La noble classe obrera

 

 

Fa uns quants anys que veiem com la globalització i la crisi econòmica ha comportat la precarització de la classe treballadora. Ja fa tant temps que els més vius ho ha incorporat en el seu discurs i aconsegueixen inclús els vots d’algunes de les pobres “víctimes”. Jo crec que gent de l’estil de Le Pen o Trump es preparen perquè no se’ls escapi el riure davant els obrers que els voten. Sembla que per tenir el carnet de treballador cada vegada s’hagi de ser, a més de pobre, cada cop més imbecil.
El súmmum d’aquesta idiotesa revolucionària germina en la massa obrera que està en atur. Quedi clar que jo sóc un d’ells. El burro al davant. Aturat resto al meu sofà esperant trobar una feina que busco incansablement per infojobs o altres mitjans. Però ni per error se m’acudiria sortir organitzadament un u de maig al carrer junt amb tots els meus iguals. Lluitar contra reformes laborals, precarització, corruptes incompetents o el que fes falta.
La massa obrera aturada sortint al carrer un u de maig manifesta’n-se  segur que aconseguiria una certa notorietat.
Tan sols “convoco” als aturats perquè als que treballen ja no els vull fer perdre unes hores d’un dia de festa. No fotéssim. Però els aturats que collons perdríem? La vergonya d’estar fent la migdiada al sofà després d’haver fet vés a saber que?.
La classe obrera és morta en l’individualisme consumista més nu i cruel. Ens roben, ens esclafen i alguns encara aplaudim i els votem.
Deu ser que em faig gran. Però la meva identitat de grup, la meva identitat com a classe social la trobo detestable, menyspreable i inoble.
Trobo que ens han ben ensarronat i vençut.

B )

Ha de ser perquè és dilluns

Ha de  ser perquè és dilluns.
O és perquè plou.
Però avui ho veig tot una mica gris.

O perquè abans-d’ahir vaig penjar un vídeo amb una portada que posava “Referéndum, no gracias” al que més d’un em va respondre com a vegades ho fan els hooligans espanyolistes.no_do_cabecera (1).Imagen fija002
Sense veure el vídeo, entenc, em deien gairebé el nom del porc. O l’havien vist però no estaven per massa subtileses, contradiccions i ambigüitats en un context irònic. O potser eren ells els fatxes camuflats. No ho sé i, ben mirat, tampoc eren tants els comentaris despectius.

Potser doncs és perquè som a dilluns i plou.

O potser és perquè ahir vaig veure el president Puigdemont avisant que si no guanya el referéndum; hi haurà venjança. No m’espantis!! Ara nosaltres també comencem amb el discurs de la por? Ja estem prou “oprimits” sense venjança, no fotem!

O potser tot plegat és perquè visc a Cornellà i cada cop veig més clar que els que seguim en el “bucle” del procés serem molts, o més encara, però sempre som els mateixos. Anem codscn3544nvencent als que ja n’estem de convençuts.
Al meu poble, als castellano-parlants o d’origen generacional “extra nacional” no crec que s’hagi convençut gaire bé ningú. Per començar el missatge no arriba. A no ser que un miri una emissió de tv3 o semblant, que per aquí no tira gaire, no arriba pas res.
Sembla que sense convèncer a alguns de tota aquesta gent es fa estrany que podem arribar a cap gran majoria. Aquí la broma segueix essent que no volen viure a l’estranger. Haver de passar la frontera per veure a coneguts i/o familiars.

O potser és, per tocar encara més la pera, que ahir vaig veure al televisor a l’Antonio Balmón, alcalde de Cornellà, a l’entronització de la “per fi” candidata Susana Díaz com a secretaria general del PSOE. Les seves paraules i el seu missatge em van fer agafar singlot.

O potser també perquè ahir, en el 60 aniversari de la CEE, passejant prop de casa, pel carrilet, observava com tots els bars (i cada cop n’hi ha més) estan regentats per xinesos.
Em sentia un Lepenotrump pensant que hi ha quelcom d’Europa i de la globalització que no  va gaire bé.

Ha de ser perquè és dilluns, o perquè plou, però em sembla que per avui deixaré de donar-hi voltes.

76a35-dscn1247

B )

 

És l’estupidesa, estúpid!

Els humans sempre estem descobrint la sopa d’all. Potser és una sort que així sigui. Fa que tot sigui més imprevisible i sorprenent. Avui encara estem donant-li voltes a què hagi guanyat el Brexit o Donald Trump.

