Els diumenges sol tocar espaguetis per dinar. Salsa de tomàquet i formatge ratllat. La panxa plena amb un plat únic. La tele oberta amb pel·lícula de tarda. Jeure al sofà i els ulls que es tanquen. Una rutina de pau i tranquil·litat.
Potser sóc massa gos. Altres aprofiten el cap de setmana fent un munt de coses i com més activitats millor. Podria adduir que moure’s val diners i és cert que no en tinc. Però estaria camuflant la meva tendència canina. En altres moments de situació econòmica més normalitzada la meva preferència a jeure continuava tenint molt de pes.
Resumint, tarda de sofà i tele. Malgrat que últimament els meus gustos han canviat i compagino els moments inevitables de son al sofà amb estades infatigables d’immersió en la pantalla de l’ordinador.
La gran finestra al món. Llegeixo el diari, navego cercant quelcom o escric en el meu blog. Ara, però, els budells em recorden que sóc humà. Com a tal tinc necessitats humanes i he de fer espai a la recent ingesta del plat de pasta. A vegades sóc tant gos que fins i tot això intento postergar. Ara que estic tan inspirat escrivint no voldria deixar-ho…
Però la natura pot més que el proposit més obsessiu. O al final no val la pena lluitar contra un mateix. I els budells formen part d’un mateix. A més, dins del software animal hi ha programada una sensació de satisfacció i alleugiment després de satisfer necessitats peremptòries.
És meravellós poder expressar paraules. Ni que siguin tan absurdes com parlar de la necessitat d’anar al bany. El llenguatge i la imaginació em poden traslladar molt enllà sense allunyar-me gens del totèmic sofà. Jeure i volar al mateix temps gràcies als milers de connexions sinàptiques que em permeten al·lucinar en sabatilles.
Connectar les meves neurones amb la pantalla connectada al wifi. Quina expansió mental que em permet flipar amb gairebé res. Per la pantalla i el teclat accedint a milers d’imatges i de paraules que expressen de tot. I pel teclat i la pantalla podent dir el que sigui. He aconseguit un estadi de felicitat molt millor d’ençà que expresso tot el que vull en un blog.
El meu blog. La meva petjada digital que certifica la meva existència i les meves pulsions al món. El lloc on puc crear missatges sobre el que penso de fets socials i polítics que giren en una òrbita més o menys gran al meu sofà. O on puc expressar qualsevol cosa que em passi pel cap. O per l’ànima. O recordar.
Recordo quan treballar era un hàbit permanent en la meva vida. Ara sóc aturat encara que pugui estar treballant eventualment. Recordo que aquesta era la millor hora de la tarda. Després, quan ja passaven de les vuit del vespre començaven les incomoditats de pensar en l’endemà. Els dilluns solen tenir molt mala fama. Obligat a llevar-te aviat i d’espolsar-te en una dutxa tot el mandrós jeure plàcid del cap de setmana al sofà. Reconnexió immediata amb els hàbits, la cultura i mals rotllos laborals.
Si un ho sap portar bé són magnífics els “lunes al sol”. Contemplar el traginar urbà des de l’atalaia de ser lliure d’un horari. Clar que et queda per resoldre el tema de com mantenir el sofà i a un mateix. Però si pots fer un parèntesi en això. Si pots mirar el món amb ulls de jubilat (o de senyor que viu de rendes) l’espectacle de la vida és molt emocionant.
Els nens acompanyats pels avis que juguen per la vorera sense pressa d’arribar a l’escola. L’escombriaire que escolta la radio amb els cascos mentre escombra el passadís de la casa de tots. La senyora amb el seu carro de la compra cap al mercat.
Mira la senyora l’enfarfollada que s’ha posat per anar a comprar dues lliures de pit de pollastre i una mica de cigrons.
Tu també pots entrar al mercat, rei! És quelcom meravellós de fer. Al·lucinar entre olors i gent en un paisatge d’embotits, fruites, peix o despulles d’animals.
És xulo poder viure la vida. Per senzilla que aquesta sigui. Poder pensar que vols escriure aquella novel·la quan tornis a estar sense feina i que, mentrestant, has omplert tota una plana sense haver dit ben bé res.
.
Catalunya depenent 