Madrid me mata (3) Riure

Ja podeu riure dels d’aquí

que ben galdosos aneu allà

donant voltes de molí

per un govern desencallar

 

La pirueta convergent

per tapar el to pudent

també imitareu urgent

usant un fort detergent

 

Amb ell, Rajoy es dissoldrà

com Mas ho feu aquí

fent veure que tot canviarà

per les prebendes mantenir

 

Ulls grossos el pesoe farà

i de Catalunya ni parlar!

La troca s’embolicarà

més temps per a xisclar!

 

Fa riure tant d’enrenou

per amagar el cap dins l’ou

espantats pel fet nou

que Catalunya digui prou!

 

Fotografia de les actuals

negociacions

Salut

RIURE.040

 

Madrid me mata (2)

DSCN2969

Aquesta matinada he penjat un post anomenat Madrid me mata. Després he anat a dormir i aquest matí , amb força son, he continuat amb el meu programa turístic per Madrid amb el meu fill .

La meva  sorpresa ha estat en tornar al hotel. He vist que el meu post i la foto de l’estelada davant del tribunal constitucional havia rebut forçes “m’agrada”.

A mi si que m’agrada . M’he emocionat molt gratament i avui intentaré posar-la com a foto de portada d’aquest nou post.

L’historia de la foto ja la vaig explicar aquesta matinada. Avui em anat, sense estelada , al Valle de los Caidos i a El Escorial. Toledo quedava massa lluny i  hi havia molta son.

DSCN3192

DSCN3184

DSCN3195

Dins de la bàsilica no deixen fer fotos i dins de l’Escorial tampoc. Ho sigui que avui el reportatge gràfic és bastant breu.

Si que vull explicar, però,  que jo ja hi havia estat davant de la tomba del Franco. Fa molts anys d’això… En aquell moment la tomba estava rodejada per aquells cordons de vellut vermell que també hi havien al cinemes.  Ho recordo molt bé perquè jo era molt jove i com a acte de revelia ficaba el peu i trepitjava una mica la tomba. També recordo com un senyor del meu costat em mirava amb cara molt desaprovatoria.

Ara tant a la tomba de Jose Antonio com a la del Puto Paco només hi tenen un ram de clavells. Avorrits com estavem tant el meu fill com jo ( la veritat no hi ha gaire a veure) anavem amunt i avall . El meu fill s’entretenia apagant espelmes quan cap vigilant el veia. Jo, i el  nen que hi ha dins meu, satisfeia  un desig reprimit del passat . Caminava donant voltes com qui està per la Rambla trepitjant pel vell mig tant la tomba de l’un com,   amb més frenesí,  la del altre. Ho he fet forçes vegades i tan sols m’hagués faltat trepitajar els rams de flors.

El final estava cantat.  El “segurata” s’ha dirigit a mi i m’ha dit. ” Caballero, procuere no pisar las tumbas”. Ja ho havia fet forces vegades i abans que el meu fill en fes una de més grossa amb les espelmes, em marxat cap el Escorial.

 

DSCN3202

 

DSCN3203

 

DSCN3205

 

DSCN3204

 

DSCN3208

 

 

DSCN3210

Per a mi L’Escorial era un lloc on hi ha enterrats molts borbons i on es va casar la filla del Aznar i poca cosa més.  Però avui, al costat del meu fill, he aprés moltes coses dels Austries i  dels Borbons. També he pogut imaginar com era el món per aquella gent fa uns bons anys enrera. A més, veure que el teu fill ja sap més coses que tu en alguns camps és una sensació molt plaent.

Si no hagués estat per ell, jo hauria acabat pensant no gaire res més del que ja vaig pensar la primera vegada que vaig fer la visita que avui he repetit.

La proximitat del Valle de los Caidos al Escorial em va fer pensar,  ja anys enrera,  que no era una casualitat.  El Paquito no podia estar en una tomba al costat de la de tots els reis, infants i tal que conté l’Escorial.  I així com els reis  estan tots en  una cambra enfonsada  on s’accedeix  per una escala decorada profusament amb marbres i coure,  el gran garrulo por la gràcia de dios va voler tenir el seu espai encara més espectacular.  Es va fer  construir una bàsilica immensa escarbada en roca viva  amb  la sang i suor dels vençuts .

Presidida, en el seu exterior, per una gran creu que no deixa d’evocar un gran falus dels sants collons d’aquell puto dictador.

DSCN3196

Acabada la disertació de l’excursió d’avui, vull tornar al principi.

Avui el meu nen interior ha estat molt feliç  quan a vist que la seva “bretolada” davant del constitucional havia estat tant ven acollida en el Facebook.

Moltes gràcies a tothom. Mola un mazo quan estàs penjant algo davant de l’ordinador veure després    que ho mira altre gent a més del que es reflexa a la pantalla.

A vegades emocionar-se i ser feliç és molt fàcil.

