La pu.a (r,t) realitat

monstruos-cabezas-final
D’un temps ençà els esdeveniments han passat molt de pressa. Gairebé no hem tingut temps de pair els canvis que han succeït. Ens ha faltat temps per reflexionar, meditar, i més encara, per poder fer una assossegada autocrítica. Precipitats en aquesta voràgine “constitucional” ens hem vist forcats a defensar les nostres idees i conviccions.
Ens trepitgen i cal resistir. Lluitar per la nostra supervivència identitària davant del monstre del 155 Afrontar unes eleccions imposades que han trasbalsat tot el panorama nacional.
Fer autocrítica, o res que si assembli  en aquests moments, pot ser considerat com quelcom desmotivador i indesitjat. O fet per algun traïdor o unionista camuflat. Estem en estira que fa fort.

DSCN4054

Però la realitat política a fet molts tombs amb molt poc temps. Hem caigut dins el tambor d’una rentadora. Hem passat d’un interminable debat sobre el procés i petits gestos a una concatenació d’esdeveniments transcendentals un dia rere l’altre.
De la neguitosa proclamació de la república, l’aplicació del 155, els empresonaments i fugides, la campanya electoral amb tots els estripats que comporta a un més que incert futur.
DSCN4043
He percebut en l’ànima dels meus amics, i en la meva pròpia, una sacsejada molt forta. El nostre petit infant polític intern ha rebut massa hòsties. Estem espantats i esmaperduts.
Fa quatre dies vivíem en el somni, o miratge, de proclamar la república. Ens fèiem creus del fet que tot això hagués realment arribat tan lluny. Havíem salvat moltes pantalles per als pèls. Havíem superat molts entrebancs. Havíem arribat a llocs on uns anys enrere ens hagués estat inconcebible imaginar.
Però va arribar la tempesta. La dura repressió d’un estat venjatiu amb el seu monarca blandant com una espasa la bandera espanyola. Todos a una com a Fuenteovejuna. A por ellos, garrotades, presó i 155. Campanya mediàtica bestial i moviments desacomplexats. També inimaginables uns anys abans.
I el vaixell cap a Ítaca va ser engolit en el fort onatge. Es va desfer com si fos de paper. De creure’ns veure néixer una república hem passat a fantasiejar amb una indesitjable victòria unionista presidida per l’Aarrimades
Massa forta la pendulada pel cor polític del nostre infant intern. Pendulada terrorífica. De terratrèmol.
DSCN4050
La realitat a fet un gir immens en molt poc temps. La indigestió es fa evident. Ens costa discernir, dissociar entre anhels, sentiments, reflexions, estats i realitats encadenades. Ens costa fer conviure els diferents plans d’una realitat complexe i més xunga del que imaginàvem.

Als meus amics i a mi ens costa acceptar la patacada. Assumir que vivim i viurem en un estat que no ens agrada. Un estat que ens reprimeix. Que està conformat per unes institucions, una cultura política i una part de la població que ens ofèn i maltracta. Però que no ens deixarà mai escapar de la seva opressió.

Per a ells la realitat que compta és tot el territori estatal i que llavors, òbviament, són majoria. I a aixafar i a por ellos.
Al nostre territori alimenten i esperonen la nostra contra interior. El nostre monstre anti immersió lingüística, anti identitari català, anti el que faci falta. Tot un monstre triencefalic del 155 que ens vol devorar.

