A vegades, tan sols algunes poques vegades,
m’és tan senzill com no fer res ni cercar-ho.
Deixo que el riu del teu cor corri entre les roques i els prats del meu voltant.
Percebo com l’emoció desferma els murs en que continc la meva raó.
Sento pessigolles per tot arreu.
I m’abrumo en la la sensació de joia que em va deixant xop.
Moll d’alegria, un somriure em floreix des de dins de l’ànima.
Transportat pel desig com si fos un coet volant en l’aire infint.
En un univers d’estrelles on cada cop em sento més petit i gran a la vegada.
Viu i eteri.
Exultant i plàcid.
Lúcid i enamorat.
A vegades, tan sols algunes poques vegades, em puc embriagar de pau i de
poder sense fer res.
Ploro cristalls líquids que regen un petit recó de la meva memòria, malgrat poc després s’esvairà en l’oblit.
Però per un moment em sento tocant un estel.
Ajuntant els meus llavis i els meus braços amb un altre ent que m’estima i em porta fins tant amunt.
A vegades, tan sols algunes poques vegades, no sé com agrair ni com descriure
la plenitud en la que em sento nedant.
En aquest riu del teu cor que baixa amb intensitat i força per les roques i prats del meu entorn.
Catalunya depenent 