L’heroi de les pitzes-Segona part

Es tornava a trobar abstret de la seva consciència . Executant com un autòmat les diverses rutines d’aquell curro. Agafar les comandes. Introduir- les a la caixa blanca i vermella. Engegar la moto un cop programada la seqüencia de carrers i de destins. Sempre el mateix. Engegant de nou un bucle rutinari. Semàfor vermell, verd, gas, gir, fre. I anar repetint fins retrobar-se de nou amb la seva cara en el mirall d’un ascensor amb una caixa de pizzes entre les mans.

De vegades, en somnis, es descobria amb les seves pizzes escalant eternament per infinits ascensors. Tanmateix era un moment molt íntim i especial de la seva feina. Com en aquell mateix moment, on es trobava estretament en un d’ells, encaixonat junt amb dues pizzes grans. Un cub de quatre metres cúbics amb flaire de peperoni ascendint fins l’ àtic.

Pensava en d’altres moments íntims d’altres feines que havia tingut. Dins del seu extens currículum professional també havia exercit de rentaplats en un restaurant a prop del port. En aquella feina hi tenia el moment íntim mentre l’enviaven a cercar el container de la brossa per  apropar-lo fins  la porta de la cuina. Per començar sortia al carrer després de diverses hores d’estar davant d’una paret blanca i muntanyes de plats.  Veia la llum del sol  i el cel en les seves múltiples variants en forma de núvols, pluja  o vent. Podia observar a la gent del carrer mentre empenyia aquell pesat carro color d’alumini. L’esforç per a fer girar aquelles rodes i les pauses que es prenia per a descansar eren moments molt propicis per a vomitar grans reflexions. El carro metàl·lic de la brossa li era realment molt gràfic, el feia sentir empenyent tot una metàfora de la seva vida.

L’ascensor ja havia arribat a  l’àtic. Mentre obria les portes i es desencaixava del cubicul se li va ocórrer  un altre bon moment íntim. Es va imaginar que Resultado de imagen de repartidor de pizzasl’ascensor s’espatllava a mig trajecte i quedava atrapat una bona estona. S’imaginava les seves diverses cares reflexades al  mirall ,  les expressions, els renecs…. Després es veia  engolint les pizzes que l’ acompanyessin en tan emocionant aventura  per tal de tenir els  sentits i la ment entretinguts.

El client del àtic havia  estat normal, un de tants, però li havia donat una propina més generosa de lo habitual. La propina era sinònim de feina de matat i, com a matat agraït que era, agafava amb més alegria els quatre metres cúbics de descens i introspecció.

Un cop al carrer s’asseia  a la moto i encenia una cigarreta. Un altre bon  moment íntim en aquella feina.  Treure fum assegut  a la moto.  Aparcada a qualsevol racó on la gana d’un altre l’hagués portat.

Fumar tranquil·lament també  era la forma d’ escaqueig més comú entre la gent del gremi. I si es  volia fer d’una manera més elaborada hi havia un bar, a prop de la pizzeria , on es realitzaven els escaqueijos “oficials”. En aquell local es podia compartir el “brake” amb un igual i ampliar el repertori de conductes d’ escaqueig tot parlant , bevent o fumant en grup.

Resultado de imagen de repartidor de pizzas

Ara ja era tard, era possible que no   hi hagués  més  feina  i pogués “liquidar”. Engegava la seva companya de feina .  Retorn cap a la pizzeria.

