Nit de la constitució

 

 

Parodiant a Joan Maragall

devot i ateu a la vegada

aquí va aquest meu gargall

a la Constitució Consagrada:

                                                                    NIT DE LA PURÍSSIMA      

“Quin cel més negre aquesta nit              Quin cel més blau aquesta nit
sembla talment fet de granit                     sembla que es vegi l’infinit
d’un granit ple de gels                                  L’infinit sense vels
que posen de punta tots els pèls               més enllà de la lluna i dels estels…
El granit i els gels esclafen ben clar          La lluna i els estels brillen tan clar
a molta gent que encara aguanta               en el blau infinit de la nit santa
que ja no s’espanta                                           que l’ànima s’encanta
esperar …                                                             enllà…             
                               
Aquesta nit és bé una nit de ruïna             Aquesta nit és bé una nit divina
la Constitució, del cel                                      la Puríssima, del cel
va baixant colpint a tothom que opina   va baixant per aqueix blau que ella il·lumina
volent arrancar tot gran anhel                    deixant més resplandors en cada estel
A la nit de desembre ella davalla                Per la nit de desembre ella davalla
i l’aire s’enerva, i el món calla:                    i l’aire s’atempera i el món calla:
davalla maliciosa …                                         davalla silenciosa…
Ai!, quina nit més negra i espantosa!”      Ai!, quina nit més clara i més formosa!
                                                                                Joan Maragall – 1897
Estampa:

Meteorit baixant en negra nit

Salut

NIT DE LA CONSTITUCIÓ estampa 180.034

B )

Anuncios

A punt

Ja tot ho tenim a punt

per fer o refer el conjunt

caldrà més d’un repunt

per mantenir-se amunt

 

Deu presoners que hi ha

dilluns marxaràn d’allà

Puigdemont…, què farà?

veurem què s’empescarà

 

Tenen interrogants a munts

per fer veure que van junts

uns són forts, altres adjunts

que han de fer de tapajunts

 

L’emoció serà creixent

per escollir president

grans pregàries al convent

per anar-nos covencent

 

De miracles n’estem farts

em patit massa infarts

veurem quines males arts

ens engalten el dimarts

 

Estampa:

Artur Mas fent nous miracles

Salut

A PUNT estampa 179.033.jpg

B )

 

 

Truquen a la porta

 

toc blog definitiu

El proper dia 6 se celebra el dia de la constitució. També és la data de l’inici de la campanya més anormal d’ençà que tenim aquesta pseudodemocràcia. Sembla com si el fantasma del dictador s’hagi reviscolat en les ments dels nacionalistes espanyols. Una onada més del “sin complejos” aznarià inunda les nostres terres i més encara les de la resta de la península Ibèrica.

Com vaig sentir l’altre dia al Gerard Quintana, els hi hem tocat el Sant Cristo Gros. La unitat d’Espanya, sant grial constitucional. El súmmum de les essències pàtries i estimulador del seu “talante” democràtic.
Aquest poder no es pacta, s’imposa. És una veritat inqüestionable, una única nació. Grande i libre, la seva. Fa molts anys que van articulant lleis, procediments jurídics i administratius per consolidar aquest seu poder.
Tot qüestionament d’aquesta única sobirania és il·legal i antinatural. Qui gosa tocar el que ells consideren el seu patrimoni més excels toparà amb la seva intransigència més visceral i més pura. No hi ha res a negociar. El sant Cristo gros, si es nomena, és amb veneració i respecte. Si no és així, treuen els canons de la sagrada unitat de la pàtria i de la legislación vigenteAcabaramos.

Fa molts anys que piquem de cap contra aquest mur granític. Xocant contra aquest sant grial amb el qual entre ells no tenen cap divergència política, intel·lectual o moral. La seva veritat immutable els faria abans novios de la muerte que no negociar o dialogar res. Descraciats de nosaltres, anant amb revolucions dels somriures, desobediències o discursos pedagògics gairebé ni em  escardat aquesta puta roca.

