I can’t stop the feeling

 

Per si falla,

 

logo-con-cuerpo

 

SEGUEIX-ME

 

 

 

 

 

 

 

Anuncios

Avui va de gatets

Crec que avui que faré un post típicament i tòpicament de Facebook. Amb fotos de gatets a tope.
Com alguns ja saben visc a Kornellà. I és així perquè en aquest municipi i té una casa la mare del meu fill. Quan ens vàrem divorciar, em vaig quedar a viure a prop de la seva casa per poder compartir el fill en comú.
Del meu divorci per anar per feina i resumit em va quedar, a més de meu fill, un cotxe i una gata.

La Bruna és del que en diuen del tipus Carey. És a dir una gata de tres colors amb una distribució única. No ni hi ha dos d’iguals. Però totes són hipersemblants amb el color del pèl i dels ulls.
Hi ha un fet molt curiós amb els colors dels gats. Però primer explico l’història de la Bruna.
La Bruna és filla d’una camada d’una mare molt xula.

Imagen_maribel_829[1]
A nosaltres ens va tocar la Bruna perquè la gent prefereix altres colors de gat abans que els Carey. Vàrem tenir a casa un parell de dies un germà de la Bruna i al que vàrem anomenar Joan.
IMAG0019[1].jpg
El Joan se’l va quedar qui triava abans que nosaltres. Però no va tenir sort a la vida. Lo de sempre, a vegades la vida és molt puta. El Joan va morir atropellat pel seu amo quan aquest aparcava el cotxe al jardí de casa. : (

La Bruna es va quedar a casa nostra i va anar creixent. Després d’una adolescència la mar de normal i de la preceptiva operació d’esterilització va anar volent conèixer món.

IMAG0072[1].jpgVivíem en una caseta del nucli antic de Kornellà. Va anar aprenent a escapar-se per anar a la zona d’un pàrquing molt gran que teníem just al davant. També va començar a tenir algunes visites de gats en el nostre trosset de pati. Però nosaltres els marcàvem el territori foragitant-los a crits o ruixant-los amb la mànega.
Ella va seguir creixent i a cops desapareixia un parell de dies. O quan tornava portava alguna esgarrapada signe inequívoc d’haver tingut alguna baralla a la porta de la discoteca dels gats.

20140726_102910[1].jpg
Després va passar un moment difícil quan la meva ex i jo ens vàrem separar. Em van substituir per un gos negre molt maco tipus Scotex. Mai es van portar bé. Al final qui no es va adaptar, perquè era un salvatge, va ser el Thor. I ell i el seu martell màgic van anar a parar a casa d’uns pijos d’esplugues que tenien un jardí molt gran amb gespa i piscina i un altre Thor però blanc.
La Bruna va tornar a la normalitat de les seves festes nocturnes i al seu descans tranquil i amb pinso a la llar del meu fill.
Però al cap d’un temps va tornar a pillar catxo. Van tornar a decidir tenir un altre gos, ara més petit. Vàrem anar a cercar-lo a una protectora de Vilafranca. Però abans que arribes l’Otto a casa seva, la Bruna va haver d’assumir la decisió del seu trasllat al meu pis. De cop i volta la Bruna es va quedar sense la seva llar on havia crescut i sense la discoteca del pàrquing.
Però visc a un àtic i ella a poc a poc va aprendre a saltar per totes les terrasses del voltant.
De mica en mica, es va convertir en una gata solitària que prenia al sol per on més li donava la gana. Era la reina de tots aquells terrats, de tot aquell territori, que no compartia amb cap altre animal.
Però no s’havien acabat les limitacions a la reina Bruna.

 

IMG_20160830_161744[1].jpg
En el seu viure al seu rotllo menjant a casa i després fent excursions va agafar un mal costum. Un veí havia tingut una criatura. I el tio va decidir condicionar els seus quatre metres quadrats de la partició del terrat de la seva finca. Va forrar el terra amb gespa artificial. La Bruna, que fins llavors feia les seves necessitats a testos o a on més li semblava, es veu que va decidir fer-ho en aquell pulcre prat verd.
Pobreta ella no sabia el que això li acabaria comportant. Òbviament el veí va fer indagacions. I va acabar trobant a l’amo responsable d’aquells regalets que li apareixien a la seva gespa immaculada.
Vàrem intentar barrar-li el pas. Però ella com a bon felí, el primer dia no passava però es quedava davant de la barrera com pensant . Al cap d’uns dies ja havia trobat la manera de tornar al seu lavabo de princesa.