Una estona després ja era a la porta del bar dels escaqueijos i d’altres afers. Havia liquidat Es sentia lliure fins la pròxima jornada. A la barra, assegut en un tamboret, hi trobava al primer conegut. Era en Xavi, amb la seva marcada afició per la festa. Festa implicant òbviament alcohol. Fent una similitud es podria dir  que cada dia  es corria un gran premi per veure qui agafava la papa més gran. I ara es podria considerar que en  Xavi es trobava a boxes fent els ajustaments previs a la màquina d’ingerir davant d’una cervesa. Semblava que aquella nit podria  fer uns bon temps. Fins hi tot, després d’una breu conversa, podria apostar per a ell si es celebréssin uns entrenaments oficials aquell vespre. De ben segur tindria opcions a la “pole position” . Per el seu baf es desprenia que la seva ingesta portava molta estona de rodatge. I és que a en  Xavi se’l podia trobar en aquell local abans i després d’anar a treballar,  i sovint  escaquejat allí dins mentre suposadament treballava. Era doncs una garantia de trobar sempre algú conegut en aquell bar.

Kevin Schwantz #34 , John Kocinski #3 and Alex Barros #9 - Laguna Seca Corkscrew:

Mentrestant, en un altre Telepitza  de la perifèria, la Marisol amassava una futura tropical amb doble de formatge. La lluminària dels seus ulls clars s’estavellava davant d’una paret de rajola blanca mal fregada. Avui li tocava “chape” i confiava en que el nostre heroi  passes més tard a  buscar-la. Però en aquell món governat per impulsos etílics i inconsciència no es podia confiar massa en res.

Al bar ja havien arribat altres subjectes amb el comú denominador de recent alliberats d’una caixa blanca i vermella a l’esquena de la moto.  Apareixia per la porta  en Mario , apodat Mario pastillas de colores. Els seus ulls desprenien signes evidents de que la seva festa ja feia molt que havia començat. I amb el seu somriure, al que li falta una dent, feia una fila entre divertida i espantosa.

Resultado de imagen de repartidor de pizzas

La barra cada cop estava més atapeïda i el xivarri va forçar al regent de bar a fer una de les seves grotesques amenaces per apaivagar a les bèsties alcohòliques.

Arribava  el moment de sortir a fora amb les respectives begudes i decidir al voltant d’un “gurfil” on anirien aquella nit.

Les propostes sempre eren les mateixes, a “botar-la” als locals de costum. Però calia triar l’ordre de visita d’aquests. Formava part del ritus quotidià .  Després  continuarien bevent i fumant una bona estona abans de marxar, repetint-se en  aquella rutina diària  i que encara  s’ exacerbava més quan arribava el finde.

Els cap de setmana tots treballaven al migdia. Això provocava que a vegades en Xavi empalmava la nit amb el dia i es presentava a repartir pizzes amb tota la papa. Llavors se’l podia trobar deambulant per la pizzeria a la recerca d’una cervesa o, quan tenia logística , traient una ampolla de wisqui de la taquilla.   Molts cops es feia dolorós veure’l marxar a fer un servei en aquell estat.   I més d’un cop se’l veia tornar amb la caixa i els braços plens de rascades d’haver provat l’asfalt.

Tots tenien present que una dia podia no tornar.

BARRY SHEENE:

El bar ja era  a punt de tancar i tots anaven preparant la migració. Des de l’acera una moto començava a bramar, després una altre. En Xavi engolia ràpidament el que tingués entre mans i instants després apareixia amb la seva màquina roda enlaire. En un moment una dotzena de motos estaven a punt per la sortida del gran prix de la nit de divendres.

El nostre heroi també era a la graella de sortida,. Engrescat entre sorolls de motors i fums cannàbics ni recordava la possibilitat d’anar a recollir a la Marisol. O potser si,  i ho oblidava premeditadament. Tenien una relació poc clara, ambigua,  i preferia jugar i beure amb els seus amics d’inconsciència a emprendre el camí cap a la perifèria a la recerca de no sabia ben bé què.

Així començaven un nou finde.  Com molts d’anteriors. Junts  apagant en líquid  i fum les seves consciències d’alcohòlics conjugades amb  múltiples dèficits afectius.

La nit encara era llarga, i si no en tenien prou, demà podrien  tornar a començar.