Ara el moment és dramàtic. En la seva última escomesa han empresonat mig govern escollit legítimament per nosaltres. I no el tenen engarjolat sencer perquè l’altre mig ha fugit a l’estranger. Des de les clavegueres han anat infestant tot el que han pogut amb el seu delirant imperio de la ley. Passegen pels carrers altius i provocadors. Els seus afins els aplaudeixen i caminen rere seu encara amb el pit més alt.

La resiliència dels re envaïts comença a fer figa en alguns subjectes. Jo us confesso que sóc un d’ells. Com a bon adoctrinat i abduït fa anys que protegeixo la meva nació més intima d’aquests bàrbars. Estimant el meu petit país que quan jo vaig néixer encara sobrevivia en la clandestinitat.
Va semblar fa quaranta anys que “consensuàvem” una pau i un camí per anar endavant. El sant cristo gros va quedar amagat sota paraules ambigües, legalitat, monarquies i altres punyetes “sobrevingudes”. I tots muts i a la gàbia.
Però ni anys d’autonomies i cafès per tothom han fet esquinçar ni un trosset de la pètria santa hòstia. I no ens ho em volgut creure fins que ens han empastifat de merda de les clavegueres fins als genolls. Ingenus de nosaltres pensàvem que aquest cop s’avindrien a empassar-se una miqueta del seu orgull i que al final serien un xic sensats. Malauradament els insensats em estat nosaltres. I ara, a la defensiva, em de guanyar unes eleccions imposades per ells. Sempre em d’estar picant la puta roca sense poder defallir. I jo ja defalleixo un poc.

L’altre dia vaig anar al metge. En una llarga conversa em va dir que lo meu es podia curar. El metge em va insistir amb què tant estrès polític m’havia provocat un trastorn. Jo, al principi, em vaig emparanoiar amb una gran conspiració a lo gran hermano. Tremolava imaginant que hi hagués una pastilla que em pugues fer votar Ciudadanos.
El metge va seguir insistint amb què tota la meva rumiació política era producte del meu TOC. Trastorn Obsessiu Compulsiu, em va dir.
Em va començar a fer tota una sèrie de recomanacions per no obsessionar-me amb els esdeveniments polítics recents. Havia  d’entretenir-me amb qualsevol hobby. Des de fer construccions per mitjà d’enganxar escuradents a anar al port a practicar la pesca.
També em va dir que havia d’evitar rituals compulsius com mirar el Més tres vint-i-quatre o veure massa sovint el telenotícies. El pànic es va apoderar del meu interior en algun moment.
Al final va començar a parlar-me de les temudes pastilles. Unes per dormir i unes altres pel meu TOC. Li vaig preguntar pels seus efectes i de quin principi actiu estàvem parlant. Em temia que em volia donar una droga per estovar els meus, de principis. Ell va seguir parlant serenament. Quan em va dir el principi actiu jo ja estava tan espantat que us ho juro que vaig entendre Ciutadans amb vint militants. Després, a la farmàcia, vaig comprovar que devia haver dit Citalopram de 20 mil·ligrams.
Vaig sortir de la consulta molt abatut. Resultava que tants anys de dura repressió era un muntatge obsessiu que jo m’havia fet en la meva olla. Que ni fet diferencial, ni llengua mil·lenària ni tantes hòsties. Tot era un simple desajust de neurotransmissors que tenia un fàcil tractament.
Amb un simple inhibidor selectiu de la recaptació de la serotonina a les sinapsis de les neurones del meu cervell tot quedaria arreglat. Imbecil de mi sempre havia cregut que el problema era extern quan era un problema endogen. Sort que em vaig anar trobant més alleujat a mesura que vaig anar veient que el discurs d’aquell home m’havia convençut.

