Avui m’he llevat optimista. És dissabte i he dormit tant com he volgut. El meu fill ara juga a la Play . Ja em quedat que,  si cal , dinarà sol perquè jo sortiré amb la bicicleta.

Fa dies que dic que ho he de fer. Estic més gras que mai i em fan mal les cames sense haver fet res especial. És un rotllo això de fer-se gran. Clar que sempre serà millor que l’altra opció.
D’una forma més o menys conscient vaig trobant “obligacions” que endarrereixen la meva sortida amb la bici. Que si els plats, que si estendre la roba, que si el blog. Estiro el temps com esperant que la pluja, el vent o el que sigui m’alliberin de la meva pedalada. És clar que inconscientment busco una excusa prou sòlida per a oblidar que lo de la bici ho he de fer perquè la meva salut m’ho exigeix.
En aquest divagar i “escaqueig” de l’activitat física he començat a respondre els “m’agrada” del Facebook del meu últim post. “Caminant”…. I en el divagar i regirar per Internet he anat reflexionant fins al punt de trobar una excusa més a la meva peremptòria necessitat d’exercici.

Sóc un pureta de cinquanta-quatre anys que encara conserva alguna cosa del jovenet de macuto de pell girada que tenia uns ideals revolucionaris en formació (o ebullició). Caminant mentre el rellotge ha donat moltes voltes de campana. Campanada cada quart d’hora fins a arribar al dia d’avui.
En el meu “spam” difonent el meu post per la xarxa he escrit “Endavant sempre”. Amb el meu nivell C rovellat he dubtat de si ho estava escrivint bé ortogràficament parlant. Dubte absurd resolt ràpidament escrivint entre d’altres “endavant” al Sant Google.
I clar, “Endavant” també és un dels grups que conformen les CUP.
Llegint una mica i en el context del post “Caminant” m’han florit pensaments de la meva adolescència. Que xulo ha de ser ésser jove i tenir ideals utòpics que a mi ja s’han anat florint amb el pas dels anys. Que xulo és veure com ara una petita “minoria”

de hippys tingui tanta presència en els afers institucionals catalans. Que xulo que una “minoria”  d’ “alliberament nacional” forci a una ja no tant “minoria” independentista a embarrancar i regirar-se malgrat això els debiliti davant la altra minoria constitucionalista, federalista o fatxa. Que xulo que un discurs que conté proclames tant hippys com lluita contra el patriarcat, alliberament sexual, desobediència, mobilització popular i d’altres tinguin cabuda en la política “formal” catalana.
I m’he ratllat particularment en el tema patriarcal i d’alliberament sexual. Amb motiu del pasat 28J de la diada d’alliberació LGTBI ,que mal resumit seria totes les opcions sexuals minoritàries en respecte a la “normalitat estadística”, havien editat un cartell. En el rètol hi deia “Contra les normes sagrades” i amb lletra més gran “Estima com vulgues”. La imatge estava composada pel dibuix d’una verge o fallera, no sé, besant-se apassionadament amb una la verge moreneta.

Són uns provocadors!!. D’ençà que aquests grups han assolit pes “institucional” el seu discurs arriba més lluny que abans. I potser inclús per a simpatitzants seus diuen coses que “rasquen” de sentir o d’inserir en la realitat “estadísticament significativa”. Però arriben i això ho trobo molt xulo. Impensable quan jo era jove. El discurs d’una minoria jove i radicalitzada intentant esquerdar el discurs dominant patriarcal i conservador.
Com canvia el món, jovenets gais, lesbianes o és igual irrompent en la taula dels iaios dels “però que diuen aquests ara?” . Impensable unes dècades enrere. De fet ja vaig trobar un gran avenç quan al seu dia en MIquel Iceta va començar a reconèixer obertament la seva homosexualitat. Mare meva, quina poca vergonya. Provocadors i desafiadors alimentats pel dimoni.
Reverberant pensaments com aquests he “sentit” el meu últim post. “Caminant”, avancem endavant . Potser massa poc o massa a poc a poc, però caminem.
Reflexionava amb alguna de les últimes polèmiques d’aquesta gent en l’àmbit nacional traslladades a l’àmbit estatal on “domina” la minoria pepera i el seu discurs immobilista. Caminem. Aquí poden rascar els seus plantejaments però s’han de tenir en compte. Allà quasi que no els senten i menys respecten. Caminem.
Jo ja sóc gran i he perdut l’empenta d’anys enrere. Però em reconforta veure que malgrat mai serà prou sempre es camina i malgrat no sigui prou,  alguna cosa canvia. Quina pena ja no tenir vint-i-tres anys i aquesta energia provocadora i revolucionaria. Caminem. I de tant caminar potser tindre l’excusa per dir que és massa tard per agafar la bicicleta.