Somni d’una nit d’estiu

Una lleugera brisa atenua la calor que des de principis de juny em persegueix vagi on vagi. Quan treballava, les hores de feina estaven condicionades com cal. No passava tanta estona a casa. No em calia fugir a la recerca d’un lloc més fresquet on poder passar una estona a l’oblit d’aquest infern estival. Sort que prefereixo la calor al fred!

El món dóna moltes voltes. Les circumstàncies personals i laborals d’un també. En un giravolt d’aquest circuit vaig tenir un accident del qual encara em recupero. Un indigne “pilot”, comandament intermedi de tres al quart, va propiciar el meu acomiadament d’un lloc de treball en el qual feia més de dues dècades que respirava. Per fer-ho més patètic encara, ara aquest babau ja ha marxat a una altra empresa. Però a mi ja m’ha fet saltar del món laboral amb els meus cinquanta-quatre anyets.

La vida a l’atur no és fàcil. La vida mai és fàcil si hi ha escassetat de recursos. A veure si ens entenem. Si en tingués, de recursos, podria dedicar-me tranquil·lament a qualsevol ocupació creativa o lúdica sense cap enyorança cap al món laboral. Més aviat em sembla una esclavitud que no allò de què et dignifica. Però més esclau, indigne i limitant és la manca de liquiditat.
Sentint que cada dia és més a prop l’abisme de l’escassetat més extrema sóc incapaç d’abstreure’m amb ocupacions creatives o lúdiques.

En un somni d’estiu he trobat una feina temporal a través d’una ETT que gairebé ni em cobreix les despeses ordinàries. Tot i així sóc feliç de la meva explotació en termes marxistes. Sóc feliç d’haver de fitxar a les 06:55 amb la roba de feina posada al rellotge més proper al meu lloc de treball.

Ho prefereixo, tanmateix, a llevar-me força més tard sense cap presa. Amb masses sense subjectius que empresonen el meu cor. Per més tard o més d’hora començar a cercar per Infojobs o d’altres entre milers d’ofertes.
Sense un perfil atractiu i cinquanta-quatre anys a l’esquena regirant pel mercat. Un mercat molt dur. Moltes condicions  per molt poc a canvi.

Qui m’havia de dir  en el passat que quan d’aquí a uns dies celebri els cinquanta-cinc anys consideraré un regal del destí que m’agafi eventualment tenint feina.
Eventualment, simbòlicament, immers en un possible retorn a la normalitat.
Mentre estenc la roba miro cofoi com els falciots mig volen, mig planegen.
Ja no sé si he estat deprimit o ho estic ara. Però sóc feliç en el meu somni d’estiu.

B )

 

La noble classe obrera

 

 

Fa uns quants anys que veiem com la globalització i la crisi econòmica ha comportat la precarització de la classe treballadora. Ja fa tant temps que els més vius ho ha incorporat en el seu discurs i aconsegueixen inclús els vots d’algunes de les pobres “víctimes”. Jo crec que gent de l’estil de Le Pen o Trump es preparen perquè no se’ls escapi el riure davant els obrers que els voten. Sembla que per tenir el carnet de treballador cada vegada s’hagi de ser, a més de pobre, cada cop més imbecil.
El súmmum d’aquesta idiotesa revolucionària germina en la massa obrera que està en atur. Quedi clar que jo sóc un d’ells. El burro al davant. Aturat resto al meu sofà esperant trobar una feina que busco incansablement per infojobs o altres mitjans. Però ni per error se m’acudiria sortir organitzadament un u de maig al carrer junt amb tots els meus iguals. Lluitar contra reformes laborals, precarització, corruptes incompetents o el que fes falta.
La massa obrera aturada sortint al carrer un u de maig manifesta’n-se  segur que aconseguiria una certa notorietat.
Tan sols “convoco” als aturats perquè als que treballen ja no els vull fer perdre unes hores d’un dia de festa. No fotéssim. Però els aturats que collons perdríem? La vergonya d’estar fent la migdiada al sofà després d’haver fet vés a saber que?.
La classe obrera és morta en l’individualisme consumista més nu i cruel. Ens roben, ens esclafen i alguns encara aplaudim i els votem.
Deu ser que em faig gran. Però la meva identitat de grup, la meva identitat com a classe social la trobo detestable, menyspreable i inoble.
Trobo que ens han ben ensarronat i vençut.