IMG_20160729_192340[1].jpg
Li vaig posar quatre metres quadrats de gespa a la meva terrassa, dos dies. Li vaig posar barreres fetes amb fustes a la barana de la meva terrassa. Una setmana.
La situació es va anar fent insostenible perquè estàvem passant un moment difícil amb la salut de la mare del Pau. Tan sols faltaven el WhatsApp de l’amo del jardinet amb fotos dels presents de la Bruna.
Vaig haver de contractar un instal·lador de mampares d’alumini i gastar-me la pasta perquè la Bruna no pogués marxar del meu pati.

DSCN3457.JPG

 

DSCN3462.JPG
Ara els seus dominis són el meu pis i el meu pati al qual accedeix per la seva gatera. El seu lavabo de princesa és el de sempre o, com a molt, algun test de les meves plantes.
La seva vida s’ha fet molt tranquil·la. A diferència d’abans que era molt més esquerpa, ara ve a fer run run al meu costat quan miro la tele. Dorm molt. M’acompanya quan jo vaig al llit. Quan em llevo a mitjanit per obligacions prostàtiques sempre està a l’aguait i em ve a veure. No sé quin tipus de festa s’organitza a la nit però quasi sempre me la trobo desperta.
S’ha tornat molt afectuosa i ja sembla que ens parlem quan vol que li posi menjar. Últimament, arbitràriament, sense una cadència fixe, li poso un llauna de pescado del oceano i la tia sembla entrar en èxtasi.
S’ha tornat un gat casolà que quasi sempre em saluda quan arribo d’estar molt temps fora.
Jo no sé com porten els gats lo de la memòria. No sé si recorda les festes a la discoteca del pàrquing. O els seus dominis als terrats. O el seu lavabo de princesa. No sembla pas que s’enyori. Potser sí que si dorm tant és perquè igual s’avorreix una mica. Parlem de les coses del menjar però més enllà és força introvertida.

Abans d’acabar, lo del color dels gats. Resulta que el color del pèl és una característica lligada al sexe, és a dir, directament relacionat als cromosomes sexuals. Com amb tots els mamífers les famelles tenen dos cromosomes X i els mascles un X i un Y.
Sense avorrir-vos en més detalls que podeu aprofundir molt fàcilment al Google, això fa que les gates puguin tenir tres colors mentre que els mascles tan sols dos. D’aquí ve lo de buscar-li tres peus al gat. Que en realitat és buscar-li tres pèls al gat.

Un gat no pot tenir tres colors de pèl diferent, la gata sí. Això fa que a vegades és molt fàcil veure gates pel carrer que segur que són gates.
Si ens posem rigorosos, pots arribar a veure tres pèls a un gat. Però són uns que pateixen una aberració cromosòmica que els fa tenir un cromosoma de més i també ser estèrils. Vaja, si veus un gat de tres colors, no ho dubtis, és una gata.

FSCN3309.JPG

 

IMG_20170331_084921[1]20151103_231928[1]

IMG_20170406_094317[1].jpg

logo-con-cuerpo

 

SEGUEIX-ME

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

IMG_20170406_094317[1]

 

Visca la sanitat pública

Sóc usuari de la sanitat pública de tota la vida. La veritat és que n’estic força content. Aquest inici d’any mateix, la meva mare ha tingut un tema de salut important i l’han atès molt bé a l’hospital. Amb molt temps d’esperes però molt professionals.
I jo amb del meu metge de capçalera en tinc molt bona opinió. Em sento molt ben atès.

L’última vegada que el vaig veure em va convèncer per fer-me una visita amb la infermera i que parles amb ella de dietes, de com cuidar-me del fet que estic al llindar del sucre a més de ja tenir que pendre medicació pel colesterol, tenir sobrepès (obesitat seria més objectiu potser), etc.
Bàsicament els meus dubtes eren amb lo del sucre. Lo de la dieta del colesterol, menjar sense sal i tal ja ho tinc força instaurat. La veritat és que ara ja menjo força sa….el problema és que en menjo massa quantitat. Em costa contenir-me.