Quan l’assessor de Bill Clinton li assenyalava que era l’economia,  estúpid, no anava per mal camí. Però després oblidem que aquesta economia és viscuda per estúpids i simples homínids.
Com la realitat pot afectar a la nostra butxaca és quelcom que tots sabem percebre. Una altra cosa és com interpretem les causes d’aquest canvi en les nostres situacions econòmiques.

Grans analistes i grans reflexions s’acosten amb més o menys encert a les raons dels fets. Però oblidem que el comú dels votants no som experts intel·lectuals ni actuem com a tals. Un currito entén del que ell treballa. El que fa pa en sap de farines i el que treballa el ferro en sap de metalls. Però quan pleguem no fem grans anàlisis. Ens distrèiem i emocionem en una afició esportiva o qualsevol altra forma d’entreteniment.

Els de la professió de més raonar o els periodistes no entenen que els altres no són tan experts com ells en el seu àmbit. I que al final votem per múltiples factors més propers a les emocions que als de la raó.

Trump ha sabut vendre la frustració que ha comportat la globalització per a molts. Ha sabut vendre el seu perfil d’èxit i d’autoritarisme a la massa temerosa de la seva butxaca.
Ha guanyat qui a venut millor un paquet d’emocions.

Ens és molt més fàcil reaccionar que elaborar tota una acció. Anar a la contra que construir.

Mirem-ho en la política espanyola o catalana. Tan sols cal veure que Podemos va sorgir com a reacció a una realitat putrefacta. O recordar que Ciutadans va néixer del simple anar contra la immersió lingüística.

O el meu independentisme mateix, malgrat que no vulgui, no
crec que es fonamenti més en un noble sentiment d’identitat cultural i lingüística que en el fet que de jove (començo a ser massa gran) vaig fer la mili a Madrid.

Les emocions que van impregnar el meu jo adolescent en un entorn militar, franquista i castellà segur que tenen molt a veure amb el que ara defenso. O al que reacciono.

Primer sento. Després, més o menys, ho raono i ho empastifo.

És l’estupidesa estúpid, i si et poses a analitzar, si us plau, tampoc ho facis massa llarg.

B )

Es quan dormo que hi veig clar, foll d’una dolça metzina

 

Me estoy quitando, me estoy quitando,  a partir d’ara,  solo me meteré de vez en cuando, de vez en cuando.

Aquesta nit no he dormit gaire bé. Potser ahir  vaig beure massa cafè.  Donava voltes al llit, em regirava saturat de rumiaments entre el son i la vigilia.  


Barruntava  i em qüestionava sobre el comú dels internautes, dels que no som res. 

Part de la “majoria silenciosa” que com a molt ens expressem en un cutre blog, al facebook, o en alguna  altre xarxa social.   Gent anònima a la que difícilment ens retuiten , ens llegeixen  o ens citen . Gent a la que com a molt ens regalen un “m’agrada” i poca cosa més. Ents borrosos que  emetem paraules o imatges que es van perdent en la immensitat silenciosa del interespai digital. Rebuts  tan sols per el  cercles més íntims  i per uns quants anònims més. 


Quan t’hi submergeixes, però, hi ha  uns moments en que et sembla tocar altres humans, altres persones no tant etèries  malgrat  puguin  ser molt lluny de tu. Pots expressar i et poden expressar idees i emocions seguint essent absoluts desconeguts els uns dels altres. 

FAROL.038

En la qüestió  de tipus més polític però, els escrits i les opinions tenen unes peculiaritats molt característiques. Sovint son  una visió molt maniquea de les coses. Tot pot acabar essent  blanc o negre. O si o no. O patriota o traïdor. O progre o fatxa.



Podríem   convenir  que la simplificació és una de les maneres d’ apropar-se a una realitat complexa. Però tan sols és una cara del diamant de la realitat que en té moltes d’altres. Moltes més aproximacions, anàlisis o visions.

Però té la seva lògica quan  un de ha fer un munt de coses durant la jornada i no hi pot dedicar massa temps a d’altres. Acaba simplificant  i oblidant segons quins matisos.

ENCALLAT.001Però això també pot comportar biaixos molt grossos en la  percepció del món.  


Ahir al vespre regirava una mica per les xarxes com anava de  salut  el nostre hàmster.  

El nostre procés ….


D’ anar llegint i veient coses,  em va semblar que s’apoderava de mi  un ànim de ressaca.


CARCAMAL.034


Era  un estat ressacós de destil·lat, d’esgotament, de decepció. Com una barreja de la festa de cap d’any centrifugada en aquest lànguid estirar cada petit pas del ja… puto procés. 



