Tenim un nou col·laborador al blog

Resultat d'imatges de sol
He convençut al Jordi perquè es faci de col·laborador en el meu blog. Li he dit que li serà terapèutic. Fa setmanes que el veig molt ensopit.

Està força depre d’ençà que s’ha quedat sense feina. Se sent gran i vulnerable, aparcat.
Li he dit que escrigui sobre qualsevol cosa que faci en el dia a dia. Com si li hagués obert una porta a expressar el seu interior ha començat a parlar.
Avui semblava una mica més content. S’ha passat tot el mati en una nau industrial d’Hospitalet. S’ha tret el carnet de carretillero. No gaire complicat. Estant una mica atent i pagant, sobretot pagant, tan sols li ha calgut passar unes hores.
M’ha explicat que una part important del seu currículum professional havia girat entorn de feines en magatzems. Estocs amunt i avall, albarans i coses de l’estil. Em justificava així,

mentre encenia una Resultat d'imatges de carretillerocigarreta, la necessitat d’aquell carnet. Mai estaria de més tenir una acreditació per conduir un apilador, un transpalet elèctric, una elevadora frontal o una retractil (jo assentia com si sabés a què nassos es referia). Traslladant qualsevol munt de coses d’un racó a un altre d’un imaginari ombrívol local per quatre rals.
L’he convençut perquè ho escrigui al meu blog. Per escriure no necessita grans recursos tecnològics ni gairebé res. Per no caldre, no cal ni saber escriure bé. Ni saber massa ortografia. Tampoc tindrà una gran i exigent audiència darrere per a jutjar-lo.
Tan sols cal escriure una lletra darrere d’una altra. I de temps per fer-ho li’n sobra. I el distraurà dels bucles depressius amb els quals em sol venir quan te’l trobes a la barra d’un bar o passejant pel carrer.
Per un moment m’ha semblat que li encenia una espurna d’esperança en el seu cansat discurs de mediocre misèria. L’he afalagResultat d'imatges de blogsat una miqueta més i ell m’ha acabatparlant del fet que necessita il·lusionar-se. M’ha dit que llavors sent una alegria semblant a quan era un nen petit. M’ha explicat, però, que al llarg dels anys també ha après que aquesta alegria màgica li dura poca estona. Més aviat que tard s’acaba dissolent en el buit èter. Però ha insistit que cal aprofitar aquesta alegria per més que després acabi com un simple deliri en les escombraries del seu cap.

El Jordi està força trist. Sobretot d’ençà que va perdre la feina. Té cinquanta-sis anys i està perdent l’esperança. El seu discurs cada cop és més depressiu. No m’estranya que vulgui il·lusionar-se encara que tan sols sigui molt temporalment.

Per això he insistit en el fet que escrigui en el blog. Que necessita fer una activitat creativa. Que li anirà bé.
És clar que ell preferiria ser un director de cinema, abans sempre en parlava. Però així com això ara és força impossible, escriure si ho pot fer fàcilment.
Resultat d'imatges de blogsLi he fet veure que cada dia s’estrenen molts nous blogs. L’hi he recordat la de youtubers que miren els seus cosins. Avui dia tothom té accés a difondre les seves creacions. I prou vídeos li han ensenyat aquells nens on la qualitat no existeix i tenen milers de seguidors.
Resultat d'imatges de carretilleroEll és gran i potser li aniria gros fer-se youtuber. Però escriure sense capficar-se gaire pel contingut ni per les qualitats de les seves oracions el podien fer més feliç. Que concatenés lletres una rere l’altre i ja trobaria després un significat i un sentit.
Li he explicat que el meu blog abans no el seguia ni déu. Però va arribar un dia que si eren deu. I després algun més. L’he convençut de què tot el que redacti poc o molt transcendirà la luminescència de la pantalla on es projectin les seves tecles i pensaments. Que aquelles lletres arribaran fins a la ment d’algun desconegut.
Resultat d'imatges de blogs he reforçat tot plegat amb la idea que a més d’aspirar a ser carretillero en un magatzem podrà expressar les seves inquietuds al món i sentir-se més complet.
Per reblar el clau li he proposat que pel seu sant, el dia del llibre, podrà fer un recull dels seus millors escrits i potser ho podrem enquadernar.
Malgrat la seva cara incrèdula, he vist en la brillantor dels seus ulls aquella alegria del nen petit de la que abans m’ha parlat.
Tenim un nou col·laborador i esperem que algú el llegirà i seguirà. A més de jo.

