No tinc drets sobre la música.. però és el millor que tinc

 

 

 

logo-con-cuerpo

39523

 

 

 

Anuncios

Catalunya i la gentrificació

La gentrificació –ennobliment[1]– és un procés de transformació física, econòmica, social i cultural d’un barri (o àrea/població més o menys extensa) antigament degradat o de classe baixa que acaba essent de classe mitjana-alta. Els edificis hi són restaurats o modificats, tot incrementant-ne el valor, cosa que a la llarga n’acaba expulsant llurs antics habitants, més pobres amb llocs de treballs precaris.

estelada2

La lluita per la sobirania popular (és a dir, per la democràcia) és, en part, la que enfronta Catalunya amb Espanya, però és, sobretot -aquí i a gairebé tot el món-, la que enfronta el poder públic amb el privat. Quan es parla de crisi de la democràcia i d’auge dels populismes, es posa molt l’accent en la demagògia dels líders xenòfobs, però s’oblida el seu caldo de cultiu: uns governs estatals i supraestatals entregats als dogmes neoliberals que, mentre fan bandera del be comú, pacten, preserven i augmenten en llotges i reservats els privilegis d’una elit malalta de cobdícia. La crisi de la democràcia deriva d’un poder públic molt poc públic. I el seu desenllaç es juga en el pols entre una globalització que estira cap al consum insolidari i una localització que exigeix compromís ciutadà.

finestra
És el pols que avui es viu, dramàticament a tota l’àrea metropolitana de Barcelona. D’una banda, els invasors globals: fons d’inversió voltors i bancs rescatats que hi tenen un munt de pisos buits. De l’altra, els resistents locals: famílies que hi han trobat una vida al seu abast. I, com a camp de batalla, l’objecte de desig: els barris d’una ciutat que atrau el món i no pot créixer. Buidar la zona de veïns que, pel simple fet de viure-hi, no permeten dur a bon port les seves operacions especulatives. I en tenen prou sent passius per desbordar l’ordre públic. I augmentat com que una tàcita simbiosi entre la cobdícia cruel i la desesperació marginal escampa els seus efectes altament pertorbadors per accelerar la gentrificació de tota l’àrea metropolitana de Barcelona. I el més sorprenent és que, mentrestant i malgrat tot, l’àrea es gentrifica.

puigdemoni 2
La Catalunya del futur president de la Generalitat. Es digui Puigdemont o el que faci falta, després de no poques adversitats, haurà de lluitar contra això amb eficàcia. Té en l’AMB una prova de foc. Però que són coses que si es poden treballar des d’una Generalitat autonomista i vigilada.

Els ciutadans tenim el carrer però necessitem preservar les alcaldies, el poder local junt amb la Generalitat no intervenguda oficialment (sense 155 explícit). El poder del poble a de sobreviure la invasió. ¿Com es pot dignificar una àrea sense matar-hi la diversitat que civilitza? Tenint prou força perquè el poder públic torci el braç al privat. La tenim? ¿Fem el que cal per arribar a tenir-la? Un dels danys col·laterals del Procés és que anem posposant el debat ideològic.

Esperem que les municipals ens permetin recuperar-lo i que des de l’àmbit més local plantem cara al global revitalitzant i estenent els barris -la vida associativa i la convivència mestissa- fins que envaeixin els suburbis. Probablement és la millor manera d’ampliar la base sobiranista.
Visc a Cornellà. Fins fa poc cinturó roig i que en aquestes municipals es dirimirà si segueix governant el socialista Antoni Balmón, últim vestigi del poder roig a la comarca i secretari general del Pscpsoe . Perdrà la majoria absoluta, si no un daltabaix més gran. Roig o taronja,.. vaja la qüestió…

psc5
És als barris on ara s’ha de veure lo de què els carrers seran sempre nostres i marcar línies vermelles clares de pau. Fins ara a peu de carrer no hi ha crispació. Convivim  en pau en una heterogènia imperfecte però quotidianitzada. Però tenim cert temor a la invasión de los ultracuerpos. Ciutadans estranys que no estan abduïts com nosaltres. I voldran guanyar i a por ellos….

Les línies vermelles són clares. Sempre des del pacifisme més absolut.
Ara és quan realment volem veure que ells són els portadors de la concòrdia i unió en el bé comú. Jo, a la meva zona, ja hauria de ser una espècie protegida per perill de gentrificació. La metgessa del meu fill, des del despatx del costat,  va dir: catalanoparlants!!!.

Som raros ja dintre del sistema de Cornellà. Infectats i abduïts. Rars..
Però que convivim parlant en català a tort i a dret i no tenim cap problema. Si no t’entenen parles en castellà però en molts àmbits i comunicacions cada persona s’expressa com millor li surt i deixa expressar a l’altre com també millor li surti. Jo a vegades em sorprenc perquè parlo amb gent en català i no me n’adono que estic parlant amb un castellano parlant habitual fins que no ha passat una bona estona o perquè ha fet una castellanada delatora.  Sorprèn molt gratament. A Cornellà hi ha gent amable en totes les llengües. Convivim en pau. Tan sols els més paranoics tenim malsons amb la invasión de los ultracuerpos.