B )

Tres reis

Parla, Escriptura i Diner

els tres reis de grans innovacions

que han fet a l’home més tafaner

causant immenses commocions

Tot començant a les palpentes

amb el que es toca i fa olor

va pujant, amb esforç i empentes

llançant llastre, massa i color 

Crits, Jeroglífics, Intercanvis

primeres passes del caminar

de mica en mica els recanvis

per més depresa poder anar

En energia reconvertits

són purs simbolismes convinguts

dintre de cada cervell bastits

ampliant tots els recorreguts

Aquests tres reis són de veritat

sense corona ni pèl pintat

van modificant tot l’entramat

amb grans regals per la humanitat

Estampa:

Sons, signes i nombres

Salut

TRES REIS estampa 79.025.jpg

Plou

Bon dia.
Avui plou. Diuen que en venen uns quants de dies de pluja.
Grisor. Absència de sol.

Incomoditats.

El corre que plou.

El  no perdis el pariagua o la caputxa que no et deixa veure bé.

Al mateix temps la ciutat que es neteja. L’olor de la terra després de ploure. El fet de mirar pseudofilosòficament darrere la finestra veient com llagrimeja pel vidre.

La incomoditat del tràfic o de fer qualsevol cosa a la intempèrie.

La sensació de confort veient ploure rere una finestra.


La pluja rega la vida, la ciutat i a tots nosaltres.
Mola.

Mola també molt quan després d’un lapse de temps d’introspecció i recolliment més aviat o més tard tornes a veure la calidesa i color dels raigs del sol.

Es com a pàrvuls. El sol i la pluja com a primers conceptes de vida.
Les botes d aigua per jugar en els bassals.

O la llum del sol per anar creixent com a “simples” plantetes.

Bon dia pluja.
No tardis sol.

B )

És l’estupidesa, estúpid!

Els humans sempre estem descobrint la sopa d’all. Potser és una sort que així sigui. Fa que tot sigui més imprevisible i sorprenent. Avui encara estem donant-li voltes a què hagi guanyat el Brexit o Donald Trump.

Quan l’assessor de Bill Clinton li assenyalava que era l’economia,  estúpid, no anava per mal camí. Però després oblidem que aquesta economia és viscuda per estúpids i simples homínids.
Com la realitat pot afectar a la nostra butxaca és quelcom que tots sabem percebre. Una altra cosa és com interpretem les causes d’aquest canvi en les nostres situacions econòmiques.

Grans analistes i grans reflexions s’acosten amb més o menys encert a les raons dels fets. Però oblidem que el comú dels votants no som experts intel·lectuals ni actuem com a tals. Un currito entén del que ell treballa. El que fa pa en sap de farines i el que treballa el ferro en sap de metalls. Però quan pleguem no fem grans anàlisis. Ens distrèiem i emocionem en una afició esportiva o qualsevol altra forma d’entreteniment.

Els de la professió de més raonar o els periodistes no entenen que els altres no són tan experts com ells en el seu àmbit. I que al final votem per múltiples factors més propers a les emocions que als de la raó.

Trump ha sabut vendre la frustració que ha comportat la globalització per a molts. Ha sabut vendre el seu perfil d’èxit i d’autoritarisme a la massa temerosa de la seva butxaca.
Ha guanyat qui a venut millor un paquet d’emocions.

Ens és molt més fàcil reaccionar que elaborar tota una acció. Anar a la contra que construir.

Mirem-ho en la política espanyola o catalana. Tan sols cal veure que Podemos va sorgir com a reacció a una realitat putrefacta. O recordar que Ciutadans va néixer del simple anar contra la immersió lingüística.

O el meu independentisme mateix, malgrat que no vulgui, no
crec que es fonamenti més en un noble sentiment d’identitat cultural i lingüística que en el fet que de jove (començo a ser massa gran) vaig fer la mili a Madrid.

Les emocions que van impregnar el meu jo adolescent en un entorn militar, franquista i castellà segur que tenen molt a veure amb el que ara defenso. O al que reacciono.

Primer sento. Després, més o menys, ho raono i ho empastifo.