DSCN4053

Nosaltres vàrem viure ignorant una massa demogràfica i mediàtica que no era pas menor. Aquella pretesa majoria silenciosa que ara fa tan escàndol. I és cert que sempre hem sabut que ens faltava quòrum per a alguna de les nostres pretensions.
No ens volíem creure que amb tot el seu poder mediàtic, institucional, estructural, jurídic i demogràfic ens aixafarien contra un mur infranquejable. I així a estat.
I ens costa acceptar que hem de viure en aquestes condicions. Viure en un estat que no és el nostre. Compartir una realitat política i cultural que no desitgem. Acceptar que els nostres somnis són això. Somnis irrealitzables i irreals en el curt termini.
DSCN4041
Ens costa acceptar que haurem de conviure amb aquesta merda a l’espardenya que arrosseguem des de molt abans ja del franquisme. La merda que hem de conllevar seguint el discurs Ortegià. Em de digerir que no ens podrem treure del damunt aquesta part que també és nostre. Aquesta part amb cara de monja joveneta i bonica que representa la inquisició constitucional. Ens costa acceptar que tenim una dura  competència  versus la nostra monja rinxolada d’escoltisme muntanyenc, de gralla i castellers. Es costa assumir que el nostre poble és molt heterogeni i que hem de conviure amb les forces del cantó obscur.

Tanmateix, altra cosa és que algun imbecil d’aquella banda es pugui creure veritablement que aconseguiran mai reconciliar-nos amb segons que. Difícilment després del que hem vist i hem sofert.
A les presons hi ha posat qualque cosa més que alguns dels nostres legítims representants. Tal vegada, tot plegat també ens ha servit per a veure alguns personatges i grups un cop s’han tret les seves caretes.
Hem vist com les gasten els seus mitjans, com utilitzen les institucions, la “seva” judicatura, el monarca i tot plegat.
Hem sentit ben dins nostre que vol dir ser un poble amb el cor empresonat.

logo-con-cuerpo

 

monstruos-cabezas-final

 

Anuncios

Sorpreses

 

De sorpresa en sorpresa

per la terra promesa:

la llum groga és suspesa

per mostrar massa cruesa

 

Dels llaços grocs…, ni cal dir!

són un signe de patir

que volen posar a parir

a qui només sap colpir

 

A Brussel·les peregrinem

per si Europa trastornem

mostrant l’acarnissament

de les bèsties del moment

 

Moren a gavadals

jutges i fiscals

que posen els ullals

a catalans lleials

 

Com en plena edat mitjana

bandolers amb molta gana

van a terra lleidatana

robant, tocant la pavana

 

Estampa:

Pamflet clandestí

Salut

SORPRESES estampa 183.037.jpg

B )

 

 

Dretes

 

Ai!, quan i quan costarà

Europa poder reformar

el podrit no marxarà

si no es crida aquí i allà

 

Les dretes d’allà i d’aquí

viuen el mateix festí

garrotada qui gosa dir:

“no es pot continuar així”

 

Els Estats encartonats

resolien plets passats

avui, burocratitzats

ja són mobles tronats

 

Per no acabar arrugats

fent fora als arreplegats

ens calen ben desplegats

moviments entrelligats

 

Si Europa no refem

ampliant tot el que fem

a sota l’aigua anirem

i ofegats morirem

 

Estampa:

L’Intercanvi

Salut

DRETES estampa 182.036

B )

 

Teràpia de xoc

toc blog

 

En un post anterior vaig parlar del Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) que començava a patir davant l’allau d’esdeveniments en què s’ha convertit la realitat catalana. Llegint el diari, entreveient els que preconitzen les enquestes i tot plegat, avui em veig obligat a ingressar a l’hospital per una teràpia de xoc.

Els indepes hem viscut molt feliços amb la nostra revolució dels somriures, mambos, referèndums i brindis al sol. Però la realitat és tossuda i un gran mur fa molta ombra als nostres somnis.
Visc a Cornellà. No podré dir que no veia més enllà del meu balcó.
En el nostre trastorn obsessiu vàrem anar-nos creient que tot era possible. En el nostre ritual compulsiu de sortir al carrer a mostrar la nostra identitat i força retroalimentàvem el nostre miratge.
No enteníem que passejar per la via publica només era això. Era caminar per la ciutat cridant que sempre seria nostre. Però res més.