Rainey Lawson Schwantz Doohan:

Anuncios

L’heroi de les pitzes -primera part

 

.:

 

Es sentia vivament efímer. No podia evitar pensar el la seva més o menys pròxima desaparició.  Reflexionava sobre la seva existència. Sobre el que feia i faria  amb a seva vida i sobre el que ja mai assoliria. Pensava en el seu passat, present i futur. I no podia evitar témer l’infortuni, l’accident, el caos, la mort.

Es sentia buit anant amunt i avall per la ciutat amb la seu scooter. Viatges per quatre duros que el tenien distret de les seves inquietuds vitals. Transportant  una qüotidianitat trista li passaven  estèrils les jornades en tot lo referent al seu neguit existencial.

Li agradés o no portava una vida de repartidor de pizzes. Era un repartidor de pizzes. La seva ment havia  d’estar atenta als semàfors, als cotxes, als carrers. Una entrega, després una altre, i una altre. Pujant i baixant de la moto, conduint la seva rutina. Voltes i més voltes per la ciutat.

 

D’’adolescent recordava haver somniat dedicar la seva vida a algun art. Certament no ho havia aconseguit. Li venia  a la memòria  el seu pare explicant, en converses de caire nadalenc, com en un viatge cap a Andorra els va preguntar a tots els fills que volíem ser de grans. Quan li va tocar a ell es veu que va dir que volia ser monstre de foc.

Amb la mà agafada al puny de gas es sentia francament molt cremat; però no monstre de foc.

Tal vegada ell hagués preferit dur una vida assossegada, tranquil·la al estil del dels antics pensadors grecs. Viure dels fruits del seu treball intel·lectual. Però no era un geni ni havia estat mai massa afortunat. Aquell comptaquilòmetres espatllat davant dels seus ulls prou palpable li ho feien sentir.    Viure del que a un li agrada no era en mans de tothom.  Veient les seves mans , ennegrides,  agafades al manillar li’ho feien força evident .

Les poques possibilitats que havia tingut de fer quelcom més acord amb les seves inquietuds les va esvair en la seva dispersió. Mai havia estat capaç de concretar res d’una forma positiva i constant. Sempre deixava les coses a mitges, inacabades. Aquella manca d’esforç, de voluntat  l’havia  portat on era. Enfilat en una moto i amb el front negre de merda metropolitana.

La seva ment, dins del casc, es sent oprimida per la seva persona.

 

 

Els amics, les dones, l ‘alcohol, la tele i l’instint de supervivència l’ajudaven  a suportar aquell pensament latent, depressiu. Pensament que a vegades es feia conscient, a vegades s’enfonsava  en el seu endins i a vegades quedava solapat en el mal rotllo en que les circumstancies el tinguessin atrapat. En una cantonada amb la roda punxada no hi havia temps per posar-se existencial. Hi havia com un relé de seguretat que saltava abans d’entrar en una depressió infinita, eterna.

En una ocasió, enmig d’una tormenta Pau Claris avall, arraulit dins del seu vell impermeable, agafat amb les mans molles i gelades al manillar, em va permetre interrogar-se: A on vaig?. Que cony estic fent amb la meva existència?  D’entre les gotes d’aigua que li regalimaven per la cara en va notar una que era diferent. El relé no saltava. Va haver d’aturar la moto. Ingerir un carajillo. Fumar.

Passada una estona, amb un nus a l’estómac va arrencar la moto. El motor bramava com  un lament mecànic. Mentre, un gota d’aigua li lliscava molestament per l’esquena. Un calfred depressiu li recorria tot l’epiteli.

Motorsport Fan:

 

Calia continuar. Si es quedava aturat eren masses les coses que podia engegar a rodar. Un mal rotllo irreversible li rondava i no podia deixar-se  atrapar.

