Volta el món i torna al Born. Camina que caminaràs. Algunes setmanes baixava amb la moto a la ciutat amb el seu fill. La veritable ciutat. No on ara ell vivia. Deixava al Biel i l’havia de recollir en una hora. Camina que caminaràs pel Guinardó de la seva infantesa. El va habitar els seus primers anys de vida. Pujava cap amunt. Anant cap al Parc Güell com quan hi anaven amb la classe de la llar d’infants. I es notava perquè compartia el carrer amb altres transeünts que parlaven diferents llengües. Va decidir ser un guiri més.
La densitat de turistes es va fer enorme en entrar-hi. Grups dirigits per guies obstaculitzaven el pas. Un cop travessat aquest nucli dur, la densitat ja permetia observar-los. De tots colors i llengües. Amb roba i aspectes diversos. Amb el mòbil fent fotos, ociosos i amb la mirada distreta tant en tòpics turístics com en la cosa més estranya. Fins que els va veure fent una llarga cua. Resultava que ja feia cinc anys que es pagava per visitar la part de la salamandra, la plaça de la natura amb els seus ondulants bancs de trencadís i la sala de les cent columnes que la sosté. El territori màgic que Miquel recordava de les seves excursions ara envaït per ordes de guiris. Els fan pagar i entrar en tongades perquè no destrueixin per erosió aquelles escales i tot plegat.
Records d’infantesa. En la seva petitesa es quedava embadalit mirant aquelles columnes i els mosaics circulars del sostre. Tot era màgic. Li fascinava veure les columnes més externes que estaven inclinades i trencaven amb la simetria de les altres que pujaven recte amunt. En els ulls i la ment d’un nen petit es meravellava del fet que les columnes amb pendent s’aguantessin. I més el meravellava encara veure que a sobre d’aquell sostre de cúpules plenes de trossets de ceràmica de colors i hi havia un terra de sorra. La plaça dels bancs serpentejants on jugaven tantes vegades.
Tot era magnífic i misteriós. La magnitud i proximitat entre les columnes que permetien jugar a amagar-se entre elles amb els companys en un entorn lisèrgic. Els dits resseguint els diferents trossets de trencadís. Tots blancs en la base de les columnes. De mil colors i formes en els bancs del pis de dalt.
Amb ulls de nen era misteriós i magnífic quelcom tan simple que un terra normal de sorra estigués buit per sota amb aquelles imponents columnes rectes i inclinades. Tots els detalls, tots els racons, eren bonics i diferents de tota la resta de llocs del barri, de la ciutat.
En Miquel practicant el seu perfil de jubilat va preguntar a un dels nois que retenia als de la cua. Li encuriosia imaginar on anaven a parar tots els ingressos que genera aquella escultura monumental. L’ajuntament s’embutxaca vuit euros i mig de cada giri que entra. Després té una empresa subcontractada privada que paga precàriament a tots els nois d’armilla blava com el que li estava contestant.
Tots aquells guiris paguen per fer-se la foto amb la salamandra. Després pagaran per menjar, per dormir i per divertir-se. Generaran un negoci descomunal. Un remolí d’ingressos. D’oferta i demanda que acaba provocant la gentrificació de la ciutat. Que aquell nen que jugava entre les columnes ho acabi notant en el preu del lloguer d’on ara viu malgrat que visqui en la perifèria metropolitana. Aquell trencadís màgic que resseguia amb els seus ditets havia adquirit un valor incalculable per la seva ment de nen adult.
El Miquel guiri anava tan enllà amb la seva ment que va haver d’accelerar el pas per tornar a recollir a temps al Biel.
catalunya depenent / oriol23.cat 