Torna a disfressar-te de ballarina de malles ajustades amb botes i casc. Torna a baixar la bici. Torna a posar-te els auriculars.
Avui toca República.
Malgrat escoltant la tertúlia més que eufòria sembla que m’he de preparar per a un enterrament. Que fotut és lo nostre. Resulta que anem a les cinc del matí d’un diumenge amb el cul pret al col·legi electoral. Ens apinyem mentre ens salta la goma dels calçotets veient com al poble del costat li estat fotent hòsties fins a la iaia del 5è.
Passem tota la puta jornada cagats de por amb què venen les forces d’ocupació. A la nit per fi, indignació i eufòria.
Després vaga general i els carrers seran sempre nostres.
Passen tres dies i ara que toca obrir l’ampolla de cava proclamant la independència resulta que el prudent és hechar el freno de mano Mariano.
Que tants anys de procés es veu que no estava res previst i si seguim endavant no nomes no hi ha república sinó 155. I ni autonomia, ni TV3, ni flabiols ni gralles.
Em tremolen les cames rebobinant fins a campanyes de quan era adolescent… Poble català, posa’t a caminar. O imaginant una posterior reinstaurada autonomia amb una campanya on la força més d’esquerres permesa i legal se la disputen Ciudadanos i el PSOE.
Collons Enric, mira que et dic.
Pedala incansable una merda de pujada com qui està fent el Tourmalet.
Lo de ser català sempre ha estat una ganga i si ets masoca una font de plaers sideral.
I jo escalfant-me l’olla amb què si anem amb el meu fill a la declaració de vés a saber que.
Ara ja m’he responsabilitzat de la seva integritat. La seva mare no vol que hi vagi. Si m’el trenquen serà culpa meva. El tanco en una urna?, tocat els collons ja amb les urnes. El vesteixo de jugador de joquei gel o de rugbi americà per si de cas?
Ell té catorze anys i és indepe, qui li diu que no hi pot anar? Sempre he estat un mal pare. No sé posar límits. Em fa por repetir-me això mentre en vagi recollint els trossets després de la barbàrie policial. Perquè ell s’abraona que fa por….
Pedala, Oriol, pedala, que ja estàs arribant.
No et ratllis tant. Pensa que avui és el tercer dia d’anar en bici. Ja deus poder veure algun fruit.
Sí.
Mal de cul horrorós provocat pel puto seient que em molesta segons com sec.
No tinc temps pel meu hàbit de llegir el diari fent un cafè amb llet.
Torno a escoltar tertúlies radiofòniques.
He pogut comprovar que la bàscula no deu funcionar.
Alguns veïns ja fugen de mi perquè els parlo de què vaig a la platja com qui puja l’Everest….
Hòstia ara que ho dic, si ja es torna a veure l’horitzontal horitzó
He fet novament el cim
Avui dino amb el meu fill,
un menú al japo (això sí que és una festa)
Demà ja veurem que passa mentre continuarem pedalant, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.
Avui és el tercer dia, aquí hi ha els posts dels dies anteriors
B )