Visca Catalunya Lliure  !!*!!

Madrid me mata…

DSCN2962

 

 

 

 

Madrid me mata

DSCN2881

Havia  deixat el viatge per les espanyes a Donostia amb el meu fill banyant-se per primer cop en aigües del cantabric.  La següent etapa després de Vitoria ja era la capital del regne on tenim previst passar-hi sis dies.

Jo vaig fer la mili ( sóc un puto pureta) a Madrid.  Però es diferent anar-hi amb el teu fill i anant a visitar uns quants del hipertópics de la Villa i Corte.

Per els  típics problemes de batería i coses per l’estil comença la col.lecció de posteletes tòpiques de Madrid quan varem visitar el congrés dels diputats.  Per comoditat meva mostro  la selecció de fotos en l’ordre cronòlogic en que les varem anar fent.

DSCN2887DSCN2889DSCN2890DSCN2892DSCN2893DSCN2894DSCN2895DSCN2905DSCN2906

Aquestes dues últimes fotos són les més típiques de telenotícies.  Aquí sempre es veuen  entrant o sortin diputats. També és el lloc on es van pendre imatges del Tejero fumant en la “llarga” jornada del  23-f.

 

Plaça del Sol.  La primera imatge no necesita comentaris…o en provocaria molts …

DSCN2908DSCN2909DSCN2910

Callao-Gran via

DSCN2911

Plaça Mayor

DSCN2913DSCN2914DSCN2917DSCN2918

Ara ja fa uns anys,  l’ Enric  Juliana de la Vanguardia ,  de tant en tant,   feia uns articles on  per vaticinar coses del moment polític madrileny mantenía una conversa amb un toro, el Segador.

D’aquells articles sempre em van  quedar les ganes de visitar-lo i provar una taseta de gazpatxo “aderezado con comino”.   Ganes satisfetes a la barra tot xerrant amb els cambrers molt “saborios “.   Després bocata de calamares , pescaito frito i tal a la terraça a preu de rambla.  Descansant d’un calor sofocant.

DSCN2919DSCN2920DSCN2922DSCN2923

Següent cromo per la col.lecció.  Calle Genova.

DSCN2929DSCN2931DSCN2934DSCN2937DSCN2938DSCN2940DSCN2947

El Pau volia fer-se un selfie degudament ataviat….

DSCN2949

Plaça Colón amb l’immensa bandera plantada en temps d’Aznar.

DSCN2950

 

 

Una altre cromo estrella per la col·lecció

DSCN2955

 

 

DSCN2959DSCN2960DSCN2961DSCN2962

Aquí el que havia de donar la nota era jo.

DSCN2963

El policía que ja es veu sortint per radera meu va ser força amable. Jo mateix em vaig contestar que mentre ell no sortís a les fotos no hi havia cap problema .   Ell, somrient, ens va preguntar si anavem a un partit de futbol. Per a ell aquell tros de roba podía ser la bandera del Betis. No  la va identificar com a res “separatista”.

DSCN2971DSCN2972DSCN2973

El tribunal està ubicat en una zona de col legis majors i d’edificis d’ una universitat catòlica.

DSCN2975DSCN2976DSCN2981DSCN2983DSCN2984DSCN2986

En rampas claxon….  no ho haviem vist mai.

DSCN2988DSCN2989

 

Anant cap el cotxe es tornava a veure el tribunal constitucional.

DSCN2992

Llavors, mentre jo encara estaba ratllant-me amb creus  i missatges evangèlics,   van apareixer un secreta i un poli d’uniforme. Em van demanar que m’identifiqués. La conversa va ser força divertida.  Casi que ens anaven a aplicar la llei antiterrorista. Ens volien bacilar i espantar però casi ens feien riure.   Mentre jo els parlava de que si la constitució ampara les llibertats de tots els ciutadans i tal i tal ( el discurs de que Catalunya té molts més anys que el constitucional no em va semblar el més pertinent) al meu fill no se li va acudir res millor que dir-me que ho deixés estar,  que si no veia que eran uns fatxes. Llavors el que em deia que estaban haciendo su trabajo es  va possar a  qüestionar la  manera com estava educant al meu fill com perquè l’hagués  titllat  de fatxa .  De la llei antiterrorista varem passar a parlar de si un agent ha de jutjar l’educació d’un pare envers el seu fill en un estat de dret..

Tot va ser genial. Van acabar en to paternalista preguntan-li al Pau sobre que li estaba semblant Madrid.. Divertit , i  d’aquelles converses per a recordar  si en un moment de feblesa un pensa en federalismes , camins del mig o posicions conciliadores. Nosaltres potser èrem uns putos catalufos provocadors…però ells uns mestres en fer sempre nous independentistes.

 

Plaça Espanya amb el cervantes i l’edifici que la Carmena dificulta que uns xinos converteixin en un megahotel.