lligat i ben lligat 2
Callats, a l’altra banda del carrer els meus veïns s’aguantaven en silenci. Primer va ser ignorància. Les estructures del seu estat no sentien ni les pessigolles de les nostres pesades accions. Però de mica en mica es van anar irritant. Tant picar cassoles i tant soroll ja els estava molestant.

companys nou
L’endemà a la cassolada al rei, quan va parlar el president, ells ja van fer el xivarri. La rabia continguda els feia treure foc de les seves cassoles. El monstre, fins llavors adormit, començava a regirar-se.
Un d’aquells matins al balcó del meu veí de sota havia florit una bandera espanyola. Unes finques més enllà n’havia florit una altra.
Al cap d’uns dies, en la següent cassolada pels nostres empresonats, ja van respondre amb crits i ens van posar l’himne espanyol a to trapo. Ens van proferir paraules brutes com covardes o iros d’aqui.
A Cornellà un veu prou que no està en majoria. Un veu prou que lo de què no s’atreviran és una ingènua quimera. Però nosaltres continuàvem anant optimistes a les manis de ciutat amb l’estelada. Il·lusos preferíem seguir somniat a xocar amb l’aspre puta realitat.
somos un vaso definitiu
El gegant sempre va estar allà. Callat. Però amb tota la seva força arrecerada rere el balcó. Les lleis, tots els seus poders, el seu pòsit franquista i centralista, la seva cultura democràtica i altres rotllos constitucionals.
Tot estava allà esperant el seu moment. I es va anar imposant fins a l’aplicació definitiva del 155 i totes les seves conseqüències.

Ara ja es veu l’altra cara de la moneda. Ja es poden veure moltes coses. Per exemple, partits que eren catalanistes abraçats al poder escuro de la fuerza. O com el germen de quatre desgraciats que denunciaven la immersió lingüística ara es veu amb força per guanyar en vots a qui faci falta.
I els indepes ginyats. Ni amb temps per fer autocrítica. Lluitant per no quedar molt pitjor del que ja estàvem.
De fet el vaixell d’Ítaca ja ha fet aigües per tot arreu. Mal ancorats a una illa a mig camí gairebé no ens podem creure fins a quin punt el gegant ens trepitja.
El candidat d’un dels partits sobiranistes i vicepresident de la nau al talego. El president del xiringuito solcant per aigües llunyanes. El més irredempts i radicals cruspits en aquest joc dels dos pols. De dues cares d’una moneda. Dels seus antagònics significats.

aix`ja no ho para ni deu

Una indissociable realitat em pertorba el son a la nit. Regurgito “Més tres-vint-i-quatres“.
Evidentment ara no és moment d’arrugar-se. Hi va la salut mental i física de tots plegats. Però una cosa és la dignitat i una altra cosa la santa hòstia que tenim damunt. Ens han tret al sant cristo gros al carrer i són molts els encaputxats de la processó. Sembla el renaixement amb espelmes d’una inquisició neofranquista.
Ingenu, jo no m’ho volia creure. Ara es fa inevitable el meu ingrés.

logo-con-cuerpo

toc blog

 

 

Post al que em refereixo en el text:

Truquen a la porta TOC TOC  

 

 

Forces

 

Esquerra i Ciutadans

els dos grups preponderants

cup i pepé, els més nans

junts i pesecé els mitjans

 

Molt de cent cinquanta-cinc

rebombori i escallaring

per quedar el mateix que tinc

amb la força que retinc

 

Per tallar el bacallà

i anar fort contra allà

els comuns han de sallar

un gran pacte per ballar

 

Les frontisses per manar

i la porta obrir i tancar

les porten a cada mà

comuns i cup, per pactar

 

La gran farsa emocional

d’una Espanya imperial

va arribant al seu final

amb xisclet fenomenal

 

Estampa:

Les nostres victòries

de Samotràcia

Salut

FORCES estampa 181.035.jpg

B )