Amb aquests antecedents he deixat el que estava fent.(que després hauré de recuperar) i he arribat a la meva hora d’infermera. No hi havia anat mai i quan n’he vist sortir una de la porta del costat del meu metge li he preguntat si ella era la infermera del doctor Tal. La dona m’ha fet cara d’importunada i m’ha dit que aquest doctor té moltes infermeres i que ella ara estava atenent a un pacient. Jo li he contestat que em disculpés però que, ja que parlàvem, si jo podia entendre que de les moltes infermeres que té el doctor tal, avui i ara, era ella qui la que aquella hora estava atenent als pacients. La senyora més importunada encara, en comptes de dir: si, sóc jo, asseguis hi esperi… M’ha dit que no ho podia saber, que hauria de mirar la llista per saber si em tocava amb ella o no i que anés a la cua de recepció a preguntar-ho.
Merda!… ja he entès que si era ella i que començàvem amb mal peu. Típica conversa besuga i de no em paguen per raonar… Vostè segui i calli.
Obedient m’he assegut a esperar. Al cap d’una mitja hora llarga m’ha arribat el torn.
Evidentment era ella la que estava a dins amb cara de pomes agres. Jo li he demanat disculpes per si abans l’havia atabalat. I merda. Era d’aquesta gent que quan li demanes disculpes encara s’abraonen més com si li mostressis feblesa o li acabessis de dir imbecil i m’ha fotut el típic sermó de funcionari mal tractat per la vida i tal i tal.
Clar, llavors et defenses i li dius que hagués estat tan simple com haver dit que era la infermera del doctor Tal i esperi que ja el cridaré i més merda encara. Doble rotllo i amb un to més pujat.
Total que tota la visita a estat de colleja. Jo ingènuament pensava que amb els meus 55 anys em faria un discurs més elaborat. Tampoc ha servit de res dir-li que des de la visita amb el doctor ja havia perdut pes significativament. Però no, es veu que la manera per motivar-te per perdre pes i millorar els teus hàbits de salut és a força de renyar-te com un nen de P-3.
La tia no ha perdut ocasió per anar-me fotent collejas. M’ha vingut a dir que tot era molt simple i fàcil. Menjar sa i equilibrat i caminar. Jo ja no sabia si prendre apunts de tantes coses que deia (ironia) i quan li he fet preguntes em mirava amb cara de com si jo fos idiota.
Amb aquest bon clima la tia em diu que em mirarà la tensió.
La pressió ha sortit alterada i el ritme cardíac també.
Pren vostè cafè? Colleja.
Vostè s’ha posat nerviós oi?
Que era de contestar: Nerviós no sé, però que començo a estar fins als collons de discutir amb vostè la veritat és que una mica sí.
Total … Que vingui d’aquí a un mes que el tornarem a pesar i a mirar la pressió.
Només m’ha faltat que abans de sortir em fotés un jec d’hòsties i un últim recollit de collejas per sortir calent i no passar fred pel carrer.
Jo, després de fer la cua per demanar la nova hora amb el meu botxí d’aquí un més, m’he vist caminant emprenyat com una mona.
Està clar….Ja començo a ser d’aquells iaios que no fan res del que amb bones formes se’ls hi diu. D’aquells putos iaios que veus pel carrer remugant.
Malauradament la veritat era aquesta. No me n’he pogut estar de caminar un tros de carrer exclamant tot el que m’he mossegat la llengua allà dins. Mala dona dels collons que em fot l’esbroncada com si m’hagués pegat al pati amb un altre nen. Mala bruixa que em fot a parir i em fa pujar la sang al coll i després em diu que si m’he posat nerviós. No et fot la tia!
És una merda fer-se vell i anar tenint problemes de salut. Quan són importants t’atenen força professionalment. Però quan són menys aguts i qui t’atén no té un bon moment ni vergonya, és de cremar el sant cristo gros.
He decidit que d’aquí un més aniré a la farmàcia. Allà em pesaré, em miraré la pressió i em fotré uns quants cops de cap contra el taulell de la farmàcia.
Ho hauré fet millor, no hauré esperat mitja hora i m’hauré motivat i après el mateix que amb aquell monstre que cobra per donar pel cul.
I podré seguir dient que estic molt content de la nostra sanitat pública.

logo-con-cuerpo

SEGUEIX-ME

 

 

 

 

 

 