DSCN2997DSCN2998DSCN3002DSCN3003

 

Cromo del senat

DSCN3008DSCN3009DSCN3010

 

I tocant a la paret del senat , mira tu que xulo…
DSCN3013DSCN3014DSCN3015

 

Palacio real

DSCN3017DSCN3023DSCN3024DSCN3026DSCN3029DSCN3028DSCN3030

DSCN3032DSCN3033

Es veu molta policia nacional, municipal i gurdia civil. Suposo que és normal, és de lo poc que es pot fer per donar sensació de seguretat davant el pànic al terrorisme…

DSCN3035DSCN3036DSCN3038DSCN3039

 

DSCN3041

Al pavo li havien robat…però l’anglès dels agents no ajudava gaire.

DSCN3043DSCN3044

 

DSCN3053

 

Visita a la catedral de la Almudena

DSCN3055

 

DSCN3056DSCN3059DSCN3060DSCN3063DSCN3064DSCN3069DSCN3071
DSCN3073DSCN3072DSCN3074DSCN3075DSCN3087DSCN3089

Genial !!  Com una maquina expendedora de tabac però de medallons religiosos.

 

 

DSCN3096DSCN3097DSCN3098DSCN3101

 

DSCN3103

 

DSCN3105DSCN3106

Davant del la plaza d’Oriente.  On Franco parlava del contubernio judeomasónico i tal i tal.

 

DSCN3108

 

 

Calle Ferraz

Es fa fosc…

 

DSCN3130DSCN3132

 

Sorpresa d’ultima hora.. El Templo de Debod.

Es lo que tiene ser capital . No sé qui li va regalar a no sé qui altre.

DSCN3141DSCN3147

Rotllo egipci.

 

 

 

 

DSCN3148DSCN3149DSCN3150DSCN3153DSCN3158DSCN3163

 

 

Fi del reportatge.  Demà toca Escorial , potser Toledo i Valle de los Caídos.

Per començar l’estelada es quedarà a l’hotel. Allà igual ens passa com als USA amb els negres…vas a treure la cartera per ensenyar el DNI i ja et venen amb  l’escusa de que pensaven que era una arma i ens pelen.

Es tard i jo fa estona que hauria d’estar dormint.

 

Màquina

Sembla que s’ha inventat

i una màquina innovat

per tenir la llibertat

sense cap dificultat

 

Apretant un botó aquí

una cançó surt allà

que si es pot retenir

tots ja podrem ballar

 

No faran falta més

bombes ni aliats

ni anar a demanar res

per ser lliures tots plegats

 

Els diners… tan li fa!

ja no caldran per menjar

sense ells podrem passar

ningú ens n’ha de deixar!

 

La màquina també diu:

per tenir un bon estiu

aquest conte pot ser viu

però no per passar el riu!

 

Fotografia d’uns dels

inventors de la màquina

 

Salut

MÀQUINA.039

 

La vida secreta de la Júlia

 

Van passar molts anys en els que jo no havia tingut cap noticia de la Júlia. Un correu d’un parent comú  em va anunciar el seu ingrés en un centre d’ancians . Aquells llocs grisos i tenebrosos on la gent gran , amb pocs recursos , comparteix l’espai amb fantasmes ombrívols com l’Alzheimer, la demència senil o qualsevol altre malaltia neurodegenerativa.  O simplement comparteixen , en soledat, el trist i inexorable decliu d’una vida propera a exhaurir-se.

En veure-la, em va semblar com si el seu cos s’hagués  encongit.  Estava molt prima i envellida. Els seu braços ossuts tenien la pell pàl·lida ; translúcida de  venes, arteries,  i  d’ algun blau propi del “trasteig”  hospitalari.

El  pas del  temps ja devia fer estona que  havia   esborrat aquell somriure maliciós  que tant popular l’ havien fet entre els xicots  del barri. Milers de campanades del rellotge de la plaça separaven aquell entusiasme, aquella gresca excitant ,  del temps  que ara transcorria  per entre els llençols,  en la penombra,  que abrigaven a  la Júlia .

nenea volant

Les dues ocasions  en que la vaig intentar visitar estava com mig adormida i absent . Els pocs parents que encara tenien cura d’ella em va aconsellar no intentar-ho més. Sempre estava molt cansada i com en un altre món .No es  podia mantenir una conversa raonablement intel·ligible amb ella.

Va ser en les converses amb ells , i regirant a l’ habitació de  casa seva entre cartes i altres objectes personals,  que   vaig anar sabent moltes més coses de la seva vida .

Es veu que, quan encara no vivia sola , ja va començar a tenir comportaments una mica estranys.

D’amagat de la resta d’habitants de la casa , va començar a practicar com rutines secretes i,  paulatinament, va anar adquirint nous costums.

Quan ningú no la podia veure, entrava al racó de planxar i  agafava la safata de cimbre on hi havia tota la roba plegada.  La portava a la cambra del costat i l’ escampava  per sobre  del llit . Després, en feia una nova muntanya de roba per plegar i ho tornava a deixar,  discreta i sigil·losament, a la cambra de planxar.