És l’estupidesa estúpid, i si et poses a analitzar, si us plau, tampoc ho facis massa llarg.

B )

Quelcom

JOC.037

Voldria dir quelcom malgrat que no sàpiga gairebé que vull dir.

En la intimitat de nova “maruja” en atur em puc permetre embadalir-me mirant núvols.

Penso i sento moltes coses. Inclús em puc arribar a sentir hereu de tota la filogènia hominoide. Mamífer, “mam2lluna-prova1oncete” a la fi. Però dels mamífers i éssers vius evolutivament més avançats del “nostre” univers. Amb el sistema nerviós més complex, capaç de transcendir el determinisme biològic fins a poder assolir una consciència d’ésser. D’existència.

En el meu dia a dia, però, no em sento molt diferent d’aquells “micos” que encara no tenien cap tecnologia ni tan sols com per a poder practicar ni l’agricultura. Ancestres d’usos més o menys nòmades i primitius però que ja tenien un desenvolupament encefàlic molt semblant al nostre. Fills antenesd’altres “micos” que encara havien viscut enfilats entre branques, i que ells, ja dempeus, desenvolupaven no tan sols una biologia bípeda sinó tot un entramat extraindividual, una cultura i una entitat grupal que transcendia cada individuo per facilitar el progrés evolutiu homínid. I deu ni do el lluny que ha arribat tot plegat.

Especie convertida en epidèmia de micos tecnològics superpoblant el planeta amb una destructivitat voraç amb el seu ecosistema.

Però en la meva quotidianitat, mentre estenc la roba, tampoc solc anar tan lluny. Puc raonar, afortunadament, però sobre coses més senzilletes.

roba-estesa

La comprensió del simple entorn, la seva inescrutable complexitat, ja em sobrepassa. Per més que intenti creure’m allò que som éssers racionals em sento un “memo” perplex quan veig coses que ara l’home pot fer amb tota “naturalitat”.

Perplex em quedo veient com podem crear uns ventiladors immensament potents que agermanats amb una estructura pesada amb ales tingui la capacitat d’accelerar-se fins a sostenir-se en l’aire recolzant-se en la simple densitat atmosfèrica.

El món és molt complex per a un puto obrer recentment ingressat a la pila dels 7fe1e-dscn1746laboralment inactius. A la fàbrica no estaven per aquests romanços. I al mig del carrer més aviat tampoc.

Em sento un puto “parao“. Un “nini” que ni estudia ni treballa.

I mentre estenc la roba en el meu terrat,  mirant cap al cel, em flipo.

O mirant la grandesa del mar en l’horitzó també em flipo.

I penso com fliparia l’homínid al que m’estava referint. L’imagino allunyat de la seva caverna contemplant la imarmmensitat del mar i, més perplex encara, fixant la seva mirada en un aparell alat planejant per l’aire.

Malgrat la llunyania cronològica evident que ens separa a l’atrevit i flipat homínid de mi. Em sacseja una empatia filogenètica immensa cap a la seva realitat cosmològica. El noto tan proper al meu existir i pensar que quasi el sento com si fos coetani a la meva persona.

Putos micos disfressats i envoltats d’una tecnologia que ens fa creure més “llestos” del que realment som. Micos molt més fanfarronets i estúpids del que estem disposats a reconèixer-nos.

Em sorprèn molt com em puc flipar tant mentre estenc la roba entre filferros mirant als núvols.foto-nuvols-sol

                                                  B )

Nota d’autor:
Aquest text forma part del guió d’un projecte audiovisual que espero acabar més o menys aviat, en castellà, però que no he pogut estar-me de traduir i publicar. B )

“Caminant” endavant . Deliberacions sobre l’ultim post.

 

 

 

Avui m’he llevat optimista. És dissabte i he dormit tant com he volgut. El meu fill ara juga a la Play . Ja em quedat que,  si cal , dinarà sol perquè jo sortiré amb la bicicleta.