En la seva misèria  va descobrir la força per continuar. La por a un caos encara més gran l’obligava a resistir. Va ser tan senzill  com triar entre allò  o  el encara pitjor. La llei del mínim esforç, tan ven apresa a l’escola, es  plantejava a un nivell purament vital. El mínim esforç i les circumstancies l’havien portat  on ara era. Era el que hi havia  i no hi havia  res millor en aquell moment. Només no parant i amb esforç tenia una possibilitat de poder emergir del atzucac on ara estava atrapat.

I així  va resistir i resistia. Un  dia i un altre. I el següent.

Ala vesprada llarga arribava brut i esgotat a casa. Però arribava. Començava llavors a fer-se olles. Analitzar-ho tot.  Pensaments. Fer-se pel·lícules, arribava  a crear algo  i tot amb imaginació. Però ràpid es Dani Pedrosa: cansava.

El televisor esperava tranquil sabedor de la seva força. Després arribaria la gana. I el són.

Demà tornaria un nou dia  Amb les velles i persistents necessitats de subsistència. Tornaria  a pujar trist i desganat a la moto. Tornaria a distreure la seva ment entre semàfors i fum. Girant entre cotxes i aquella realitat que el tenia atrapat.

I si tot anava bé tornaria a acabar la jornada brut i cansat. I tornaria  a esvair de nou la seva ment davant del televisor o d’unes cerveses. I després vindria la gana. I el son.  I es tornaria a repetir el cicle. El carrer i el seu tràfic l’estarien esperant tan saturat com de costum.

Com ara mateix, era negre nit i el cicle era aquí. Tenia gana i  havia de fer-se el sopar. Trist sopar per la sempre present escassetat de recursos i crisi econòmica. Crisi que agreujava la seva crisi personal. Resumint, un trist entrepà.

Passada una estona el menjar ja era engolit. La dosi televisiva i cervesera generosament subministrada. No calia pensar en res més. S’en va anar a dormir

Fos a negre.'If you no longer go for a gap that exists, you are no longer a racing driver' Ayrton Senna - Formula One Triple World Champion (1988 1990 1991):

 

 

Continuarà   B )

La vida secreta de la Júlia

Van passar molts anys en els que jo no havia tingut cap noticia de la Júlia. Un correu d’un parent comú  em va anunciar el seu ingrés en un centre d’ancians . Aquells llocs grisos i tenebrosos on la gent gran , amb pocs recursos , comparteix l’espai amb fantasmes ombrívols com l’Alzheimer, la demència senil o qualsevol altre malaltia neurodegenerativa.  O simplement comparteixen , en soledat, el trist i inexorable decliu d’una vida propera a exhaurir-se.

En veure-la, em va semblar com si el seu cos s’hagués  encongit.  Estava molt prima i envellida. Els seu braços ossuts tenien la pell pàl·lida ; translúcida de  venes, arteries,  i  d’ algun blau propi del “trasteig”  hospitalari.

El  pas del  temps ja devia fer estona que  havia   esborrat aquell somriure maliciós  que tant popular l’ havien fet entre els xicots  del barri. Milers de campanades del rellotge de la plaça separaven aquell entusiasme, aquella gresca excitant ,  del temps  que ara transcorria  per entre els llençols,  en la penombra,  que abrigaven a  la Júlia .

nenea volant

Les dues ocasions  en que la vaig intentar visitar estava com mig adormida i absent . Els pocs parents que encara tenien cura d’ella em va aconsellar no intentar-ho més. Sempre estava molt cansada i com en un altre món .No es  podia mantenir una conversa raonablement intel·ligible amb ella.

Va ser en les converses amb ells , i regirant a l’ habitació de  casa seva entre cartes i altres objectes personals,  que   vaig anar sabent moltes més coses de la seva vida .

Es veu que, quan encara no vivia sola , ja va començar a tenir comportaments una mica estranys.

D’amagat de la resta d’habitants de la casa , va començar a practicar com rutines secretes i,  paulatinament, va anar adquirint nous costums.

