Postís

 

Quants postissos hi ha

que del cap volen escapar

per ensenyar tot clar

i la calba no amagar

 

Aquests dies hem vist

a un Trump ben proveït

d’un postís, que d’imprevist

se li escapa esfereît

 

Si volessin els postissos 

el sol quedaria tapat

a les fosques i ben minsos

ho viuríem tot plegat

 

N’hi ha de totes boles

al Congrés i Parlament

universitats i escoles

per un bon camuflament 

 

El “sapiens” és aquell mico

que va saber barrinar:

“quina llufa els hi fico

per poder-los enganyar?”

 

Fotografia:

Postís volant

Salut

POSTÍS estampa 70.015.jpg

És l’estupidesa, estúpid!

Els humans sempre estem descobrint la sopa d’all. Potser és una sort que així sigui. Fa que tot sigui més imprevisible i sorprenent. Avui encara estem donant-li voltes a què hagi guanyat el Brexit o Donald Trump.

Quan l’assessor de Bill Clinton li assenyalava que era l’economia,  estúpid, no anava per mal camí. Però després oblidem que aquesta economia és viscuda per estúpids i simples homínids.
Com la realitat pot afectar a la nostra butxaca és quelcom que tots sabem percebre. Una altra cosa és com interpretem les causes d’aquest canvi en les nostres situacions econòmiques.

Grans analistes i grans reflexions s’acosten amb més o menys encert a les raons dels fets. Però oblidem que el comú dels votants no som experts intel·lectuals ni actuem com a tals. Un currito entén del que ell treballa. El que fa pa en sap de farines i el que treballa el ferro en sap de metalls. Però quan pleguem no fem grans anàlisis. Ens distrèiem i emocionem en una afició esportiva o qualsevol altra forma d’entreteniment.

Els de la professió de més raonar o els periodistes no entenen que els altres no són tan experts com ells en el seu àmbit. I que al final votem per múltiples factors més propers a les emocions que als de la raó.

Trump ha sabut vendre la frustració que ha comportat la globalització per a molts. Ha sabut vendre el seu perfil d’èxit i d’autoritarisme a la massa temerosa de la seva butxaca.
Ha guanyat qui a venut millor un paquet d’emocions.

Ens és molt més fàcil reaccionar que elaborar tota una acció. Anar a la contra que construir.

Mirem-ho en la política espanyola o catalana. Tan sols cal veure que Podemos va sorgir com a reacció a una realitat putrefacta. O recordar que Ciutadans va néixer del simple anar contra la immersió lingüística.

O el meu independentisme mateix, malgrat que no vulgui, no
crec que es fonamenti més en un noble sentiment d’identitat cultural i lingüística que en el fet que de jove (començo a ser massa gran) vaig fer la mili a Madrid.

Les emocions que van impregnar el meu jo adolescent en un entorn militar, franquista i castellà segur que tenen molt a veure amb el que ara defenso. O al que reacciono.

Primer sento. Després, més o menys, ho raono i ho empastifo.

És l’estupidesa estúpid, i si et poses a analitzar, si us plau, tampoc ho facis massa llarg.

B )

Perplexitat i tardor

 

PERPLEXITAT

Davant la perplexitat

que aquest Trump a creat

cal veure, tot pesat

perquè això ha passat

 

Potser serà veritat

que aquest poble trempat

en mal camí ha entrat

per quedar-se enfangat

 

El bon temps s’ha acabat

amb aquest gripau arnat

ningú havia comptat

aquesta possibilitat

 

Massa s’han equivocat

previsions d’aquest resultat

per molt haver pensat

que sempre es va avançat

 

Ja deu haver començat

aquell declivi anunciat

i per Deulofeu explicat

del final de tot plegat

 

TARDOR

Ja fa una colla d’anys

Deulofeu pensava

que per nous viaranys

Estats Units entrava

 

Com a nova ampliació

del gran imperi anglès

va arribant la defunció

malgrat el seu gran pes

 

La torxa passarà

als teutons, tot seguit

que amb Europa formarà

un sol cos, ben ardit

 

Avui encara aturdit

està aquest cos afeblit

però amb un bon crit

pot tornar-se eixerit

 

Duelofeu, bon observador

veu la història com un ser viu

mentre uns viuen la tardor

altres entren a ple estiu

 

Fotografia:

Alexandre Deulofeu

subministrant pastilles

a Donald Trump

Salut

perplexitat-i-tardor-009

Més Trump

 

 

El passat  4 de setembre vaig penjar un post al la categoria “Especial art polític aliè” on mostrava diverses expessions artístiques d “art polític”  trobades a la xarxa.