25592069_10215345655622805_8232870881981333296_n

 

Manipulació de text no autoritzada del article d’Albert Pla Nualart titulat Els narcopisos i la gentrificació

text original

 

logo-con-cuerpo

39523

 

 

estelada2

 

 

Això continua

 

25592069_10215345655622805_8232870881981333296_n

FEIXISME. Una de les coses bones del Procés ha estat mostrar l’autèntica cara de l’Estat i d’un nodrit percentatge de l’electorat espanyol. Si l’independentisme català ha despertat el feixisme, com diuen a Podem, benvingut sigui aquest desvetllament, perquè no hi ha res pitjor que viure en la inòpia. I molts catalans portaven dècades invocant una Espanya plural i tolerant que, com s’ha demostrat, no era res més que una coartada per impedir qualsevol avenç en les llibertats nacionals. Ara ja sabem que ens enfrontem a un monstre de diversos caps,

monstruos-cabezas-final

20171029-636448851245854347_20171029144755-km8E-U432475592118fvG-1126x636@RAC1-Web

baile

psc5

constitucio

arrimades bo

rivera-cartel-arrimadas-k34F--620x349@abc

Cs-indecisos-votantes-PSC-constitucionalista_EDIIMA20171217_0300_5

ooooo

39523

amb derivacions en la justícia, la premsa, la monarquia i les finances, alimentat per un complex d’inferioritat secular, propi de les potències decadents, que a falta de gestes heroiques s’acontenta posant medalles a guàrdies civils de porra fàcil. És un monstre difícil d’abatre, perquè combina la pulsió d’una població acostumada a l’anticatalanisme des dels temps de Quevedo, amb l’eficàcia d’un aparell estatal deutor del seu dèficit democràtic.

El Procés s’ha equivocat molt, però ha aconseguit dos objectius notables: moure l’independentisme de la marginalitat a la centralitat, i lesionar greument la falsa imatge que Espanya, de manera pacient, havia intentat projectar a l’exterior. Aquestes conquestes es poden ridiculitzar però són ben certes, perquè en cas contrari no s’explicaria la irracional resposta dels aparells repressors de l’Estat, ni el silenci còmplice de bona part de la progressia. En cap altre cas de dissidència interna -com a Euskadi, tot i els morts- s’ha donat una fúria venjativa d’aquesta magnitud. Hem enfurismat Espanya perquè Espanya, en el conflicte català, no s’ha agradat.

CIUTADANS. L’espanyolisme agressiu ha trobat canals d’expressió també a Catalunya, cosa normal perquè aquí també hi ha algunes -poques- palanques de poder real, que depenen de les molles de la capital, i un percentatge de població que, pel seu origen o per una curiosa versió de la síndrome d’Estocolm, ha comprat el relat uniforme i persistent dels mitjans de comunicació fets (o pensats, com diria Xavier Bosch) des de Madrid. Contra tot això, que no és res més que provincianisme, és contra el que es va proposar lluitar l’independentisme. Quan Pasqual Maragall, que intuïa la maregassa, va mirar de buscar el camí del mig, un grup d’intel·lectuals frívols van crear Ciutadans, sense imaginar-se que la seva boutade esdevindria l’eina de l’Íbex per taponar Podem i garantir que la descomposició del PP no provoqués una deriva esquerrana sinó dretana. Ara Ciutadans és Ciudadanos, i és la genuïna expressió política de l’“ A por ellos ”. La bona notícia és que Rivera ha de demanar perdó cada dia pel seu origen, i per això els seus companys gairebé mai parlen en català (els que saben parlar-lo) en públic. En un altre context, a Arrimadas li hauria convingut disfressar-se de catalanista moderada i captar vots de l’antiga CiU o del PSC. Però Rivera i els que li paguen la festa tenen clar que Cs ha de ser una versió renovada del PP. Això l’allunyarà, potser per sempre, de la Generalitat.

Per tant, el Procés no s’ha acabat. Està en una altra fase. I demanarà convicció, sentit de país, tota la capacitat d’empatia possible i també -no ho neguem- tota la fermesa i tota la capacitat de lluita si arriba un altre 1 d’octubre i volem que tingui un desenllaç diferent. Un altre dia parlarem de la gestió dels temps. La política no és una arma, com deien a El Padrí III, sinó l’art de saber quan utilitzar-la.

hqdefault

14797428423125estelada

 

Text avui a L’ara   : Futur imperfecte (IV)

Furfur imperfecte (IV) Toni Soler

image-alt

TONI SOLER

logo-con-cuerpo

 

39523

 

25592069_10215345655622805_8232870881981333296_n

 

 

 

 

 

Caminant

 

Com deia el poeta ahir

i avui, anar-hi anant:

“Caminant, no hi ha camí

es fa camí tot caminant”

 

Ho cantava en Serrat

en un temps no oblidat

que semblava tot plegat

com avui, ben complicat

 

Giragonses i trompicons

anar topant pels racons

perquè hi ha molts corcons

que foraden els escons

 

Una pastanaga hi ha

que a molts fa caminar:

“no ens podem esperar

independència …, ja!”

 

Si per Europa s’escampa

fer camí tot caminant

s’acabarà la trampa

dels qui a tots van manant

 

Estampa:

Flash d’aquest moment

Salut !

 

Captura de pantalla 2018-02-09 a las 22.57.00 (1).png

B )