Quan ningú no la podia veure, entrava al racó de planxar i  agafava la safata de cimbre on hi havia tota la roba plegada.  La portava a la cambra del costat i l’ escampava  per sobre  del llit . Després, en feia una nova muntanya de roba per plegar i ho tornava a deixar,  discreta i sigil·losament, a la cambra de planxar.

Una estona més tard, com la cosa més natural del món, tornava a la habitació de la bogada. Amb cara d’àngel just després de besar a Deu començava a plegar , amb precisió i meticulositat , tanta roba com podia.

Primer feia les peces més petites. Continuava  plegant camises,   samarretes i altres peces de vestir.  Solia acabar la seva  extasiant rutina,  doblegant curosament tovalloles , estovalles i,  per últim, els llençols.

Amb el degoteig del temps,  les seves manies es van anar sofisticant.  Per obtenir un  plaer més gran, va començar a necessitar sentir el runruneig de la rentadora en marxa mentre  plegava i doblegava  amorosament la roba. Sentia en aquell soroll  la garantia d’un plaer infinit,  sabent que aviat hi hauria més roba per executar de nou el seu plaent i preciós procés.

A mida que vaig anar sabent aquestes coses,  la meva curiositat es va fer famolenca. Vaig començar a indagar i a parlar amb més gent. Talment com si jo fos un detectiu intentant esbrinar el mòbil d’un crim.  Fruit de la meva fam de saber vaig descobrir , parlant amb les veïnes, alguna cosa més .

Va resultar   que la seva gran amistat amb la Mariona del mercat, la seva  veïna  preferida, mai havia estat del tot  sincera.   La Júlia, degut a les males relacions que sempre havia mantingut  amb el propietari de la seva finca,  el senyor Palau, mai havia pogut accedir al terrat de dalt . Es veia obligada a estendre la roba en uns filferros que tenia en una ombrívola terrasseta interior del costat de la cuina.   La Mariona Recasens, en canvi, tenia per costum estendre la roba al terrat del edifici on vivia.

Un matí assolellat de maig , la Júlia havia anat a ca la Mariona després de fer uns encàrrecs.  Mentre xerraven de les xafarderies que sempre podia actualitzar a la seva parada del mercat, la Mariona li va demanar   sinó li importava que ella anés estenent la roba.  La Júlia , amb la  seva obscura debilitat per les coses de la bogada, es va oferir amablement a ajudar-la.

Van pujar les escales , amb un cistell força gros ple  de roba, mentre continuaven xerrant.   En arribar a dalt,  la Mariona va obrir la porta del terrat.  El sol va enlluernar per uns moments la cara de la Júlia.  Poc a poc va anar recuperant la visió. A mida que ho anava fent, però,  va començar a recórrer per el seu cos un formigueig cada cop més intens. Entretant  la Mariona ja havia començat a estendre roba distretament mentre xerrava i xerrava.

Ella ja no la sentia. Mirava, ara enlluernada des de el seu interior, aquells cordills llargs i verds on la seva amiga estenia la bogada. Eren sis fileres que anaven de punta a punta del terrat. No eren de fil ferro, com els seus i  tots els que havia conegut fins llavors. Eren de cordill de plàstic verd com els de la persiana del seu balcó. I qui fos, els havia lligat amb una  traça admirable i molt ben tensats.  La Júlia tremolava interiorment davant l’excitació que estava sentint. Lentament, com si no passés res, va agafar una peça de roba del cistell i es va disposar a estendre-la. La Mariona, molt llunyana en la seva ment, continuava xerrant distreta.

Ella per fi va gosar tocar aquell fil d’estendre verd que l’estava hipnotitzant. En fer-ho, un terratrèmol petitament immens va sacsejar-la. Aquell tremolor tant plaent li va fer doblegar els genolls.  Es va agafar amb més força al cordill .    Un corrent elèctric li va pujar  des del  seu endins més íntim. Es va expandir per  tot el seu cos . Li va recórrer fins l’ultima cèl·lula del seu epiteli   .  Després va retornar al seu fons més profund.