Una estona més tard, com la cosa més natural del món, tornava a la habitació de la bogada. Amb cara d’àngel just després de besar a Deu començava a plegar , amb precisió i meticulositat , tanta roba com podia.

Primer feia les peces més petites. Continuava  plegant camises,   samarretes i altres peces de vestir.  Solia acabar la seva  extasiant rutina,  doblegant curosament tovalloles , estovalles i,  per últim, els llençols.

Amb el degoteig del temps,  les seves manies es van anar sofisticant.  Per obtenir un  plaer més gran, va començar a necessitar sentir el runruneig de la rentadora en marxa mentre  plegava i doblegava  amorosament la roba. Sentia en aquell soroll  la garantia d’un plaer infinit,  sabent que aviat hi hauria més roba per executar de nou el seu plaent i preciós procés.

A mida que vaig anar sabent aquestes coses,  la meva curiositat es va fer famolenca. Vaig començar a indagar i a parlar amb més gent. Talment com si jo fos un detectiu intentant esbrinar el mòbil d’un crim.  Fruit de la meva fam de saber vaig descobrir , parlant amb les veïnes, alguna cosa més .

Va resultar   que la seva gran amistat amb la Mariona del mercat, la seva  veïna  preferida, mai havia estat del tot  sincera.   La Júlia, degut a les males relacions que sempre havia mantingut  amb el propietari de la seva finca,  el senyor Palau, mai havia pogut accedir al terrat de dalt . Es veia obligada a estendre la roba en uns filferros que tenia en una ombrívola terrasseta interior del costat de la cuina.   La Mariona Recasens, en canvi, tenia per costum estendre la roba al terrat del edifici on vivia.

Un matí assolellat de maig , la Júlia havia anat a ca la Mariona després de fer uns encàrrecs.  Mentre xerraven de les xafarderies que sempre podia actualitzar a la seva parada del mercat, la Mariona li va demanar   sinó li importava que ella anés estenent la roba.  La Júlia , amb la  seva obscura debilitat per les coses de la bogada, es va oferir amablement a ajudar-la.

Van pujar les escales , amb un cistell força gros ple  de roba, mentre continuaven xerrant.   En arribar a dalt,  la Mariona va obrir la porta del terrat.  El sol va enlluernar per uns moments la cara de la Júlia.  Poc a poc va anar recuperant la visió. A mida que ho anava fent, però,  va començar a recórrer per el seu cos un formigueig cada cop més intens. Entretant  la Mariona ja havia començat a estendre roba distretament mentre xerrava i xerrava.

Ella ja no la sentia. Mirava, ara enlluernada des de el seu interior, aquells cordills llargs i verds on la seva amiga estenia la bogada. Eren sis fileres que anaven de punta a punta del terrat. No eren de fil ferro, com els seus i  tots els que havia conegut fins llavors. Eren de cordill de plàstic verd com els de la persiana del seu balcó. I qui fos, els havia lligat amb una  traça admirable i molt ben tensats.  La Júlia tremolava interiorment davant l’excitació que estava sentint. Lentament, com si no passés res, va agafar una peça de roba del cistell i es va disposar a estendre-la. La Mariona, molt llunyana en la seva ment, continuava xerrant distreta.

Ella per fi va gosar tocar aquell fil d’estendre verd que l’estava hipnotitzant. En fer-ho, un terratrèmol petitament immens va sacsejar-la. Aquell tremolor tant plaent li va fer doblegar els genolls.  Es va agafar amb més força al cordill .    Un corrent elèctric li va pujar  des del  seu endins més íntim. Es va expandir per  tot el seu cos . Li va recórrer fins l’ultima cèl·lula del seu epiteli   .  Després va retornar al seu fons més profund.

Agafada amb les dos mans,  va sentir-ho diversos cops abans la Mariona no es va acostar a ella en veure que algo estrany estava passant. La Júlia, per dissimular,  va explicar-li que s’havia marejat .Va  demanar-li de quedar-se assegudes una estona.

No va ser fins més tard però, ja a casa seva, que es va permetre qüestionar-se  el que li havia passat.  No recordava res semblant. Ni quan era adolescent, estant enllitada amb en Joan, el xicot més espavilat i guapo de la colla del barri, havia sentit una emoció tant intensa i torbadora com la del terrat. Tampoc era comparable, en intensitat i força ,  a totes les emocions  que va sentir mentre va parir a la seva filla Núria.

Aquell fet va marcar un canvi transcendental en la vida de la Júlia. Va començar a canviar  les seves feines  quotidianes. Les seves rutines van anar fent un gir . Cercava qualsevol excusa per apropar-se a ca la Mariona. Inventava el que fos necessari per poder acabar estenent roba en aquell terrat. De fet, li va explicar a la Mariona que al seu edifici feien unes obres que  no li permetien  estendre en el seu pati interior. Li va demanar que li deixés estendre la roba en el seu terrat. La Mariona sempre va ser molt crèdula i bona dona.  La Júlia se las va empescar per acabar tenint clau de la porteria i del terrat.