Fa dies que dic que ho he de fer. Estic més gras que mai i em fan mal les cames sense haver fet res especial. És un rotllo això de fer-se gran. Clar que sempre serà millor que l’altra opció.
D’una forma més o menys conscient vaig trobant “obligacions” que endarrereixen la meva sortida amb la bici. Que si els plats, que si estendre la roba, que si el blog. Estiro el temps com esperant que la pluja, el vent o el que sigui m’alliberin de la meva pedalada. És clar que inconscientment busco una excusa prou sòlida per a oblidar que lo de la bici ho he de fer perquè la meva salut m’ho exigeix.
En aquest divagar i “escaqueig” de l’activitat física he començat a respondre els “m’agrada” del Facebook del meu últim post. “Caminant”…. I en el divagar i regirar per Internet he anat reflexionant fins al punt de trobar una excusa més a la meva peremptòria necessitat d’exercici.

caminant-045
Sóc un pureta de cinquanta-quatre anys que encara conserva alguna cosa del jovenet de macuto de pell girada que tenia uns ideals revolucionaris en formació (o ebullició). Caminant mentre el rellotge ha donat moltes voltes de campana. Campanada cada quart d’hora fins a arribar al dia d’avui.
En el meu “spam” difonent el meu post per la xarxa he escrit “Endavant sempre”. Amb el meu nivell C rovellat he dubtat de si ho estava escrivint bé ortogràficament parlant. Dubte absurd resolt ràpidament escrivint entre d’altres “endavant” al Sant Google.
I clar, “Endavant” també és un dels grups que conformen les CUP.
Llegint una mica i en el context del post “Caminant” m’han florit pensaments de la meva adolescència. Que xulo ha de ser ésser jove i tenir ideals utòpics que a mi ja s’han anat florint amb el pas dels anys. Que xulo és veure com ara una petita “minoria”

de hippys tingui tanta presència en els afers institucionals catalans. Que xulo que una “minoria”  d’ “alliberament nacional” forci a una ja no tant “minoria” independentista a embarrancar i regirar-se malgrat això els debiliti davant la altra minoria constitucionalista, federalista o fatxa. Que xulo que un discurs que conté proclames tant hippys com lluita contra el patriarcat, alliberament sexual, desobediència, mobilització popular i d’altres tinguin cabuda en la política “formal” catalana.
I m’he ratllat particularment en el tema patriarcal i d’alliberament sexual. Amb motiu del pasat 28J de la diada d’alliberació LGTBI ,que mal resumit seria totes les opcions sexuals minoritàries en respecte a la “normalitat estadística”, havien editat un cartell. En el rètol hi deia “Contra les normes sagrades” i amb lletra més gran “Estima com vulgues”. La imatge estava composada pel dibuix d’una verge o fallera, no sé, besant-se apassionadament amb una la verge moreneta.

Són uns provocadors!!. D’ençà que aquests grups han assolit pes “institucional” el seu discurs arriba més lluny que abans. I potser inclús per a simpatitzants seus diuen coses que “rasquen” de sentir o d’inserir en la realitat “estadísticament significativa”. Però arriben i això ho trobo molt xulo. Impensable quan jo era jove. El discurs d’una minoria jove i radicalitzada intentant esquerdar el discurs dominant patriarcal i conservador.
Com canvia el món, jovenets gais, lesbianes o és igual irrompent en la taula dels iaios dels “però que diuen aquests ara?” . Impensable unes dècades enrere. De fet ja vaig trobar un gran avenç quan al seu dia en MIquel Iceta va començar a reconèixer obertament la seva homosexualitat. Mare meva, quina poca vergonya. Provocadors i desafiadors alimentats pel dimoni.
Reverberant pensaments com aquests he “sentit” el meu últim post. “Caminant”, avancem endavant . Potser massa poc o massa a poc a poc, però caminem.
Reflexionava amb alguna de les últimes polèmiques d’aquesta gent en l’àmbit nacional traslladades a l’àmbit estatal on “domina” la minoria pepera i el seu discurs immobilista. Caminem. Aquí poden rascar els seus plantejaments però s’han de tenir en compte. Allà quasi que no els senten i menys respecten. Caminem.
Jo ja sóc gran i he perdut l’empenta d’anys enrere. Però em reconforta veure que malgrat mai serà prou sempre es camina i malgrat no sigui prou,  alguna cosa canvia. Quina pena ja no tenir vint-i-tres anys i aquesta energia provocadora i revolucionaria. Caminem. I de tant caminar potser tindre l’excusa per dir que és massa tard per agafar la bicicleta.