Aprofito per recomenar-la de nou, jo la trobo molt xula.

Es pot trobar fàcilment cercant-la al index de catagories de la dreta del blog,  que les ordena alfabeticament, a “Especial …..”.

A part de l’oportunitat de fer-me una mica d’autobombo del post , en ell s’hi troba aquesta imatge que en aquell moment no tenia el mateix valor que té ara.

L’artista,  premonitoriament,  ens venia a fer la metàfora….

trump-008

Si el mandril si pixa,

pixa’t tu en el mandril.

B )

Trump

 

 

Ai! Trump, Trump Trump

el teu nom sona a timbal

molt de fum, fum, fum

i trampa, trampa, com cal

 

Ja sento que em respons:

“de fum i trampa està format

i no pas de bones raons

un cos politic emprenyat

 

Vinc de la vulgaritat

i no sóc ben educat

això és el que han captat

tots aquells qui m’han votat

 

Sou vosaltres que per pixar

l’agafeu amb paper de fumar

a mi m’agrada esquitxar

per més merder armar”

 

(Penso després, ja tranquil

quelcom serà veritat

el que diu aquest mandril

de la falsa urbanitat)

 

Fotografia: El mandril regant

Salut

trump-008

B )

Mama por

 

 

 

Dimarts passat, suposo que com molta d’altra gent, me’n vaig anar a dormir pensant que al matí per fi ja hi hauria una presidenta electa als estats units.
Saludava al coixí pensant en la previsibilitat de les notícies de l’endemà. Titulars amb la primera dona que aconseguia la presidència dels Estats Units. Previsibles tertúlies on ens reconfortarien dient-nos que quelcom està canviant com perquè la primera potència mundial després de tenir un líder negre (encara que en segueixin matant a d’altres uns quants polis impunement) ara el succeeixi una dona per primer cop a la història d’aquell país.
Però un cop més el previsible de la realitat no n’és. El que no volíem i creiem que afortunadament no passaria a passat.

Aquest símil estrany de Berlusconi yankee ha sacsejat la “ment” política i l’statu quo del planeta.
Fins ahir ens vàrem poder prendre en broma el mal gust d’aquell egòlatra inculte amb cabells repentinats. Semblava clar que entre la dolenta Hillary i l’encara pitjor Donald la “raó” ens donaria una presidenta.
Mal despertar vàrem tenir uns quants !. Portem ja unes quantes hores intentant assimilar el que tan sols imaginàvem com a un acudit dolent i grotesc. Aquell demagog misogin, mal educat, xenòfob i burleta que esperàvem poder oblidar aviat es colava per entre les nostres corbes encefàliques tot presagiant-nos més d’un mal de cap en el futur.
El món és molt complex i difícil de comprendre. La realitat social d’aquí i d allà trontolla de sempre. Més d’ençà que vàrem comprar la globalització. Crisi rere crisi, els putos curritos anem tenint més i més por. Sembla que des de la por agradi un perfil d’èxit i autoritari que ens protegeixi de tot plegat.


Tot el sistema ha trontollat. La premsa, la demoscòpia, els mitjans de comunicació… no han sabut veure com alimentaven el vent on aquell quixot al llom d’un Rocinante daurat de dòlars ha derrocat els nostres molins de seguretat. El cavaller, i les seves extravagàncies que l’han anat fent cada cop més “popular”,   ha seduït a uns quants dient-los-hi que ell no era del podrit sistema polític de la Hillary doncs mai ha estat un càrrec públic. Ara suportarem les seves ganyotes des del faristol més alt.
Tremolem a Europa en pensar que passarà aviat amb la Le Pen o de tants d’altres quan tot just encara ens estem recomponent del resultat del Brèxit. Coses que veiem impossibles cada cop ens angoixen més. Sembla que personatges tipus Putin cada cop ens seran menys estranys.
La nit d’aquest dimecres, en posar el cap al coixí, malgrat l’edat, em va assaltar una trencada exclamació. Mamaaa!!!. Pooor!!!.

B )