Agafada amb les dos mans,  va sentir-ho diversos cops abans la Mariona no es va acostar a ella en veure que algo estrany estava passant. La Júlia, per dissimular,  va explicar-li que s’havia marejat .Va  demanar-li de quedar-se assegudes una estona.

No va ser fins més tard però, ja a casa seva, que es va permetre qüestionar-se  el que li havia passat.  No recordava res semblant. Ni quan era adolescent, estant enllitada amb en Joan, el xicot més espavilat i guapo de la colla del barri, havia sentit una emoció tant intensa i torbadora com la del terrat. Tampoc era comparable, en intensitat i força ,  a totes les emocions  que va sentir mentre va parir a la seva filla Núria.

Aquell fet va marcar un canvi transcendental en la vida de la Júlia. Va començar a canviar  les seves feines  quotidianes. Les seves rutines van anar fent un gir . Cercava qualsevol excusa per apropar-se a ca la Mariona. Inventava el que fos necessari per poder acabar estenent roba en aquell terrat. De fet, li va explicar a la Mariona que al seu edifici feien unes obres que  no li permetien  estendre en el seu pati interior. Li va demanar que li deixés estendre la roba en el seu terrat. La Mariona sempre va ser molt crèdula i bona dona.  La Júlia se las va empescar per acabar tenint clau de la porteria i del terrat.

Poc a poc la vida de la Júlia va anar girant més i més al voltant d’aquell fil on poder  anar a estendre i aquells munts de roba per plegar.  Va deixar d’interessar-se per els homes que la rondaven i afalagaven, malgrat ja no era una jove,  des de que s’havia divorciat del Miquel.  Amb el pas del temps les seves úniques fonts de plaer, i la veritable raó que donava sentit a la seva vida, eren el poder estendre la roba en aquell fil i després poder-la plegar curosament.

DSCN2478

Quan es va fer més gran i la seva malaltia va anar avançant,  la cosa va empitjorar força. La Júlia no només pujava al terrat cada dia i després es passava incomptables hores plegant.  A la nit, vigilant que no la veiés ni la sentis ningú, pujava de nou al terrat i estenia a la llum de la lluna. Després s’asseia una estona contemplant aquell astre meravellós que era diferent dia rera dia. Finalment  tornava a recollir-ho tot. . Un cop a  casa plegava una estona més mirant per la finestra la claror , la majestuosa lluna .

Al matí següent, a trec d’alba, iniciava un cop més aquell bucle cada cop més obsessiu. El fil verd d’estendre roba, les muntanyes de roba plegada i les diferents fases de la lluna,  van acabar sent  els records més perdurables en la trista senectut de la Júlia.

Tan sols amb aquelles tres coses,  a vegades, de tard en tard,  se li podia veure insinuat  a la cara aquell somriure maliciós que tant maca i desitjable la van fer en la seva joventut.

dona sombrero

Epíleg a: novament a la barra del bar

Un enorme clau em  travessa  pel mig del cap.

Martiri assolit de forma inequívoca en el meu excés nocturn.
El rellotge assenyala una hora estranya.
Un final no registrat en la memòria.


Incòmodes sensacions.
Intents de cordura.

Tos, profunda tos, amb regust de tabac.

         Dutxa d’emergència, de retorn.

Mentre, la veïna ja ha  fregat el replà, ha posat dos rentadores i les ha estès  .

El sol   ja ha escalfat llargament el nou dia.

Una cascada d’interrogants m’esquitxa per entre els giravolts encefàlics.
La panxa m’empeny a sortir al carrer.

Cercant una ingesta que mitigui  aquest descomunal clau  que em trepana el cap.

Em demanaré una canyeta i entrepà per a anar-me recuperant. 

 Lambretta DL/GP The Scooter Rider #vespa #lambretta #scooter #thescooterider #mod #race:

Re-inicialitzant el meu castigat metabolisme.
De passada començaré  a esbrinar on collons vaig   deixar aparcada la moto.

