficial del entorno de Marc Márquez en el que explica su versión de lo que pasó con 2 periodistas italianos que allanaron su casa:

Amb el temps comprens que apressar les coses o forçar-les a

que passin ocasionarà que al final no siguin com esperaves.

Amb el temps t’adones que en realitat el millor  no

era el futur, sinó el moment que estaves vivint just en

aquell instant.

Amb el temps veuràs que encara que siguis feliç amb els que estan

al teu costat, enyoraràs terriblement als que ahir estaven amb tu

i ara han marxat.

Alfmcloud : Foto:

Amb el temps aprendràs que intentar perdonar o demanar perdó,

dir que estimes, dir que estranyes, dir que necessites, dir

que vols ser amic, davant d’una tomba ja no té cap sentit.


Però malauradament … Només amb el temps!

Sete Gibernau, MotoGP rider and grandson of Francisco Paco Bulto, founder of Bultaco motorcycle factory:

Després d’un temps. No sé l’autor. Em va arribar a traves de Carla Guerrero

 Vull deixar de ser un analfabet digital: AUTOBOMBO - Esborrany de logo oriol23.cat:

Rentant plats

 

Avui mentre rentava uns plats m’he posat filosòfic, casi fastigosament transcendent.

 

Acabava d’escoltar allò de que no som res just quan algú acaba de fer el traspàs.


Sembla com que quan estem immersos en la mundana quotidianitat diaria és força més difícil sentir algú expresar aquest no ser  res quan encara som algo.


També pot arribar a semblar com si no poguéssim trobar a faltar a algú o elogiar-lo  quan encara no tenim cap motiu xungo per a fer-ho o pensar-ho. 

Inclús pot arribar a semblar que si fas aquest tipus de reflexions en una conversa ets  dels que tenen  trets de caire depressiu o qualsevol altre desajust del estil.



Potser no és quan estàs rentat  plats.  O feinejant en qualsevol altre rutina de la casa el moment més adequat per pensar aquestes coses . O  les contraries.  A emocionar-te  perquè malgrat no ets res experimentes  un inmens goig d’esser viu i sents a quantes coses i gent t’estimes.



This photo by Michael Bernard is inspiring because of how it uses contrast to subtly suggest, the female form.:

Potser com que la vida és molt puta ,

tan sols quan el no ser res es fa molt palès podem mostrar les nostres febleses, les nostres misèries , la vacuïtat de sentir-se no res. 

Aleshores si que podem expressar-nos i solidaritzar-nos entre nosaltres en aquest sentiment. 

Inclús ens podem permetre percebre’ns com a putos putxinel·lis que consumim coses, , temps, , servituds,   oci o d’altres en major o menor proporció . 


O potser tan sols fem una frase feta per sortir del pas davant d’un tercer abans de continuar al nostre rotllo. Amb més o menys consciencia de la nostre finitud. De la nostre nimietat al no ser res. O potser estem més “tranquils” sense pensar-hi.

Potser només és a mi que m’ho sembla mentre rento plats.


“I don't mind your showing me your legs. They're very swell legs and it's a pleasure to make their acquaintance. I don't mind if you don't like my manners. They're pretty bad. I grieve over them during the long winter nights.”  ― Raymond Chandler, The Big Sleep:
Potser és més normal contenir certes  cabòries  per a tan sols algunes circumstancies.

I anar fent girar la bola.


Anar en pilot automàtic emocional anat d’aquí cap allà,  d’un moment a un altre.

Protegint les fronteres dels nostres egos de fangosos pantans de pors i de no ser res.


A més és bastant obi que no podem anar pel carrer  amb el cor obert tot el dia.  Amb les emocions regalimant per dins i per fora . 


Inclús  potser sembla més adaptatiu viure alienat  per poder sobreviure en  la mediocritat d’una puta feina i gaudir només d’algunes  estonetes de conscient i delent  existència. 


I si ens rellisca una mica per algun lloc sempre tenim una mica d’alcohol, de tele , de entreteniment divers , del que sigui. Per sortir del pas. 
El més probable és que  mentre rento aquests plats se’m en està anant  la flapa.  A la fi, una forma d’entreteniment més.


Probablement quan acabi de fregar-los m’assecaré les mans, m’ estiraré al sofà a descansar  un rato i miraré una estona més la tele.

Potser  així fàcilment deixaré de derrapar emocional i existencialment 

Oblidaré parides com que com  petits sistemes nerviosos capacitats per assolir  consciencia  del  ben poc que som. 

Animalets semiautomates que dies i anys anem empenyent distrets de la nostra essència

O de la seva absència. 

Fins que més aviat o més tard,. algú més o menys proper, sinó un mateix , caurà en el forat negre. 


I som-hi, tornem-hi amb el puto no som res.

Novament davant del  buit.

No som res. No som puto res.

How Summer in Denmark feels... Favorite?NO CHANCE!:

Moralina naif

nen - oriol23

bici

nena aigua

nenea volant

dona riu

pupurri

nois penjats

dona nua

dona sombrero

mirada

lleo

vespa gos

vespa paraigua

mar

bambes soles

Que guais és estar viu !!!!

Putos humans del món que anem amunt i avall

sense casi recordar que respirem…
que hauriem

de considerar màgia tot el que ens envolta i

estimar sense fre mentre hi siguem a temps.

Que tinguem una puta bona nit i un puto nou bon dia !!!

…i durant un puto minut d’aquest puto nou dia

Poder aturar-nos un moment del que sigui que estem fent per sentir com  aquest puto minut que passa ja no el tornarem a

 viure mai més

per després ,

putos hominids formigetes que som i que com

nosaltres  en hi ha a milers…. continuar amb la

nostra  puta rutina en l’engranatge…. però gaudint de tot el que ens

envolta i de tot el que estimem i ens estima….

Com si cada instant fos irrepetible i efímer

……perquè així puto és.

bambes soles

repe