Així ho voldria haver escrit jo

lligat i ben lligat 2Ja fa temps que el tema del procés em té força “obsessionat”. Llegeixo molt als diaris sobre el tema. Últimament inclús he observat que m’estic tornant bastant monotema. Gairebé tan sols llegeixo coses relacionades amb la política catalana i el rellevant de la política espanyola. La política espanyola també està bastant monotema amb lo nostre.
Cada vegada em costa més veure notícies a la tele dels canals espanyols. Estan realment molt sesgats. A Antena 3 inclús als esports segueixen donant canya al tema d’una forma bastant grollera. Últimament flipo molt i els miro menys perquè m’irrita. Fins ara els mirava per veure els seu punt de vista però es que ara ja no puc. Per exemple a Antena 3 he vist que inclús als esports segueixen donant canya al tema d’una forma força grollera
A més, també em segueixen irritant quan deixen de parlar de Catalunya i ho fan, per exemple, de la pobre Diana Quer. Trobo que fan un tractament de les notícies molt poc seriós i morbós.

Per un altra banda jo en el meu blog també estic moltes vegades donant-li voltes al tema de la política catalana. Hi porto dedicades moltes hores.

Avui un cop més he llegit més d’un el diari. Uns quants articles més d’opinió a l’esquena. Són els que m’agraden més de llegir. Per exemple sóc fan dels articles de l’Enric Juliana, de l’Antoni Puigvert , i d’algun altre mes, a La Vanguardia que és el que més llegeixo.

Avui a l’Ara n’he trobat un del J.B Culla que m’ha impressionat. Aquest historiador el conec de tertúlies i de programes històrics de TV3. Sempre m’ha agradat. Però l’article d’avui m’ha deixat clavat.
He pensat que com m’agradaria a mi haver pogut fer un article així.

 

https://www.ara.cat/opinio/joan-b-culla-un-problema-espanyol_0_1939606035.html

 

 

lligat i ben lligat 2

 

Els meus records

IMG_20180108_163846.jpg

IMG_20180108_163856.jpg

 

IMG_20180108_164236.jpg

IMG_20180108_164705.jpg

IMG_20180108_164810.jpg

IMG_20180108_165446.jpg

IMG_20180108_165822.jpg

 

IMG_20180108_165841.jpg

 

Ja us he explicat que aquests dies he estat anant a urgències i després a planta per un problema de salut de ma mare. Si tot va bé avui li donen l’alta.
Des del dia dos fins avui el meu cor ha bategat moltes hores pels voltants de l’hospital de Sant Pau. Han estat uns dies molt intensos emocionalment. Si ets dels meus més de tres milions de seguidors asiduos ; ) recordaràs que també et vaig explicar que afegit al problema de ma mare hi vaig haver de sumar una ruptura sentimental. Ara que han passat més dies i tot va sedimentant prou content estic de com he portat tot plegat. En un altre moment l’estrès em podria haver destrossat.
Ahir, en un altre dels meus passejos. Vaig tornar a reviure molts records. Aquest ingrés de la meva mare ha acabat estant un viatge pel meu interior bestial.

Avui la visita turística ha estat pels voltants  de la part vella de Sant Pau. El Sant Pau d’abans, el d’una arquitectura modernista impressionant.
Jo vaig conèixer Sant Pau de petit de la mà de la meva iaia. Podem estar parlant de fa uns 45 anys. La meva iaia fa molt temps que va marxar. Va morir ingressada a Sant Pau.
Vàrem anar a no sé quin metge. Si heu conegut Sant Pau, sabeu que és meravellós. En aquella primera visita no vaig conèixer la part monumental dels pavellons. Vaig descobrir la petita ciutat interior que els connecta. Un entramat de carrers al subsòl que és normal que encara recordi. Per un nen aquells carrerets de parets blanques amb les seves voreres i “asfalt” submergits eren al·lucinants. Amb la meva iaia al costat imaginava un temps de guerra i de gent vivint en refugis. La imaginació quan ets nen és infinita i màgica.
Més tard vaig conèixer el Sant Pau exterior. Els seus pavellons modernistes em deixaven bocabadat. Recordo perfectament com vaig entrar una vegada al pavelló de Maternitat simplement a contemplar la cúpula de la sala d’espera. Arquitectònicament és una passada,
De fet tant és així que ara és patrimoni mundial de la Unesco. I clar, que no havia de passar en una societat capitalista com la nostra. La part més xula ara és privada. Encara la pots visitar en plan guiri, però pagant 14 euros i en un horari determinat.
Jo vaig estar donant voltes per la part no restaurada i giritzada.  Resulta que també hi tinc altres records associats a aquells edificis de fa molts anys. Concretament el 1989 vaig estar ingressat una setmana en un racó de tots aquells edificis.
Ahir vaig poder reconèixer la sala gran, de la planta on jo m’estava, on hi havia unes taules i un televisor. Òbviament com eren els televisors abans, aquelles caixes voluminoses i de pantalla arrodonida.