Poc a poc la vida de la Júlia va anar girant més i més al voltant d’aquell fil on poder  anar a estendre i aquells munts de roba per plegar.  Va deixar d’interessar-se per els homes que la rondaven i afalagaven, malgrat ja no era una jove,  des de que s’havia divorciat del Miquel.  Amb el pas del temps les seves úniques fonts de plaer, i la veritable raó que donava sentit a la seva vida, eren el poder estendre la roba en aquell fil i després poder-la plegar curosament.

DSCN2478

Quan es va fer més gran i la seva malaltia va anar avançant,  la cosa va empitjorar força. La Júlia no només pujava al terrat cada dia i després es passava incomptables hores plegant.  A la nit, vigilant que no la veiés ni la sentis ningú, pujava de nou al terrat i estenia a la llum de la lluna. Després s’asseia una estona contemplant aquell astre meravellós que era diferent dia rera dia. Finalment  tornava a recollir-ho tot. . Un cop a  casa plegava una estona més mirant per la finestra la claror , la majestuosa lluna .

Al matí següent, a trec d’alba, iniciava un cop més aquell bucle cada cop més obsessiu. El fil verd d’estendre roba, les muntanyes de roba plegada i les diferents fases de la lluna,  van acabar sent  els records més perdurables en la trista senectut de la Júlia.

Tan sols amb aquelles tres coses,  a vegades, de tard en tard,  se li podia veure insinuat  a la cara aquell somriure maliciós que tant maca i desitjable la van fer en la seva joventut.

dona sombrero

Inici del viatge de vacances

Aquest agost entre d’altres activitats de vacances em començat amb el meu fill Pau uns dies de viatge per les espanyes. Ell te tretze anys recent fets i una curiositat inmensa. Actualment vol ser polític de gran i li agrada molt coneixer territori tan català com en aquest cas hispanic.

Les fotos no tenen més ordre que el cronològic i  depenen de si l’atzar ens va fer agafar la càmera, poden haver estat fetes tant per ell com per mi….

Primera parada: Zaragoza

DSCN2639

DSCN2652.JPG

DSCN2673

DSCN2694

 

DSCN2693

Logroño:

File not found

Bilbao:

DSCN2699

DSCN2708

 

 

DSCN2717

 

DSCN2743DSCN2739.JPG

DSCN2726

DSCN2750DSCN2754

DSCN2752

DSCN2758

DSCN2761

DSCN2777

Mai havíem vist un pariaguero tant xulo

DSCN2781

Aqui varem decidir si entravem o no…  Nomes varem veure el lavabo i els exteriors…

DSCN2793

DSCN2795DSCN2797

DSCN2799.JPG

 

DSCN2810

DSCN2817DSCN2821

DSCN2826

 

DSCN2860.JPG

Donostia

DSCN2866

DSCN2881

En Pau veu per primer cop el Cantabric….després ens i varem banyar i nedar fins a una plataforma propera…

DSCN2885

Vitoria:

File not foud

Malgrat varem veure força casc antic cercant comprar una txapela de veritat i hi varem passar la segona nit…

Seguent destí per a sis dies, Madrid

 

cropped-cropped-portada.jpg

oriol23.cat

Beauty in here eyes. Just her look makes her beautiful.:

cute bob: sidibeauty:  http://sidibeauty.blogspot.com/  The Beautiful Madisin Bradley:

Asian Beauty ♥:

Hair color:

Bianca Balti - Visit us at http://www.drgregpark.com/eyelid-surgery for information about eyelid surgery:

 :

taylor marie hill. new fave. so pretty it hurts. goals:

Keira Knightley: Ebony girl : http://sexy-ebony-girl.tumblr.com/:

Charlize Theron:

Adriana Lima ♥: Mila Jovovich. Love her! Think she is so beautiful.:

Jennifer Connelly:

eva mendes:

Jessica Lange - 1970s:

Kate Beckinsale's Textured Ponytail Is A Winning Look, 2011:

Kate Beckinsale:

Charlize Theron:

Kate Beckinsale:

Theron:

brown eyeshadow #Kiera Knightley. me everyday haha:

Keira Knightley:

Keira Knightley:

Tantes noies boniques tenia que ser  publicitat.

 És publicitat del meu blog quan encara el tenia a blogger, una mica antiga vaja. Però jo encara li molta estima   B )

clica aquí abaix :

https://www.moovly.com/embed/b03ea104-942c-b6a0

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota per si t’agradaria fer un “video” d’aquest tipus :

Si tot a anat has pogut veure l’anunci sense posar cap dada.

Però, i ara faig publicitat gratuita per a Moovly , després de veure l’anunci si et ve de gust tu també pots fer algo semblant.