M’impregnava una sensació semblant a acabar de perdre  una final de la Champions i per culpa de les males arts del àrbitre. 

I era aquest sentiment el que m’ha fet donar tantes voltes entre els llençols.


Molts dels comentaris , argumentacions i imatges que havia vist per la xarxa es podien categoritzar en un context futbolero. Típic rotllo on les passions importen molt més que les raons.

Fans d’una banda contra fans d’una altre. Travetes, insults, xuts, cops de peu i gols. On el important es guanyar el partit,  no la manera ni els detalls. 


TRENCADÍS.022-2

I que poden servir per múltiples ocasions i situacions. 


Ara mateix el Barça pot ser els de Junts pel Si amb el sofert Mas martiritzat a la gespa després d’una entrada brutal i que a sortit per substituir-lo una jove promesa del planter vingut de   Girona  . 


Ara la Gabriel pot ser  el Pepe de torn. El diable personificat del Reial Madrid. 


O a la inversa,  si ets de l’afició Gabrielista, pots estar brindant per un gol dels purs revolucionaris a la  burgesia catalana post-pujolista tapadora de tanta corrupció. 


Hooligans d’una o altre banda en múltiples fronts.

La realitat política condensada en rivalitats o jugades d’un Barça-Madrid. 


En un altre exemple, si juga el “problema” català   i el govern central,  els xiulets i la barrila  encara apaguen  més la raó.  A més, en aquest cas, els fanàtics d’allà  poden pressionar a l àrbitre argüint   el reglament, la santa constitució. Aquest  equip contrari és expert en la simplificació. Es guanya per força bruta i institucional, casi no cal adduir-hi  raons ni fer correr la pilota. 

Però deixo aquest particular per que ja es veu prou de quin cantó en sóc hooligan. 


D’altre banda, en la simplificació dels temes també s’acaba fent tot tipus de personalitzacions i caricaturitzacions .

Vanagloriant Messi,  sigui Mas, Pujol d’abans, Santi Vidal , Puigdemont , Carandell o qualsevol altre. 

Odiant Ronaldo, sigui aquesta la  Gabriel , el Pujol d’ara, el Rajoy, el Jorge Fernandez Diaz o el senyor Putin.


Aquest  xup xup de matats a la xarxa acaba tendint sempre al maniqueisme pur i dur,   dicotòmic, groller i  previsible. 

ec83109b4b7c57b76b26840f28e5124f

I tan sols cal dir quelcom una mica ocurrent o penjar una imatge prou divertida perquè s’ atorgui la quasi  única interacció possible; un “m’agrada”.

Fet depressa i corrent  mentre el que  mira o llegeix es troba sentat en un vagó  del metro o davant de l’ esmorzar. 

Un  currito no te gaire estona per a pensar i meditar de segons quines coses.

Més aviat tan sols té temps de consumir el gorgoteig d’una radio, les imatges d’un televisor a la nit,  o de consumir un diari junt amb un cafè amb llet. 


És en aquests mitjans  on són els professionals del tema.  Els Guardiola , Mourinho o el Del Bosque que et poden convencer, raonant per tu,  de quelcom que potser ni has  tingut temps ni de assabentar-te.

Com en volies tenir, d’opinió?

Et faciliten el consum del tema que sigui ja pensat i mastegat . Inclús ho agraeixes.   Més si el que ho fa ja és algú a qui prèviament   li has atorgat  confiança.  Algú que ja saps  que és un clar  fan o amic del teu  equip de futbol. I així, entre mastegada i mastegada del bocata d’esmorzar,  pots mastegar també idees que després  conformaran la teva posterior opinió. 

Son els veritables kies de tota aquesta moguda. Al final quasi sants. Sant Josep Cuni i Santa Maria Rahola.  L’arcanguel Juliana o l’humor  “Polònic”  . 

Tots els Pastorets siguin del grup Godó o de qualsevol altre . En  mengem i combreguem d’un o d’altre pastis.

Jo , particularment ,  en tinc alguns a qui aprecïo molt . M’acompanyen en moltes hores del meu monòton quefer  obrer. 

Els meus kies més valorats son Sant Basté i la seva tropa. O quan puc llegir és la Santa Vanguardia,  on en puc retrobar a uns quants. I santa Tv3 quan descanso a casa . 


En aquest sentit  la meva formació d’opinió beu de les fonts religioses del grup Godó i de las de la  Corporació. Casi en sóc un ortodox.