Resultat d'imatges de sol

 B )

  

P.D. Cal dir que en realitat en Jordi ja ha publicat en el passat en aquest blog però expressament volia sortir anònimament o com a oriol23.cat.
Si vols llegir trossos de la seva novel·la inacabada que vol enquadernar aquest 23 d’abril tan sols has d’anar a dalt de la pàgina del blog i cercar-los. A la  part dreta del blog, si vas baixant, primer passaràs l’apartat: Les més vistes últimament. Segueixes baixant per la teva dreta i passaràs l’apartat:  Entradas recientes.  Després ja surt l’apartat:  etiquetes. Són paraules de diferent mida. Si cliques en la paraula NOVEL•LA et sortiran totes les entrades fetes pel Jordi en ordre cronològic invers. Pots llegir-les saltejades o com vulguis…. És una novel·la inacabada. Ara farà més entrades al ser a prop el Sant Jordi.
Algun tros crec que l’he de tornar a publicar pel Facebook. A mi m’agraden.

Resultat d'imatges de verde

Resultat d'imatges de verde

Anuncios

El fred i la calor

Per les coses que escric sobre el temps, i el que la gent em contesta, veig que hi ha dos tipus de gent ben diferenciada.

Hi ha el addictes al sol com jo i els amants del fred.

Em costa d’entendre aquest segon tipus de persones.

A mi el fred se’m posa fins a dins dels ossos i fins més enllà. M’acaba, exagerant una mica, entristint l’anima.

Tan sols puc entendre els que prefereixen el fred d’una manera.

Els imagino amb el plaer que dóna veure per la finestra com cau la neu i ells percebent  la calor d’una llar de foc escalfant la seva pell i el seu endins.

Però gairabé  segur que m’equivoco.

Sentir el vent a la cara

Ja he confessat la meva addicció al sol

Però hi ha altres plaers amb la natura.

Després d’haver sentit com plovia intensament a la nit.


Mola percebre l’olor que desprèn la terra mullada

Passejar pels carrers veient com les famílies van de la mà agafades a dinar a casa de l’àvia.

Mentre sents com el vent et rellisca per la cara

I als peus, entremaliades, juguen les fulles al teu pas.

És l’estupidesa, estúpid!

Els humans sempre estem descobrint la sopa d’all. Potser és una sort que així sigui. Fa que tot sigui més imprevisible i sorprenent. Avui encara estem donant-li voltes a què hagi guanyat el Brexit o Donald Trump.

Quan l’assessor de Bill Clinton li assenyalava que era l’economia,  estúpid, no anava per mal camí. Però després oblidem que aquesta economia és viscuda per estúpids i simples homínids.
Com la realitat pot afectar a la nostra butxaca és quelcom que tots sabem percebre. Una altra cosa és com interpretem les causes d’aquest canvi en les nostres situacions econòmiques.

Grans analistes i grans reflexions s’acosten amb més o menys encert a les raons dels fets. Però oblidem que el comú dels votants no som experts intel·lectuals ni actuem com a tals. Un currito entén del que ell treballa. El que fa pa en sap de farines i el que treballa el ferro en sap de metalls. Però quan pleguem no fem grans anàlisis. Ens distrèiem i emocionem en una afició esportiva o qualsevol altra forma d’entreteniment.

Els de la professió de més raonar o els periodistes no entenen que els altres no són tan experts com ells en el seu àmbit. I que al final votem per múltiples factors més propers a les emocions que als de la raó.

Trump ha sabut vendre la frustració que ha comportat la globalització per a molts. Ha sabut vendre el seu perfil d’èxit i d’autoritarisme a la massa temerosa de la seva butxaca.
Ha guanyat qui a venut millor un paquet d’emocions.

Ens és molt més fàcil reaccionar que elaborar tota una acció. Anar a la contra que construir.

Mirem-ho en la política espanyola o catalana. Tan sols cal veure que Podemos va sorgir com a reacció a una realitat putrefacta. O recordar que Ciutadans va néixer del simple anar contra la immersió lingüística.

O el meu independentisme mateix, malgrat que no vulgui, no
crec que es fonamenti més en un noble sentiment d’identitat cultural i lingüística que en el fet que de jove (començo a ser massa gran) vaig fer la mili a Madrid.