Si sempre vas demanat la opció gratuita tens prou recursos tot i que limitats.

Si després vols que ho vegin sense que hagin d’introduir dades ho has de penjar a la seva galeria i compartir-ho des d’ allà.

Cal ,però, saber que no tot és fàcil. Jo vaig tenir diversos problemes amb el tema de l’usuari i la contrasenya.

També has de tenir clar que tant el software com tot el que  editis sempre queda en el seu domini i tu només hi pots accedir a través d’ells.

B )

I love BCN guiri

Cada cop m’agrada més perdrem per Barcelona i mirar-la amb ulls de guiri. Et fitxes en milers de detalls que si vas amb el pilot automàtic de ciutadà comú no hi pares esment. A més, si et mous per zones de guiris  tens l’avantatge afegit de poder dur una càmera en mà sense que això comporti cap fet extraordinari.  Et permet enfocar casi cap on vulguis sense que ningú ho percebi com una agressió o atac a la seva intimitat . Ni tampoc ningú  flipi perquè estàs estàtic enfocant a una paret.

 

 

 

inevitable fer sortir el que havia de ser l’ hotel just a la finca del davant del Palau…..


 

Com deu haver arribat a montar-se això en aqui?  El que hi ha en mig de la fulla es l’illa de Sicilia.

la nostra petita ” Bankia”



Quan veig algun tipus de moguda audiovisual l’afecte tafaner m’és irreprimible.Ja he anat aprenent que sempre acaba apareixent algu de producció que et demana més o menys amablement que respectis els drets d’imatge del personatge al voltant de qui s’esta montant la tangana…en aquest cas.. l’entrevista a un mag...

??????

 

publicitat viva

Subirachs Star Wars

Balconets a l’obra

barça

La vida es xula   (publicitat)


la gitana que demana  

Es quan dormo que hi veig clar, foll d’una dolça metzina

 

Me estoy quitando, me estoy quitando,  a partir d’ara,  solo me meteré de vez en cuando, de vez en cuando.

Aquesta nit no he dormit gaire bé. Potser ahir  vaig beure massa cafè.  Donava voltes al llit, em regirava saturat de rumiaments entre el son i la vigilia.  


Barruntava  i em qüestionava sobre el comú dels internautes, dels que no som res. 

Part de la “majoria silenciosa” que com a molt ens expressem en un cutre blog, al facebook, o en alguna  altre xarxa social.   Gent anònima a la que difícilment ens retuiten , ens llegeixen  o ens citen . Gent a la que com a molt ens regalen un “m’agrada” i poca cosa més. Ents borrosos que  emetem paraules o imatges que es van perdent en la immensitat silenciosa del interespai digital. Rebuts  tan sols per el  cercles més íntims  i per uns quants anònims més. 


Quan t’hi submergeixes, però, hi ha  uns moments en que et sembla tocar altres humans, altres persones no tant etèries  malgrat  puguin  ser molt lluny de tu. Pots expressar i et poden expressar idees i emocions seguint essent absoluts desconeguts els uns dels altres. 

FAROL.038

En la qüestió  de tipus més polític però, els escrits i les opinions tenen unes peculiaritats molt característiques. Sovint son  una visió molt maniquea de les coses. Tot pot acabar essent  blanc o negre. O si o no. O patriota o traïdor. O progre o fatxa.



Podríem   convenir  que la simplificació és una de les maneres d’ apropar-se a una realitat complexa. Però tan sols és una cara del diamant de la realitat que en té moltes d’altres. Moltes més aproximacions, anàlisis o visions.

Però té la seva lògica quan  un de ha fer un munt de coses durant la jornada i no hi pot dedicar massa temps a d’altres. Acaba simplificant  i oblidant segons quins matisos.

ENCALLAT.001Però això també pot comportar biaixos molt grossos en la  percepció del món.  


Ahir al vespre regirava una mica per les xarxes com anava de  salut  el nostre hàmster.  

El nostre procés ….


D’ anar llegint i veient coses,  em va semblar que s’apoderava de mi  un ànim de ressaca.


CARCAMAL.034


Era  un estat ressacós de destil·lat, d’esgotament, de decepció. Com una barreja de la festa de cap d’any centrifugada en aquest lànguid estirar cada petit pas del ja… puto procés. 



M’impregnava una sensació semblant a acabar de perdre  una final de la Champions i per culpa de les males arts del àrbitre. 

I era aquest sentiment el que m’ha fet donar tantes voltes entre els llençols.


Molts dels comentaris , argumentacions i imatges que havia vist per la xarxa es podien categoritzar en un context futbolero. Típic rotllo on les passions importen molt més que les raons.

Fans d’una banda contra fans d’una altre. Travetes, insults, xuts, cops de peu i gols. On el important es guanyar el partit,  no la manera ni els detalls. 


TRENCADÍS.022-2

I que poden servir per múltiples ocasions i situacions. 