I en les seves tertúlies i opinions  visc i consumeixo el  futbol polític,  religió i opi del poble. Conduit convenientment pels kies ben assabentats . Gent que té  temps per gaudir de la realitat , de digerir-la. Per després permetre’m  a mi  deglutir petits trossets d’interpretació de la realitat. 

cc08c-trata_seres_humanos_ugt
Quan vaig de rotllo pro-indepe, mastego de Rahola , Graupera,  o algun altre.

Que em bé de gust  un rotllo més moderat, a mi m’encanta el Puigverd,  però si no, sempre en hi ha algun altre prou gustós.  

I si no  també pots escoltar kies més ambigus. Personatges que intenten no fer olor  cap a cap banda.

Però jo prefereixo   saber d’antuvi quan dolços o salats son. 

Amb un Sala Martin saps que no et colarà idees marxistes de sota mà. Ja saps d’entrada quin gust tindrà.

Aquest últim personatge em ve molt bé per concloure. Mengem sempre segons les lleis del mercat, en aquest cas, dels kies opinadors.  

De gent que viu còmodament asseguda en el sofà del flux incansable de la informació. Professionals que ens interpreten d’una o altre manera la realitat . 

Kies del coneixement de la actualitat a qui donem la reputació necessària perquè ens ajudin a formar la nostre opinió embastada en les seves raons. Conferint-los-hi en els nostres aprenentatges del món un  enorme poder.

ALQUÍMIA.032
Més tard, ja a hores  de matinada  o en petits ratets robats al quefers quotidians,   regurgitarem alguna cosa per la xarxa. 

Els putos obrers , o curritos del que sigui, no disposem de gaire estona per pensar. Temps per a reflexionar  amb calma  i construir elaborats arguments. Prou ja fem si reverberem petits xuts a aquesta pilota político-futbolera de realitat empetitida, resumida i casi infantil que traslladem per internet. Quatre xuts,  embastats també, en quatre emocions que ens agiten  i ens conformen. 

I tan sols quatre  perquè estem cansats o em de fer una altre cosa.

Que si el Messi és o ha fet això. Que si el Benzemà a dit lo altre.

PLOVENT.027Que si ara el hàmster ja és mort  infartat de donar infinites voltes al procés. 

Que si aquesta és en Judes o l’altre el Sant Cristo Gros.

D’un temps ençà, em fascino amb  allò que abans he anomenat l’enorme poder que els hi conferim. 

El poder que els hi atorgo per triar una part o una altre de la actualitat política de la que ells són transmissors.  El poder de fer-me fixar en una cosa i no en una altre de la immensa cataracta d’informació que hi ha. 


Quan escolto  directament a un subjecte polític és sempre molt interessant. Com a  font genuïna que és de la majoria dels inputs de la actualitat política. 

Però amb el temps ja he aprés a escoltar-los com a venedors d’elixirs miraculosos i prestidigitadors de la paraula. Quelcom semblant a experts en col·locar-te el que darrerament  sento anomenar com a el seu relat, el seu encuadre, el seu elefant en que no has de pensar i en que inevitablement penses si ho han fet bé. 

Els seus discursos saps que han d’estar mediatitzats per la posició des de la que es pronuncien i del públic a qui va adreçats.  A vegades completament buits i falsos. Si son”precisament” el políticament correcte.

NAUFRAGI.001
En canvi, ingenu de mi, no prenc tantes precaucions quan escolto o llegeixo als kies sants de la meva devoció.

A ells els  confio  gran part de la meva capacitat d’anàlisi i reflexió.  Incapaç de poder destriar entre els milers d’inputs que circulen, els deixo que ells destriïn per a mi. Em facin l'”encuadre”.

Jo casi que tan sols selecciono a quins d’aquest “filtres” d’informació els hi confereixo bona reputació. 

Després, a més de continuar bombardejat per tot el demés, a aquests triats els dono l’autoritat “conscient”per “barrejar-se” amb les meves idees i el meu entramat de coneixements. 

I així  vaig fent mentre condueixo, curro o descanso. Quan bonament puc i com puc. 

Sempre puc acabar sentint allò de que quan més conec més gran es fa el meu desconeixement. Això és obi. 


Però també vaig percebent,  gairebé intuint, que el que jo penso, voto o em sorprèn d’aquesta realitat ja no sé fins a quin punt és el que jo he pensat, analitzat i reflexionat.  O el que ha petits bocins ,i poc a poc, els meus estimats kies han determinat per a mi.

També sé  que tampoc els puc fer a ells culpables de la meva estupidesa i de la meva realitat com a puto obrer.