IMG_20180108_170242.jpg
Vaig recordar que en aquell indret em vaig guanyar l’antipatia d’una infermera. El diumenge feien una carrera de motos a la tele. Jo ja vaig anunciar amb antelació que a aquella hora es posaria aquell canal i que m’era igual si algun altre pacient tenia una altra preferència. Em fa riure recordar-ho. Cal dir que parlem dels inicis de què els catalans comencessin a fe algo important en el mundial de motos i que tan sols es corrien unes 15 carreres a l’any.
Això em va portar a recordar més coses.
La meva mare, la que ara està ingressada però als edificis nous, em va portar una tele per posar a l’habitació i distreure’m. A casa meva sempre hem sigut molt drogoaddictes de televisió. Era una Triniton de l’època de 14 polsades que hem vaig posar a una tauleta que es prolongava als peus del llit. Estem parlant de quan et cobraven un preu diferent per comprar la tele amb “poder” (comandament a distància) o sense. La meva no tenia poder i l’exercia prement els botons amb els dits del peu.
En el súmmum dels records. Gairabé en l’extasi. Ahir em vaig emocionar molt retrobant un racó que em pensava que ja no existia. Ja havia passat altres cops per allí i estava tapat dins d’una gran reforma de tot l’edifici. Ara en aquella part hi ha l’administració i la direcció de l’hospital.
Doncs el racó ha reaparegut. En un passadís que segueix igual entre dues parets dels edificis. Una part nova i una part vella. Eren unes escales i un portal per on es podia accedir a la planta on jo estava ingressat.
Vaig retrobar les escales on jo sortia i m’asseia. Allà fumava, en aquells temps fumava, i reflexionava sobre la vida i sobre la mort. Recordo perfectament les meves diatribes, les meves angoixes, les meves pors i les meves esperances. I parlem de fa 28 anys.
Una tremolor interior em va commoure en veure el marc petri d’aquella porta intacte i l’escala reformada però molt semblant.

IMG_20180108_170722.jpg

IMG_20180108_170804.jpg
Resulta que finalment l’estada de la meva mare a l’hospital, i de fet unes quantes hores també la meva, ha estat un viatge per records i pensaments molt profunds en la meva vida . L’oportunitat d’elaborar una magnitud important d’emocions.

logo-con-cuerpo

 

SEGUEIX-ME

 

 

 

 

 

 

IMG_20180108_163846

 

 

 

 

I, de regal, una Pasqua Militar

franco

Avui porto tot el dia que, o sóc al llit, o al sofà.   No em trobo bé.
Quan em pensava que ja estava algo millor he decidit encendre la tele una estona.

Tal com obro va i m’ensenyen al Felipe VI felicitant el seu pare en el seu 80 aniversari pel seu exemple de lleialtat a Espanya i pel compromís amb la democràcia.
Entenc que ja li diu per separat una cosa de l’altra perquè la lleialtat del Juan Carlos amb Espanya ve de molt abans de la democràcia.

De quan va jurar la bandera de la gallina, va passar pels tres exèrcits i tot el rotllo fins que el Franco li va traspassar el todo atado y bien atado.
En canvi , lo de su compromiso con la democracia deu venir pel paperet que ha fet després. Entre d’altres,  inclòs el del 23-F, és clar.  On tampoc no sabrem mai del tot fins a quin punt el nostre homenatjat estava  en el ajo. Si molt o del tot vaja..

Pel seu  cumple va i i regalen presidir el dia de la Pasqua Militar.
Que tendre.
I el somriure còmplice entre pare i fill,  commovedor.

Felipe VI també ens regala a tots nosaltres no tocar el tema de Catalunya en el seu discurs. De moment ja en va tenir prou amb el del 3 d’octubre. Quan va donar el tret de sortida al 155.

Ahir les floretes més boniques ens les dedicava la ministra Cospedal.

Va dir que no hi ha particularisme capaç de quebrar la unitat d’Espanya.
Òbviament ho deia per aquell president d’escala i els seus quatre veïns que ja s’estan posant una mica pesats.

Però total, quatre particulars i el perro del quinto.

Si llegeixes el paràgraf sencer, no té deixalla.

“En nuestro horizonte aparecen renovados  propósitos y nuevas metas en común. No hay particularismo capaz de quebrar nuestra vocación de emprenderlos unidos y de proyectar al futuro la continuidad histórica de España como  nación cohesionada, abierta, vertebrada y plural”.

“Particularmente” lo de nuevas metas en común i lo de emprenderlos unidos como nación  cohesionada, abierta vertebrada y plural sembla con  recochineo i  rintintin.

També elogia als militars per dedicar les seves vides a protegir l’esfera de la llibertat dels espanyols y  “la que marca la línea divisoria entre la democracia y la arbitrariedad” i reitera “el compromiso sin reservas de las Fuerzas Armadas con la unidad y el futuro de España”.

Resumint, que si aquests de l’escala de veïns es pensen que poden fer el que vulguin amb les obres del pati interior  s’estan equivocant arbitràriament i que hi ha un comprimís sense reserves, per la seva part, de callar-los a canonades si arribés a fer falta.

Barna, entre tant, a la celebració de la mateixa efemèride a la Capitania General de Barcelona. El inspector general del Exercit  Fernando Aznar Ladrón de Guevara (Tiene miga lo dels cognoms) expresa la seva confiança en què es respecti la legalitat i manifesta el seu desig de què es recuperin la concòrdia i la cohesió social.
Resultat d'imatges de pasqua militar a barcelona ahir Fernando Aznar ladron

Jo no sé per què no va acabar el discurs ajuntant els dits en plan meditació transcendental i no es van posar tots a fer oooooooooommmmmm a la vegada a veure si el respeto, la concordia i la cohesió queia, por la divina gràcia de Dios i de las Españas, de dalt del cel.
Potser fent ells aquesta aportació tot seria més fàcil.

Jo , com  què estic malalt, he pensat que igual m’estava pujant la febre i que per això ho trobava tot tan cínic i tan grotesc.

Per si de cas, he acabat consultant al Google per veure en què consistia el delito d’odio.
M’he pogut tranquil·litzar.
De moment no m’arresten. Una altra cosa serà quan també instaurin el delito de fàstic.
Llavors sí que em tindran ben pillat.

Quin fàstic!!!!

logo-con-cuerpo

SEGUEIX-ME

 

 

 

 

 

 

franco

L’etern partit de futbol

noticia-lionel-messi-barcelona-valencia
Malament ens van les coses quan  la política es converteix en en una lluita entre dos blocs, Mala cosa quan ho simplifiquem com si fos un partit de futbol. Ara cada dia hi juguem una estoneta. A vegades algú fa un gol. Però més que gols hi ha molt joc matusser, escadusser i moltes, moltes travetes. També entrades dignes de targeta groga o directa amb expulsió.
El joc net és una utopia com és ho és pels del bàndol romà la paraula diàlogo. Diàlogo però amb claudicació, dentro de las normas del reglamento interpretado torticeramente para no propiciarlo en realidad y dentro de los margenes de la santa orden del pito del arbitro.
Els gals guanyen algunes jugades però tampoc poden guanyar el partit.
L’estadi ara sí que ja és ple com es mereix un gran derbi. Ara sí que votaran, deien.
A les grades ja hi som tots. Uns barrejats, altres en grups organitzats i els ultres i els boixos de cada banda.

Jo visc a kornellà, ja ho he explicat altres vegades. Al meu balcó hi tinc l’estelada i el veí de sota hi té l’enseña nacional. Quan ens torbem per l’escala ens saludem i aquí pau i després glòria. Sempre ens hem comportat com gent normal. Però que no em vingui ningú amb el rotllo de què ells eren la minoria silenciosa i prudent que estava oprimida. Aquí mai n’estat d’oprimida i, certament, aquí jo sóc dels de la minoria. Quan hi ha hagut soroll i casserolades, sobretot el dia del discurs del Puigdemont l’endemà del discurs del rei, ells van treure espurnes amb de les cassoles. Ens van posar l’himne nacional i a qui li van dir vete de aquí com si no fos de la mateixa terra que ells, va ser a mi.