Ara mateix el Barça pot ser els de Junts pel Si amb el sofert Mas martiritzat a la gespa després d’una entrada brutal i que a sortit per substituir-lo una jove promesa del planter vingut de   Girona  . 


Ara la Gabriel pot ser  el Pepe de torn. El diable personificat del Reial Madrid. 


O a la inversa,  si ets de l’afició Gabrielista, pots estar brindant per un gol dels purs revolucionaris a la  burgesia catalana post-pujolista tapadora de tanta corrupció. 


Hooligans d’una o altre banda en múltiples fronts.

La realitat política condensada en rivalitats o jugades d’un Barça-Madrid. 


En un altre exemple, si juga el “problema” català   i el govern central,  els xiulets i la barrila  encara apaguen  més la raó.  A més, en aquest cas, els fanàtics d’allà  poden pressionar a l àrbitre argüint   el reglament, la santa constitució. Aquest  equip contrari és expert en la simplificació. Es guanya per força bruta i institucional, casi no cal adduir-hi  raons ni fer correr la pilota. 

Però deixo aquest particular per que ja es veu prou de quin cantó en sóc hooligan. 


D’altre banda, en la simplificació dels temes també s’acaba fent tot tipus de personalitzacions i caricaturitzacions .

Vanagloriant Messi,  sigui Mas, Pujol d’abans, Santi Vidal , Puigdemont , Carandell o qualsevol altre. 

Odiant Ronaldo, sigui aquesta la  Gabriel , el Pujol d’ara, el Rajoy, el Jorge Fernandez Diaz o el senyor Putin.


Aquest  xup xup de matats a la xarxa acaba tendint sempre al maniqueisme pur i dur,   dicotòmic, groller i  previsible. 

ec83109b4b7c57b76b26840f28e5124f

I tan sols cal dir quelcom una mica ocurrent o penjar una imatge prou divertida perquè s’ atorgui la quasi  única interacció possible; un “m’agrada”.

Fet depressa i corrent  mentre el que  mira o llegeix es troba sentat en un vagó  del metro o davant de l’ esmorzar. 

Un  currito no te gaire estona per a pensar i meditar de segons quines coses.

Més aviat tan sols té temps de consumir el gorgoteig d’una radio, les imatges d’un televisor a la nit,  o de consumir un diari junt amb un cafè amb llet. 


És en aquests mitjans  on són els professionals del tema.  Els Guardiola , Mourinho o el Del Bosque que et poden convencer, raonant per tu,  de quelcom que potser ni has  tingut temps ni de assabentar-te.

Com en volies tenir, d’opinió?

Et faciliten el consum del tema que sigui ja pensat i mastegat . Inclús ho agraeixes.   Més si el que ho fa ja és algú a qui prèviament   li has atorgat  confiança.  Algú que ja saps  que és un clar  fan o amic del teu  equip de futbol. I així, entre mastegada i mastegada del bocata d’esmorzar,  pots mastegar també idees que després  conformaran la teva posterior opinió. 

Son els veritables kies de tota aquesta moguda. Al final quasi sants. Sant Josep Cuni i Santa Maria Rahola.  L’arcanguel Juliana o l’humor  “Polònic”  . 

Tots els Pastorets siguin del grup Godó o de qualsevol altre . En  mengem i combreguem d’un o d’altre pastis.

Jo , particularment ,  en tinc alguns a qui aprecïo molt . M’acompanyen en moltes hores del meu monòton quefer  obrer. 

Els meus kies més valorats son Sant Basté i la seva tropa. O quan puc llegir és la Santa Vanguardia,  on en puc retrobar a uns quants. I santa Tv3 quan descanso a casa . 


En aquest sentit  la meva formació d’opinió beu de les fonts religioses del grup Godó i de las de la  Corporació. Casi en sóc un ortodox.

I en les seves tertúlies i opinions  visc i consumeixo el  futbol polític,  religió i opi del poble. Conduit convenientment pels kies ben assabentats . Gent que té  temps per gaudir de la realitat , de digerir-la. Per després permetre’m  a mi  deglutir petits trossets d’interpretació de la realitat. 

cc08c-trata_seres_humanos_ugt
Quan vaig de rotllo pro-indepe, mastego de Rahola , Graupera,  o algun altre.

Que em bé de gust  un rotllo més moderat, a mi m’encanta el Puigverd,  però si no, sempre en hi ha algun altre prou gustós.  

I si no  també pots escoltar kies més ambigus. Personatges que intenten no fer olor  cap a cap banda.

Però jo prefereixo   saber d’antuvi quan dolços o salats son. 

Amb un Sala Martin saps que no et colarà idees marxistes de sota mà. Ja saps d’entrada quin gust tindrà.

Aquest últim personatge em ve molt bé per concloure. Mengem sempre segons les lleis del mercat, en aquest cas, dels kies opinadors.  