Però cada vegada em sento més estranyament incomodo  quan em sento un vedell més del ramat indignat i cridant contra la ara triadora Laudrup. Exclamant justícia tots a una per el que li han fet al Messi,  mentre es rebolca per la gespa. O compartint el veredicte del que proclama el meu Luis Enrique preferit.  

A  vegades em sembla que em faig una mica de lio quan faig aquests  pensaments sobre el que penso.

 No ho sé.

Però darrerament ,  quan vaig  prement les tecles d`aquesta malsana addicció blogera, em retorna i em ressona una  cançoneta. La cançoneta  d’abans.  

RONDALLA.001

Me estoy quitando, me estoy quitando,  solo me meto de vez en cuando,  de vez en cuando.

Oriol23.cat     B )

Rentant plats

 

Avui mentre rentava uns plats m’he posat filosòfic, casi fastigosament transcendent.

 

Acabava d’escoltar allò de que no som res just quan algú acaba de fer el traspàs.


Sembla com que quan estem immersos en la mundana quotidianitat diaria és força més difícil sentir algú expresar aquest no ser  res quan encara som algo.


També pot arribar a semblar com si no poguéssim trobar a faltar a algú o elogiar-lo  quan encara no tenim cap motiu xungo per a fer-ho o pensar-ho. 

Inclús pot arribar a semblar que si fas aquest tipus de reflexions en una conversa ets  dels que tenen  trets de caire depressiu o qualsevol altre desajust del estil.



Potser no és quan estàs rentat  plats.  O feinejant en qualsevol altre rutina de la casa el moment més adequat per pensar aquestes coses . O  les contraries.  A emocionar-te  perquè malgrat no ets res experimentes  un inmens goig d’esser viu i sents a quantes coses i gent t’estimes.



This photo by Michael Bernard is inspiring because of how it uses contrast to subtly suggest, the female form.:

Potser com que la vida és molt puta ,

tan sols quan el no ser res es fa molt palès podem mostrar les nostres febleses, les nostres misèries , la vacuïtat de sentir-se no res. 

Aleshores si que podem expressar-nos i solidaritzar-nos entre nosaltres en aquest sentiment. 

Inclús ens podem permetre percebre’ns com a putos putxinel·lis que consumim coses, , temps, , servituds,   oci o d’altres en major o menor proporció . 


O potser tan sols fem una frase feta per sortir del pas davant d’un tercer abans de continuar al nostre rotllo. Amb més o menys consciencia de la nostre finitud. De la nostre nimietat al no ser res. O potser estem més “tranquils” sense pensar-hi.

Potser només és a mi que m’ho sembla mentre rento plats.


“I don't mind your showing me your legs. They're very swell legs and it's a pleasure to make their acquaintance. I don't mind if you don't like my manners. They're pretty bad. I grieve over them during the long winter nights.”  ― Raymond Chandler, The Big Sleep:
Potser és més normal contenir certes  cabòries  per a tan sols algunes circumstancies.

I anar fent girar la bola.


Anar en pilot automàtic emocional anat d’aquí cap allà,  d’un moment a un altre.

Protegint les fronteres dels nostres egos de fangosos pantans de pors i de no ser res.


A més és bastant obi que no podem anar pel carrer  amb el cor obert tot el dia.  Amb les emocions regalimant per dins i per fora . 


Inclús  potser sembla més adaptatiu viure alienat  per poder sobreviure en  la mediocritat d’una puta feina i gaudir només d’algunes  estonetes de conscient i delent  existència. 


I si ens rellisca una mica per algun lloc sempre tenim una mica d’alcohol, de tele , de entreteniment divers , del que sigui. Per sortir del pas. 
El més probable és que  mentre rento aquests plats se’m en està anant  la flapa.  A la fi, una forma d’entreteniment més.


Probablement quan acabi de fregar-los m’assecaré les mans, m’ estiraré al sofà a descansar  un rato i miraré una estona més la tele.

Potser  així fàcilment deixaré de derrapar emocional i existencialment 

Oblidaré parides com que com  petits sistemes nerviosos capacitats per assolir  consciencia  del  ben poc que som. 

Animalets semiautomates que dies i anys anem empenyent distrets de la nostra essència

O de la seva absència. 

Fins que més aviat o més tard,. algú més o menys proper, sinó un mateix , caurà en el forat negre. 


I som-hi, tornem-hi amb el puto no som res.

Novament davant del  buit.

No som res. No som puto res.

How Summer in Denmark feels... Favorite?NO CHANCE!: