Bon dia

Fotos fetes al terrat aquest matí.

DSCN4052.JPG

DSCN4043.JPG

DSCN4041

DSCN4045.JPG

DSCN4053.JPG

DSCN4050.JPG

DSCN4054.JPG

 

B )

 

 

Anuncios

Dretes

 

Ai!, quan i quan costarà

Europa poder reformar

el podrit no marxarà

si no es crida aquí i allà

 

Les dretes d’allà i d’aquí

viuen el mateix festí

garrotada qui gosa dir:

“no es pot continuar així”

 

Els Estats encartonats

resolien plets passats

avui, burocratitzats

ja són mobles tronats

 

Per no acabar arrugats

fent fora als arreplegats

ens calen ben desplegats

moviments entrelligats

 

Si Europa no refem

ampliant tot el que fem

a sota l’aigua anirem

i ofegats morirem

 

Estampa:

L’Intercanvi

Salut

DRETES estampa 182.036

B )

 

Teràpia de xoc

toc blog

 

En un post anterior vaig parlar del Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) que començava a patir davant l’allau d’esdeveniments en què s’ha convertit la realitat catalana. Llegint el diari, entreveient els que preconitzen les enquestes i tot plegat, avui em veig obligat a ingressar a l’hospital per una teràpia de xoc.

Els indepes hem viscut molt feliços amb la nostra revolució dels somriures, mambos, referèndums i brindis al sol. Però la realitat és tossuda i un gran mur fa molta ombra als nostres somnis.
Visc a Cornellà. No podré dir que no veia més enllà del meu balcó.
En el nostre trastorn obsessiu vàrem anar-nos creient que tot era possible. En el nostre ritual compulsiu de sortir al carrer a mostrar la nostra identitat i força retroalimentàvem el nostre miratge.
No enteníem que passejar per la via publica només era això. Era caminar per la ciutat cridant que sempre seria nostre. Però res més.

lligat i ben lligat 2
Callats, a l’altra banda del carrer els meus veïns s’aguantaven en silenci. Primer va ser ignorància. Les estructures del seu estat no sentien ni les pessigolles de les nostres pesades accions. Però de mica en mica es van anar irritant. Tant picar cassoles i tant soroll ja els estava molestant.

companys nou
L’endemà a la cassolada al rei, quan va parlar el president, ells ja van fer el xivarri. La rabia continguda els feia treure foc de les seves cassoles. El monstre, fins llavors adormit, començava a regirar-se.
Un d’aquells matins al balcó del meu veí de sota havia florit una bandera espanyola. Unes finques més enllà n’havia florit una altra.
Al cap d’uns dies, en la següent cassolada pels nostres empresonats, ja van respondre amb crits i ens van posar l’himne espanyol a to trapo. Ens van proferir paraules brutes com covardes o iros d’aqui.
A Cornellà un veu prou que no està en majoria. Un veu prou que lo de què no s’atreviran és una ingènua quimera. Però nosaltres continuàvem anant optimistes a les manis de ciutat amb l’estelada. Il·lusos preferíem seguir somniat a xocar amb l’aspre puta realitat.
somos un vaso definitiu
El gegant sempre va estar allà. Callat. Però amb tota la seva força arrecerada rere el balcó. Les lleis, tots els seus poders, el seu pòsit franquista i centralista, la seva cultura democràtica i altres rotllos constitucionals.
Tot estava allà esperant el seu moment. I es va anar imposant fins a l’aplicació definitiva del 155 i totes les seves conseqüències.

Ara ja es veu l’altra cara de la moneda. Ja es poden veure moltes coses. Per exemple, partits que eren catalanistes abraçats al poder escuro de la fuerza. O com el germen de quatre desgraciats que denunciaven la immersió lingüística ara es veu amb força per guanyar en vots a qui faci falta.
I els indepes ginyats. Ni amb temps per fer autocrítica. Lluitant per no quedar molt pitjor del que ja estàvem.
De fet el vaixell d’Ítaca ja ha fet aigües per tot arreu. Mal ancorats a una illa a mig camí gairebé no ens podem creure fins a quin punt el gegant ens trepitja.
El candidat d’un dels partits sobiranistes i vicepresident de la nau al talego. El president del xiringuito solcant per aigües llunyanes. El més irredempts i radicals cruspits en aquest joc dels dos pols. De dues cares d’una moneda. Dels seus antagònics significats.

aix`ja no ho para ni deu

Una indissociable realitat em pertorba el son a la nit. Regurgito “Més tres-vint-i-quatres“.
Evidentment ara no és moment d’arrugar-se. Hi va la salut mental i física de tots plegats. Però una cosa és la dignitat i una altra cosa la santa hòstia que tenim damunt. Ens han tret al sant cristo gros al carrer i són molts els encaputxats de la processó. Sembla el renaixement amb espelmes d’una inquisició neofranquista.
Ingenu, jo no m’ho volia creure. Ara es fa inevitable el meu ingrés.

logo-con-cuerpo

toc blog

 

 

Post al que em refereixo en el text:

Truquen a la porta TOC TOC  

 

 

Forces

 

Esquerra i Ciutadans

els dos grups preponderants

cup i pepé, els més nans

junts i pesecé els mitjans

 

Molt de cent cinquanta-cinc

rebombori i escallaring

per quedar el mateix que tinc

amb la força que retinc

 

Per tallar el bacallà

i anar fort contra allà

els comuns han de sallar

un gran pacte per ballar

 

Les frontisses per manar

i la porta obrir i tancar

les porten a cada mà

comuns i cup, per pactar

 

La gran farsa emocional

d’una Espanya imperial

va arribant al seu final

amb xisclet fenomenal

 

Estampa:

Les nostres victòries

de Samotràcia

Salut

FORCES estampa 181.035.jpg

B )