De tant menjar i anar a comprar, fa temps que he fet una amiga caixera al mercadona. Primer li feia bromes del tipus quitame algo que no me llega. Després les bromes van començar a anar sobre el procés i ens seguíem la conya l’un a l’altre.
Fins fa poc la broma més repetida era de l’estil que a ella li feia por irse a su tierra i que luego en la frontera no le dejaran volver a entrar sino tenia el pasaporte. Jo sempre li tornava intentant ser còmic i conciliador. Com a bon adoctrinat m’han ensenyat a ser educat defensi el que defensi l’altre.  I si es pot inclús ser pedagògic. Molt de la doctrina això últim. I és que si no anés així per la vida, encara tindria menys amics dels que tinc com a veïns. Però de l’humor de la meva amiga es desprèn que ella viu lo català com una amenaça al que ella considera la seva identitat i cultura. A ella, i a tots els seus, el discurs d’un sol poble, la mil·lenària cultura i llengua catalana, l’escola de renovació pedagógica i altres pals de l’estil comoo que no les llega, no els hi acaba d’arribar ni se les espera.
Ara la conya evidentment ha canviat al rotllo Tabarnia. De fet amb el Joan sempre havíem comentat que era estrany que aquest concepte no fos més popular ja fa molt temps enrera. Ara si, clar. Ja se’n han cuidat prou els amics conciliadors. Visc en un municipi del cinturó taronja. No han respectat l’hegemonia del successor del Montilla. Tururut pel senyor Balmón i pel pocs bastions que li queden al PSC al cinturó roig descolorit a taronja.
Ara a la grada Ciudadana estan embravits. Campeones oe,oe,oe. Vamos a ganar i a por ellos. No ho dic pas per la meva amiga caixera que seguim fent els tràmits de la compra entre bromes i bon humor tot i que ella ha de ser votant de la camarilla. Fijo.

eleccions1
Però per exemple, ja el mateix dia de les eleccions, vaig tenir una ratllada a la xapa del capó en una cantonada. Dinava de menú amb el meu fill al japo de sempre. Li estava explicant que quan havia anat a votar m’havia trobat amb un tipus que tot ostentós anava a votar amb una corbata ben taronja chillón. Òbviament el meu adjectiu qualificatiu del senyor no va ser del tot més correcte. Però ho estava parlant en la intimitat d’una taula de menú amb el meu fill.
Doncs em va interpel·lar un senyor de la taula del costat que en castellà em va dir que fos més educat que hi havia niños delante. És veritat que tenia un nen a l’altra banda de la taula. Però d’una edat que com si jo m’hagués cagat amb el sant cristo més gros que el nen no s’hagués percatat de res.
El primer moment tant jo com el meu fill ens varem axantar. Ens ho havia dit educadament. Però a mesura que vàrem anar avançant en la ingesta del menú, tant jo com el meu fill, vàrem tornar a parlar com bonament ens rota. Ens vàrem anar mirant dissimuladament amb aquell individuo. Ens acabava de fer una entrada amb tota la cama a la nostra taula del pal de habla en castellano puto enano.
Nosaltres, després de la perplexitat inicial, estàvem una mica rebotats. Criticàvem obertament el món polític en la nostra llengua. Vigilant per si el pavo tornava a piular no ens agafés amb la guàrdia baixa.
Afortunadament el senyor ja no ens va dir res més. Si va estar pendent de la nostra conversa, se la va menjar amb patates. Tot va quedar aquí. Però és bastant gràfic de com teníem a la hinchada ciudadana aquell mateix dia quan encara no s’havien proclamat victoriosos salvadors de les essències pàtries.
Per fortuna els seus gols i resultats no van deixar de ser molt espectaculars bàsicament perquè els de la banda gal·la xutaven en porteries separades i no anaven junts.
Això no impedeix dir que el seu resultat no és ni molt menys menyspreable. A Kornella havien guanyat als fins llavors invictes socialistes i als municipis limítrofs també.
Però afortunadament aquella pròrroga l’havien perduda i els seus càntics van ser de paper de fumar.
Sort que és així. Aquests tipus amb un moment ens posen a fer-nos parlar en castellà, cremar l’escola catalana i el que faci falta. Almenys aquesta va ser la gènesi del virus que ara s’ha propagat i que pretesament ens ha de curar de la nostra infecció. Conciliaran a tots els catalans com a buenos hermanos. Pero todos castellanos.
companys nou
El partit de futbol continua en el seu infinit decurs. L’àrbitre havia imposat una pròrroga en forma d’eleccions i si el seu bàndol hagués guanyat s’haguera acabat el partit per
100 a zero i tots cap a casa. I el que es posés rechiston a quemarlo en la graella de l’Escorial.
Però els refotuts gals dels collons havíem guanyat l’escomesa i la prorroga. Ens vam salvar d’una aniquilació humiliant i venjativa.
Immediatament van aclarir que aquella pròrroga era una com tantes altres. Fins que no guanyin el mes amigets del àrbitre i del reglament aquí a seguir xutant la pilota.
A la grada ens barallem entre els que cridem perquè que el gran àrbitre va ser coronat per la dictadura franquista i el reglament escrit agafats per la solapa i els que diuen que viva la santa virgen i la santa constitución.
Continuem el partit amb el Messi i uns quants més a la banqueta enreixada. El Guardiola i uns altres més a seguir jugant a l’estranger.
La federació que vetlla per l’aplicació del reglament ara ja no es talla un pèl. Tant li fot inclinar barroerament el camp cap a la porteria gal·la com fer que una línia recta faci corba. El que més convingui. Ara ja val tot. Ja no calen caretes i si fins ara eren mayoria silenciosa, ara ja són la cavalleria del 155 fins que dios les de la razón.