Les emocions que van impregnar el meu jo adolescent en un entorn militar, franquista i castellà segur que tenen molt a veure amb el que ara defenso. O al que reacciono.

Primer sento. Després, més o menys, ho raono i ho empastifo.

És l’estupidesa estúpid, i si et poses a analitzar, si us plau, tampoc ho facis massa llarg.

B )

Quelcom

JOC.037

Voldria dir quelcom malgrat que no sàpiga gairebé que vull dir.

En la intimitat de nova “maruja” en atur em puc permetre embadalir-me mirant núvols.

Penso i sento moltes coses. Inclús em puc arribar a sentir hereu de tota la filogènia hominoide. Mamífer, “mam2lluna-prova1oncete” a la fi. Però dels mamífers i éssers vius evolutivament més avançats del “nostre” univers. Amb el sistema nerviós més complex, capaç de transcendir el determinisme biològic fins a poder assolir una consciència d’ésser. D’existència.

En el meu dia a dia, però, no em sento molt diferent d’aquells “micos” que encara no tenien cap tecnologia ni tan sols com per a poder practicar ni l’agricultura. Ancestres d’usos més o menys nòmades i primitius però que ja tenien un desenvolupament encefàlic molt semblant al nostre. Fills antenesd’altres “micos” que encara havien viscut enfilats entre branques, i que ells, ja dempeus, desenvolupaven no tan sols una biologia bípeda sinó tot un entramat extraindividual, una cultura i una entitat grupal que transcendia cada individuo per facilitar el progrés evolutiu homínid. I deu ni do el lluny que ha arribat tot plegat.

Especie convertida en epidèmia de micos tecnològics superpoblant el planeta amb una destructivitat voraç amb el seu ecosistema.

Però en la meva quotidianitat, mentre estenc la roba, tampoc solc anar tan lluny. Puc raonar, afortunadament, però sobre coses més senzilletes.

roba-estesa

La comprensió del simple entorn, la seva inescrutable complexitat, ja em sobrepassa. Per més que intenti creure’m allò que som éssers racionals em sento un “memo” perplex quan veig coses que ara l’home pot fer amb tota “naturalitat”.

Perplex em quedo veient com podem crear uns ventiladors immensament potents que agermanats amb una estructura pesada amb ales tingui la capacitat d’accelerar-se fins a sostenir-se en l’aire recolzant-se en la simple densitat atmosfèrica.

El món és molt complex per a un puto obrer recentment ingressat a la pila dels 7fe1e-dscn1746laboralment inactius. A la fàbrica no estaven per aquests romanços. I al mig del carrer més aviat tampoc.

Em sento un puto “parao“. Un “nini” que ni estudia ni treballa.

I mentre estenc la roba en el meu terrat,  mirant cap al cel, em flipo.

O mirant la grandesa del mar en l’horitzó també em flipo.

I penso com fliparia l’homínid al que m’estava referint. L’imagino allunyat de la seva caverna contemplant la imarmmensitat del mar i, més perplex encara, fixant la seva mirada en un aparell alat planejant per l’aire.

Malgrat la llunyania cronològica evident que ens separa a l’atrevit i flipat homínid de mi. Em sacseja una empatia filogenètica immensa cap a la seva realitat cosmològica. El noto tan proper al meu existir i pensar que quasi el sento com si fos coetani a la meva persona.

Putos micos disfressats i envoltats d’una tecnologia que ens fa creure més “llestos” del que realment som. Micos molt més fanfarronets i estúpids del que estem disposats a reconèixer-nos.

Em sorprèn molt com em puc flipar tant mentre estenc la roba entre filferros mirant als núvols.foto-nuvols-sol

                                                  B )

Nota d’autor:
Aquest text forma part del guió d’un projecte audiovisual que espero acabar més o menys aviat, en castellà, però que no he pogut estar-me de traduir i publicar. B )

“Caminant” endavant . Deliberacions sobre l’ultim post.

 

 

 

Avui m’he llevat optimista. És dissabte i he dormit tant com he volgut. El meu fill ara juga a la Play . Ja em quedat que,  si cal , dinarà sol perquè jo sortiré amb la bicicleta.