Novament a la barra del bar

Sóc en mig de  brams, sorolls, musica i rialles etíliques,

Una emocionant circumstancia em té segrestats els cinc sentits.

Porto una rato interaccionat  amb una aura enlluernadora

Un somriure generós, amable.

Natalie Portman 05:

Un contorn encara mes generós, més amable .

La cervesa em corre suau per la gola, subtilment dolça.

Per l’ encèfal em brollaven lisèrgics pensaments. Un vent fresc i esperançador  es cola en el meu paisatge rutinari i avorrit. Em sento com nedant en un llac serè i  lluent enmig d’un garbuix  d’ animes atribolades.

Mirant a uns  ulls que silencien  fins el meu més lànguid lament o queixa.

Corre, corre suau la cervesa per el meu endins.

Charlize Theron:

El batec se’m trasbalsa quan hi mantinc una fugaç conversa.

Rialles, gesticulacions diverses m’arrosegen en un remolí imparable . És difícil sentir entre tant soroll. Casi no sento el que diu , perquè el que és el que sent el meu cos, el que  anhel.la a prop d’aquest altre cos és prou  obvi i patent.

Intento camuflar l’ irrefrenable pulsió que em domina per no quedar amb el cor , i el cos , al descobert.

Entre tant, la musica governa els moviments i  enalteix la seva silueta, el seu somriure generós, amable.

Corre suau, subtilment dolça i euforitzant, la cervesa i la nit al seu costat.

Els llums i els sons queden amortits  en una escena que ens dibuixa sols en mig d’una  multitud que poc a poc s’evapora.  El temps poc a poc  s’ atura. Ella es mou com en càmera lenta. Una simple baixada d’ulls es fa infinita, bestialment encisadora.

Les cassoletes dels genolls em tremolen; no estic acostumat a percebre  aquest riu de passió que m’ inunda.

De cop i volta però, el volum es torna estrident. Com si m’haguessin caigut dos taps de les orelles. Un soroll escandalós  i lluminosos llampecs em forçen  a axinar els ulls.

El somriure generós parla amb un tercer. Es saluden, es coneixien.

Ell la convida ves a saber a que i on. Ella sembla accedir-hi.

Jo em  desespero. M’irrito.

En la meva imaginació  atrapo entre les cames al dipòsit d’una moto de curses passionals.

Lambretta DL/GP The Scooter Rider #vespa #lambretta #scooter #thescooterider #mod #race:

Apretant les dents amago el cos dins del carenat mentre accelero amb decidida ràbia exprimint tota la potencia d’aquesta moto de desig i  passió.   En la següent corba entraré per l’interior i derrapant.

Marc Marquez, Honda HRC:
Mes val que t’apartis…Mal parit!

Però la pista del bar no és una cursa de MotoGp  .  Ella marxa amb l’altre i jo no puc més que  sortir per la tangent; fent un recte ( dit en argot motero).

Recte cap al barra buscant auxili líquid.

Els fins feia un moment vius colors de les parets regalimen fins a terra i es transformen  en fosca negror. La musica perd  inercia fins a frenar del tot.  Tots els vidres i miralls esclaten i s’esmicolen en  bocins al meu pas.

BARRY SHEENE:

M’ arrepenjo a la barra , asseient-me  en un tamboret , davant una nova cervesa.

Ara és amarga, aspre.

Corre pel meu interior apagant el foc, la passió .

L’incendi ardent i apassionat que hi tenia en la meva ànima  i el nou incendi rabiós i sulfúric que ara hi tinc .

Corre amarga i aspre la cervesa pel meu endins.

Adicció televisiva

Vull deixar de ser un analfabet digital: Traduccións i transmutacions - Adicciones (1):

Tarda de festa.   Vull deixar de ser un analfabet digital: Traduccións i transmutacions - Adicciones (1):

Feliç  de no haver de trastejar apàtic els meu cos durant tota una feixuga jornada laboral jec  mandrós al sofà.