Malauradament però he tingut un petit efecte advers de rebot. Ara tinc un problema quan sóc al sofà mirant Netflix per prescripció facultativa. Em poso a recordar les històries que m’explicava el meu pare de durant el franquisme. Ell militava a Crist Catalunya, ja veus tu el món com era, i un cop van venir a trucar a la porta a negre nit. El molt ingenu va saltar pel balcó pensant que era la brigada politicosocial. En realitat era el sereno perquè no sé què passava amb cotxe del pare mal aparcat.
Ara passo moments en què no tan sols m’obsessiono sinó que també tinc al·lucinacions auditives. Sento com van trucant reiteradament a la porta. Els cops a la porta reverberen incansablement en el meu cap. Toc, toc…. Toc, toc.
A més,quan sento picar a la porta m’esvero. Començo a cavil·lar coses tan estranyes com que hi ha polítics a la presó o que ens han arrabassat la sobirania del nostre parlament.
Suposo que m’hauran de pujar la dosi.

logo-con-cuerpo

toc blog definitiu

 

Campanya

 

Per la campanya començar

i el teatre continuar

no hi ha dia millor

que el de la Constitució!

 

Rajoy ho té tot calculat

pel català ser més premsat:

“començaràn el seu debat

en un dia consagrat”

 

El debat no començarà

ja fa temps que s’inicià

tampoc s’acabarà

i per molt temps durarà

 

Les eleccions poc diferiràn

de la dels dos anys passats

les tensions continuaràn

amb follons enrevessats

 

Ciutadans-pepé per un costat

pesecé, molt s’hi ha apropat

i altra gent que ha demostrat

imaginació de veritat

 

Estampa:

El ball de la Constitució

Salut

CAMPANYA estampa 178.032

B )

Escolta’m

atur

És estrany viure en l’atur. Passar tantes hores sense l’alienació del treball. A més el meu fill torna a ser amb sa mare. Se’m fa estrany viure amb només la companyia del meu gat.
Passo les hores obsessivament davant de l’ordinador. Escrivint pel meu blog com si fos el meu mitjà de subsistència. Fugint potser de la por, el buit, l’abisme econòmic que amenaça el meu futur.
Sóc feliç en la meva alienació no laboral, la meva bombolla plena de mots i d’imatges. Imatges que des de fa poc manipulo amb el Photoshop. He obert una altra via discursiva i un plaer on tinc la ment discreta.
Crec que és una de les meves vàlvules d’escapament per mantenir el seny. Expressar, crear, compartir paraules o emocions amb gent que, tot i anònima, em fa viure un vincle amb el món. La meva pantalla és la meva finestra a l’exterior.

atur prova
Es fa dur conviure sempre amb el meu jo que no treballa. Que no s’aliena en un horari. Em faig pesat amb mi mateix. Mentre clico el ratolí, teclejo, pedalo o camino.
Mentre jec al sofà, dormo o m’alimento. Mentre penso en què escriuré demà en el meu blog el meu jo sent por, estima o cavil·la. El meu jo necessita expressar per no embogir.
Si tingués feina, a més de guanyar un sou, m’ocuparia les hores. Em podria queixar que no em queda temps per a res més. Hauria d’anar de bòlit amunt i avall i no podria atendre el meu jo pesat. Calla que ara treballo, vaig corrents a dinar o tinc son.
Em cansaria i a la nit m’adormiria exhaust davant del televisor. Em podria obsessionar amb el fill de puta del meu jefe o escaquejar la meva ment parlant amb un company. Compartiria fraternalment amb altres obrers una estona absort en el metro. Segur que escriuria menys al meu blog.

Però no tinc feina i no em puc alienar. Si no t’ho explico puc explotar.

El molt trist tenir que demanar però més trist és tener de robar.
Si us plau llegeix-me, obre el meu link, mira el meu blog. No m’obliguis a robar la teva atenció perquè sentis les meves paraules i jo pugui ser feliç en haver-me pogut expressar.
atur

B )

 

 

 

Bon dia puto dilluns

noticia-lionel-messi-barcelona-valencia

Novament era puto dilluns.

Un cop més el seu cos sacsejat dins del metro compartint l’espai amb altres obrers endormiscats.

La mirada cap als peus per no creuar-se amb la del davant.

Tots mirant el mòbil com zombis abduïts.

El Barça havia empatat amb el València.

La política en precampanya era plena de travetes com de costum.

El son barrejava els pensaments mentre anava retornant a la puta rutina.

Aviat es trobaria amb el seu segon cafè amb llet.

logo-con-cuerpo

noticia-lionel-messi-barcelona-valencia