De gent que viu còmodament asseguda en el sofà del flux incansable de la informació. Professionals que ens interpreten d’una o altre manera la realitat . 

Kies del coneixement de la actualitat a qui donem la reputació necessària perquè ens ajudin a formar la nostre opinió embastada en les seves raons. Conferint-los-hi en els nostres aprenentatges del món un  enorme poder.

ALQUÍMIA.032
Més tard, ja a hores  de matinada  o en petits ratets robats al quefers quotidians,   regurgitarem alguna cosa per la xarxa. 

Els putos obrers , o curritos del que sigui, no disposem de gaire estona per pensar. Temps per a reflexionar  amb calma  i construir elaborats arguments. Prou ja fem si reverberem petits xuts a aquesta pilota político-futbolera de realitat empetitida, resumida i casi infantil que traslladem per internet. Quatre xuts,  embastats també, en quatre emocions que ens agiten  i ens conformen. 

I tan sols quatre  perquè estem cansats o em de fer una altre cosa.

Que si el Messi és o ha fet això. Que si el Benzemà a dit lo altre.

PLOVENT.027Que si ara el hàmster ja és mort  infartat de donar infinites voltes al procés. 

Que si aquesta és en Judes o l’altre el Sant Cristo Gros.

D’un temps ençà, em fascino amb  allò que abans he anomenat l’enorme poder que els hi conferim. 

El poder que els hi atorgo per triar una part o una altre de la actualitat política de la que ells són transmissors.  El poder de fer-me fixar en una cosa i no en una altre de la immensa cataracta d’informació que hi ha. 


Quan escolto  directament a un subjecte polític és sempre molt interessant. Com a  font genuïna que és de la majoria dels inputs de la actualitat política. 

Però amb el temps ja he aprés a escoltar-los com a venedors d’elixirs miraculosos i prestidigitadors de la paraula. Quelcom semblant a experts en col·locar-te el que darrerament  sento anomenar com a el seu relat, el seu encuadre, el seu elefant en que no has de pensar i en que inevitablement penses si ho han fet bé. 

Els seus discursos saps que han d’estar mediatitzats per la posició des de la que es pronuncien i del públic a qui va adreçats.  A vegades completament buits i falsos. Si son”precisament” el políticament correcte.

NAUFRAGI.001
En canvi, ingenu de mi, no prenc tantes precaucions quan escolto o llegeixo als kies sants de la meva devoció.

A ells els  confio  gran part de la meva capacitat d’anàlisi i reflexió.  Incapaç de poder destriar entre els milers d’inputs que circulen, els deixo que ells destriïn per a mi. Em facin l'”encuadre”.

Jo casi que tan sols selecciono a quins d’aquest “filtres” d’informació els hi confereixo bona reputació. 

Després, a més de continuar bombardejat per tot el demés, a aquests triats els dono l’autoritat “conscient”per “barrejar-se” amb les meves idees i el meu entramat de coneixements. 

I així  vaig fent mentre condueixo, curro o descanso. Quan bonament puc i com puc. 

Sempre puc acabar sentint allò de que quan més conec més gran es fa el meu desconeixement. Això és obi. 


Però també vaig percebent,  gairebé intuint, que el que jo penso, voto o em sorprèn d’aquesta realitat ja no sé fins a quin punt és el que jo he pensat, analitzat i reflexionat.  O el que ha petits bocins ,i poc a poc, els meus estimats kies han determinat per a mi.

També sé  que tampoc els puc fer a ells culpables de la meva estupidesa i de la meva realitat com a puto obrer.

Però cada vegada em sento més estranyament incomodo  quan em sento un vedell més del ramat indignat i cridant contra la ara triadora Laudrup. Exclamant justícia tots a una per el que li han fet al Messi,  mentre es rebolca per la gespa. O compartint el veredicte del que proclama el meu Luis Enrique preferit.  

A  vegades em sembla que em faig una mica de lio quan faig aquests  pensaments sobre el que penso.

 No ho sé.

Però darrerament ,  quan vaig  prement les tecles d`aquesta malsana addicció blogera, em retorna i em ressona una  cançoneta. La cançoneta  d’abans.  

RONDALLA.001

Me estoy quitando, me estoy quitando,  solo me meto de vez en cuando,  de vez en cuando.

Oriol23.cat     B )

Farol

Ai! que costarà pair

els divuit mesos d’ahir

per ara haver de dir

cal més temps de patir

 

Al farol pots jugar

si totes les cartes tens

i de ningú més depens

per poder ensarronar

 

Però el govern d’aquí

sols pot aixecar el dit

sota el baldaquí

del cupaire enardit

 

Aquests són de mal pair

perquè no volen mentir

i el què es deia ahir

avui volen mantenir

 

L’estira – i – arronsa

forçaran el camí

veurem la giragonsa

pel govern no morir

 

Fotografia del joc de la

balena amb la sirena

 

Salut

FAROL.038