Fa dies que dic que ho he de fer. Estic més gras que mai i em fan mal les cames sense haver fet res especial. És un rotllo això de fer-se gran. Clar que sempre serà millor que l’altra opció.
D’una forma més o menys conscient vaig trobant “obligacions” que endarrereixen la meva sortida amb la bici. Que si els plats, que si estendre la roba, que si el blog. Estiro el temps com esperant que la pluja, el vent o el que sigui m’alliberin de la meva pedalada. És clar que inconscientment busco una excusa prou sòlida per a oblidar que lo de la bici ho he de fer perquè la meva salut m’ho exigeix.
En aquest divagar i “escaqueig” de l’activitat física he començat a respondre els “m’agrada” del Facebook del meu últim post. “Caminant”…. I en el divagar i regirar per Internet he anat reflexionant fins al punt de trobar una excusa més a la meva peremptòria necessitat d’exercici.

caminant-045
Sóc un pureta de cinquanta-quatre anys que encara conserva alguna cosa del jovenet de macuto de pell girada que tenia uns ideals revolucionaris en formació (o ebullició). Caminant mentre el rellotge ha donat moltes voltes de campana. Campanada cada quart d’hora fins a arribar al dia d’avui.
En el meu “spam” difonent el meu post per la xarxa he escrit “Endavant sempre”. Amb el meu nivell C rovellat he dubtat de si ho estava escrivint bé ortogràficament parlant. Dubte absurd resolt ràpidament escrivint entre d’altres “endavant” al Sant Google.
I clar, “Endavant” també és un dels grups que conformen les CUP.
Llegint una mica i en el context del post “Caminant” m’han florit pensaments de la meva adolescència. Que xulo ha de ser ésser jove i tenir ideals utòpics que a mi ja s’han anat florint amb el pas dels anys. Que xulo és veure com ara una petita “minoria”

de hippys tingui tanta presència en els afers institucionals catalans. Que xulo que una “minoria”  d’ “alliberament nacional” forci a una ja no tant “minoria” independentista a embarrancar i regirar-se malgrat això els debiliti davant la altra minoria constitucionalista, federalista o fatxa. Que xulo que un discurs que conté proclames tant hippys com lluita contra el patriarcat, alliberament sexual, desobediència, mobilització popular i d’altres tinguin cabuda en la política “formal” catalana.
I m’he ratllat particularment en el tema patriarcal i d’alliberament sexual. Amb motiu del pasat 28J de la diada d’alliberació LGTBI ,que mal resumit seria totes les opcions sexuals minoritàries en respecte a la “normalitat estadística”, havien editat un cartell. En el rètol hi deia “Contra les normes sagrades” i amb lletra més gran “Estima com vulgues”. La imatge estava composada pel dibuix d’una verge o fallera, no sé, besant-se apassionadament amb una la verge moreneta.

Són uns provocadors!!. D’ençà que aquests grups han assolit pes “institucional” el seu discurs arriba més lluny que abans. I potser inclús per a simpatitzants seus diuen coses que “rasquen” de sentir o d’inserir en la realitat “estadísticament significativa”. Però arriben i això ho trobo molt xulo. Impensable quan jo era jove. El discurs d’una minoria jove i radicalitzada intentant esquerdar el discurs dominant patriarcal i conservador.
Com canvia el món, jovenets gais, lesbianes o és igual irrompent en la taula dels iaios dels “però que diuen aquests ara?” . Impensable unes dècades enrere. De fet ja vaig trobar un gran avenç quan al seu dia en MIquel Iceta va començar a reconèixer obertament la seva homosexualitat. Mare meva, quina poca vergonya. Provocadors i desafiadors alimentats pel dimoni.
Reverberant pensaments com aquests he “sentit” el meu últim post. “Caminant”, avancem endavant . Potser massa poc o massa a poc a poc, però caminem.
Reflexionava amb alguna de les últimes polèmiques d’aquesta gent en l’àmbit nacional traslladades a l’àmbit estatal on “domina” la minoria pepera i el seu discurs immobilista. Caminem. Aquí poden rascar els seus plantejaments però s’han de tenir en compte. Allà quasi que no els senten i menys respecten. Caminem.
Jo ja sóc gran i he perdut l’empenta d’anys enrere. Però em reconforta veure que malgrat mai serà prou sempre es camina i malgrat no sigui prou,  alguna cosa canvia. Quina pena ja no tenir vint-i-tres anys i aquesta energia provocadora i revolucionaria. Caminem. I de tant caminar potser tindre l’excusa per dir que és massa tard per agafar la bicicleta.