Els que cobren per gastar saliva, tots els seus poders mediàtics i tots els ressorts estatals ens expliquen un cop i un altre que nosaltres estem dividits i que ells ens reconciliaran. Quin panorama.

Afortunadament, pels carrers de Kornellà encara respectem les normes i si circulem amb vehicle, ens aturem en el pas de zebra i inclús ens saludem amablement. No ens anem preguntant si ets un puto Ciudadano o un puto de la Cup.

A l’estadi ja ens hem contat tots unes quantes vegades de diferents maneres. Però com que gairebé anem a mitges o no hi ha prou quòrum o prou vergonya, ja no  ho sé. A més  l’àrbitre va  amb els que perden per el que  tota l’estona estem igual. Un carajo vamos a ceder en nada . Vamos a imponer la razón que, obiamente, la tenemos nosotros y es nuestro imperio de la ley y de lo que mas convenga.
Qui s’emporta més hòsties, ja sigui a l’hora d’anar a votar l’u d’octubre. Sigui anant a la presó per revolucionari violent o sigui anant a fer el turista són els de sempre. Els que no poden guanyar perquè són uns putos delinqüents. Que volen aquesta gent que volen canviar el reglament de matinada.
I vinga màrtirs i victimisme perquè les víctimes bé que ho són de debò. Puigdemont a prisión. El osito al talego y a por ellos.
De fet no ens les foten més fortes perquè encara hem d’anar a treballar i ells poder seguir dient que nosaltres diem que ells ens roben. Una merda, vaja.

El senyor que ven els cacauets i les coca-coles mentrestant va fent l’estiu. Els de l’estadi on es juga la lliga estatal tenen una alineació que els permet fer les trampes que calgui a l’estadi de províncies malgrat que on allà quasi arrasen aquí tan sols són quatre i sumant als altres no són prou. Tu xuta pa alante que el arbitro no mira.

Els de l’estadi de la Champions miren cap al cel tal com han pactat entre seleccions. Això no podia ser d’una altra manera. No sabem encara que s’havien fumat o qui havia enganyat als il·lusos gals de què això no seria així.
El partit s’eternitza. De fet ja no sabem plantejar-ho d’un altre manera més que com un puto partit de futbol. I a més sense que valgui un empat. Un asseguem-nos al voltant d’una taula i parlem de veritat sense apel·lar a justícies de reglament pudent.
Això mai.
Hay que ganar como sea.
I els altres resistirem la vil opressió però una merda ens menjarem.

Sort en tenim que pels carrers de la ciutat no anem lluint les banderes perquè sinó sí que seria de fer-se mal. Compartim l’asfalt, la vorera i les places en una aparent normalitat.
L’estadi segueix ben ple però tan sols s’hi juguen uns quants minuts cada dia. Després a Kornellà, com a tot arreu, seguim vivint, treballant, menjant, dormint o mirant la tele. Uns veneren la Virgen de la España cañi i els altres la moreneta de la república en l’espai intergalàctic. Al final és com l’opi del poble, una religió moderna on la missa es fa a l’estadi.
I a l’estadi el futbol ya se sabe. El futbol és asin i això és una lluita sin fin.

logo-con-cuerpo

 

SEGUEIX-ME

 

noticia-lionel-messi-barcelona-valencia