On vaig a fer el cafè hi llegeixo sempre La Vanguardia. Ja m’he fet amic del Juliana, del Puigverd i d’alguns altres. Darrerament però també intento que em caiguin a les mans altres diaris. El Periodico és el més fàcil de trobar. Però tret d’alguns autors molt concrets no m’agrada la seva línia editorial ni el seu estil. Fins fa poc, alguna cosa semblant pensava del diari Ara. Però darrerament faig tot el possible per poder-lo trobar. Tot va començar amb un parell d’articles de Joan B. Culla i del Alzamora. Però ara ja em miro tots els seus articles d’opinió.
Vaja, potser no ho he dit, però jo dels diaris el que m’agrada són aquests articles.
I avui en un articulet a una columna se m’ha trencat i saltat la goma dels calçotets en trobar escrit quelcom que m’ha arribat al mig de l’ànima.

M’explico i contextualitzo. Des de ja fa massa temps sóc en atur. La precarietat laboral a mi ja m’ha agafat de ple. Ja sé que mai tornaré a tenir una feina com la que tenia. De fet ja començo a tenir por que a la meva edat ja no em vulguin tornar a contractar ni en condicions post reforma laboral.
A sobre el mes que ve acabo amb els cinc anys de contracte del lloguer del meu pis. L’amo ja m’ha avisat que hem de parlar. Vaig anar a posar-me al dia a dues cases de finques. Vaig al·lucinar. A la primera em va atendre un home que em va dir que quasi no hi ha pisos de lloguer i que els pocs que hi ha evidentment són cars. No havíem parlat deu minuts que el tio ja m’estava parlant d’un pis de compra amb una hipoteca que em gestionarien ells per cobrir el cent per cent i tal i tal.

Em va semblar que algú m’havia posat alguna droga al cafè amb llet que acabava de prendre. Era com un déjà-vu de la bombolla immobiliària de fa quatre dies.
Al segon lloc de finques em va atendre l’home que em va ajudar a trobar el contracte que ara se m’acaba. Amb deu minuts em va posar les piles.
Trobar un pis de lloguer està força difícil i car. A més, és clar, de tenir preparats més de tres mil euros del primer mes pels avançaments i altres. Evidentment s’ha de presentar una bona nomina (jo no explico que estic en atur, suposo que llavors ni es molestarien a parlar-me)
El resum és que el propietari del meu pis pot fer el que vulgui. Com si el vol vendre o tancar-lo a cal i canto. Que esperant que me’l vulgui seguir llogant ara els contractes són per tres anys. Amb sort si em té pena i té en compte que no ha tingut cap problema amb mi aquests cinc anys em proposarà d’apujar el lloguer al voltant d’un vint-i-cinc per cent del què vàrem pactar fa cinc anys. Jo ara no tinc ni feina, però de tenir-la, en aquests cinc anys no m’haurien augmentat els sou ni un quatre per cent. Al lloguer si li hem aplicat l’IPC anualment menys els anys que ha estat negatiu que llavors ni l’hem tocat.
Més resumit encara. Si ets el propietari, tot ho tens de cara. Si ets el llogater, tot ho tens de cul. I encara dona les gràcies.

Arribem, o tornem, a l’article d’Albert Pla Nualart de l’Ara que us he esmentat.

El millor és citar-lo literalment.
… “. Però si el repte segueix sent ampliar la base social fins a fer-la irreprimiblement majoritària, no només el sobiranisme, sinó la simple decència, pot -respectant la llei- desemmascar la misèria política i moral dels grans partits “constitucionalistes”. Llegeixo a l’article 47, títol 1, de la vigent Constitució: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant l’ús del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació”.

“Parlem, sovint, d’iniciar una nova etapa que deixi enrere la corrupció estructural del “règim del 78″ i assegurem que la somniada República replanteja i regenera a fons el model social per fer-lo més just i democràtic. Doncs bé, posant al centre la política i respectant les lleis, hi ha un immens filó per enfortir la República i afeblir la monarquia. És tan evident i sagnant que davant l’habitatge el PP o Ciutadans es decanten per l’elit econòmica menyspreant els drets bàsics de molts dels que els voten, i és tan constitucionalista denunciar-ho, que costa entendre que no siguin banderes com aquestes, i no pas les més irracionals i identitàries -les que ens fracturen-, les que liderin la lluita per recuperar per a la causa republicana, i fins i tot la sobiranista, àmplies capes de votants.”

…” No hi pot haver lloguer social ni dret a l’habitatge sense regular i limitar d’alguna manera els drets dels propietaris.”

…”Ampliar la base social lluitant per aquests drets, i evidenciar que poc constitucionalistes són els partits monàrquics, és ara la millor estratègia per fer República. Quina sobirania hi ha més bàsica que sentir que el lloc on vius és casa teva.”

En la meva situació és de llegir l’article gairebé amb llàgrimes als ulls. Causa Republicana !!*!! Ja estem trigant a fer-ne de tot això bandera i lluitar-ho amb tanta convicció com estem fent amb els temes més identitaris!

Amb això alguns sí que tenim pressa. I molta. Que no arribéssim massa tard. No sigui que allò de l’Ikea de l’estora amb el benvinguts a la república independiente de mi casa acabi desapareixent de sota dels meus peus.