Dormisquejo. Engoleixo iogurts i altres porqueries embadalit davant l’ infatigable parpelleig del meu fidel televisor.

  Vull deixar de ser un analfabet digital: Traduccións i transmutacions - Adicciones (1):

Submergit entre coixins levito en comunió amb el meu deu, la meva pau.

 Hores i hores rebolcant-me en un viatge qui sap a on conduit pel meu tòtem.

Cultivo ja amb una constància diària aquesta passió desbordant.

Amb  fidelitat religiosa.

En els dies festius  vaig a missa de catorze a dotze. Però en els laborables també dedico  unes quantes hores a la meva litúrgia.

Vull deixar de ser un analfabet digital: Traduccións i transmutacions - Adicciones (1):

No hi ha mandra ni excuses per aquest sagrat ritus.

Ja de petit   restava amb els meus germans  genuflexe al voltant  de aquella  finestra al món.

Quan  algú cercava o volia el comandament a distancia demanava qui tenia “el poder”.

L’afortunat es sabia estar acaronant entre els seus dits el timó de la navegació mental de tots els altres.

Vull deixar de ser un analfabet digital: Traduccións i transmutacions - Adicciones (1): Havíem crescut al voltant d’aquella caixa màgica i del seu poder.

Primer en blanc i negre havíem vist des de l’arribada del home a la lluna fins l’anunci de la mort del  dictador.

Poc després, ja en colors ,varem viure mil i un esdeveniments vitals més al calor de la seva llum.

Els meus ulls segueixen tant fidelment com llavors aquell punt de llum veloç que traçava sis-centes vint i cinc línies entrellaçades en una pantalla quasi ovalada. L’evolució deïfica l’ha fet més gran, plana i digital. Segueixo el seu dit amb fe cega. Sabedor de que ara la seva llum ja no em faltarà mai.  Ja no hi cartes d’ajuste ni VHF’s. Ara és la gloria del senyor full time.

Incansable escruto entre els botons del meu poder a la recerca d’unes imatges que anul·lin un nou impuls de prémer novament el botó.

Encadeno infinits canvis de canal configurant un món  que m’ atrapa en la seva luminescència.

   Vull deixar de ser un analfabet digital: Traduccións i transmutacions - Adicciones (1): Exerceixo el meu màxim exercici de llibertat.

Trio lliurement entre totes les opcions que m’ ofereix.

Engoleixo incansable del que considero la millor elecció.

Embotint hora rera hora dins de la meva ment un macramé d’imatges , d’històries ordenades per el caprici del meu dit.

Dit executor del meu gran poder de digital llibertat .

Oblido llavors la meva quotidianitat, la meva realitat immediata. M’endinso entre els diferents personatges i situacions que m’ofereix el meu gran tòtem.

Acabo vivint en les emocions de les histories que veig.

Bategant al calor del seu bombardeig.

Enriquint la meva  vida emocional  en aquesta sublim  conducta.

Respiro, somio, en un lloc potser cada cop més irreal però….

  Vull deixar de ser un analfabet digital: Traduccións i transmutacions - Adicciones (1):

….El soroll intermitent del mòbil em fa retornar al món dels mortals.

Aquest maleit nou tótem.

Font d’eretjes a la veritable religió on la gent piula, gargoteja i fa baixades per l’interné.

Intento incorporar-me una mica i atansar el braç a la tauleta per canviar un moment d’un poder a l’altre.

Però el meu estat  místico-metabòlic-encarcarat  m’ho impedeix .

El parpelleig  incansable de colors absorbeix i oscil·lament il·lumina tota l’estança.

Es segueix administrant el sagrament.

Vull deixar de ser un analfabet digital: Traduccións i transmutacions - Adicciones (1):

Vull deixar de ser un analfabet digital: AUTOBOMBO - Esborrany de logo oriol23.cat: